Bullying

A l’escola tots hem estat o víctimes o agressors o dels que miraven cap a una altra banda. Una altra cosa és que fóssim conscients de la gravetat del fet que uns nens en perseguissin uns altres fins a anul·lar-los. Això no ho sabíem. Això, abans, eren «coses de nens». Això és el que els mestres deien a la Laura cada cop que els companys, per dir-ne d’alguna manera, li deien Betty la fea. Ho porta tan endins que no es creu que tingui parella. L’autoestima, per terra.

L’Esteban diu que ho feia per riure amb els amics. Que el que a tu t’han fet i t’ha marcat la vida sigui una conya per a qui t’ho ha fet. Posar-te un sobrenom, no parlar-te, riure’s de tu quan t’equivoques, insultar-te, acusar-te de coses que no has fet ni dit, explicar mentides sobre tu, riure’s del teu aspecte físic, criticar-te, imitar-te amb intenció burleta, canviar el significat del que dius, pegar-te, amagar-te coses, posar-te en ridícul davant els altres, manipular els altres en contra teu. Tot, per riure una estona amb els amics.

N’hi ha que no ho suporten i pensen a acabar amb tot. N’hi ha que fins i tot ho fan, que tiren pel dret i es treuen la vida. Sí, per aquelles «coses de nens». La Lolita diu que algun cop ho va pensar. Els diumenges li agafaven tots els mals. Eren reals: de panxa, de cap. De cor. No volia anar a l’escola. El Paco diu que cada dia, cada hora a l’escola, ell s’imaginava que anava passant pantalles. Si eren les deu del matí i encara ningú s’havia rigut d’ell, bingo! Hi va haver una època especialment dura en què cada dia queia en alguna pantalla del seu videojoc particular. Era cada dia? Sí, cada dia. I si no era cada dia és igual, la por te la vesties cada dia, diu.

L’Esteban parla amb una víctima del bullying. Ara l’Esteban té dinou anys i és un tio fresc. Devia insultar amb la mateixa espontaneïtat amb què ara «flipa» amb el que li explica la víctima d’un altre, però del mateix que feia ell. Si algú m’hagués dit mira, noi, imagina’t que això que li estàs fent a aquest nano li fessin al teu germà, aleshores potser hauria vist que m’equivocava. Jo era un «notes», diu. A casa no em sentia valorat, el meu pare era extremament dur amb mi, no considerava que fes res bé i, en canvi, a classe i al carrer tenia el reconeixement dels amics que em reien les gràcies. Em sentia bé. Em sentia fort. No pensava en l’altre.

Valgui per tots aquells que formen el tercer grup, els que algun cop han mirat cap a una altra banda mentre passaven aquelles «coses de nens». La cobertura de l’agressor, l’aïllament de la víctima.

Els guapos són els raros