Cal Carré, de fer fuets a fer llibres

Tastem «Dos relats», de Virgina i Leonard Woolf, una de les obres amb què s'estrena l'editorial

A la foto: la germana, la neboda i el pare d’Antònia-Carré Pons.


“Del 1956 al 2016, Cal Carré va ser una cansaladeria artesana i familiar. El nostre llom de dos colors era molt tendre. Hi fèiem unes botifarres i uns fuets boníssims, lligats, això sí, amb un fil de color blau i grana, no pas blanc. Treballar amb matèries primes de la màxima qualitat va ser la premissa estrella des de la primera generació de Cal Carré. Les botifarres, els fuets, la sobrassada, el llom de dos colors, les llamineres, la botifarra d’ou, la catalana, tots els productes elaborats artesanalment a l’obrador que hi havia al soterrani, van ser apreciats per la nostra clientela, que venia a buscar-los des de diversos barris de Terrassa i també des de les poblacions veïnes.”

Ho explica Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960), que hi va treballar des dels catorze anys fins als vint-i-tres, quan va acabar filologia i va canviar de gremi: la literatura (estudiada, ensenyada i escrita: el 2018 va publicar, amb Club Editor, Com s’esbrava la mala llet). El temps ha volat, i la botiga de Cal Carré, tancada fa uns anys, ara torna convertida en una editorial que en conserva el nom i la filosofia: ser artesans (a l’obrador ara s’hi fan llibres breus d’autors clàssics de la literatura medieval i contemporània), oferir la millor teca (traduccions noves de nivell i traduccions antigues, revisades i posades al dia) i cuidar la clientela, perquè sigui molta i sigui nova (com? trencant la idea elitista dels clàssics tot fent-los accessibles a tothom), i també, esclar, cuidant-ne el mostrador (si es vol que els clàssics parlin d’avui les cobertes també ho han de fer).

Cal Carré, doncs, és un homenatge a un origen (el final de cada llibre hi ha un pensament per a la germana d’Antònia Carré-Pons, que va morir fa un any), i a una manera de fer: “Hem passat dels llibrets de porc als llibres amb el convenciment que l’aliment de l’ànima és tan necessari com el del cos”. Us oferim un fragment de Dos relats, el llibre amb què Virgina i Leonard Woolf van inaugurar Hogarth Press, una editorial familiar i artesana (s’imprimien els volums al soterrani de casa). Ha estat traduït per primer cop al català per Marta Pera Cucurell i hi trobem dos contes: La marca de la paret, en què Virginia Woolf parlava de la llibertat més absoluta de totes: dir no, i Tres jueus, on qui va ser el seu marit, Leonard Woolf, reflexionava sobre com els nostres orígens ens influeixen, tant si volem canviar-los com si no. Aquest llibre, igual que Cinc vells, de Jesús Moncada, ja el podeu trobar a la llibreria. I el 13 d’octubre arribarà El pont d’Alexander, de Willa Cather (a qui Faulkner considerava un dels escriptors més importants del segle XX), traduït per Núria Sales.

Catorze

Fragment de La marca a la paret


Segons la llum, la marca de la paret sembla que, de fet, sobresurti de la paret. No és exactament circular. No n’estic segura, però sembla que projecti una ombra perceptible, de manera que si jo passés el dit per aquella zona de la paret, a cert punt pujaria i descendiria per un bony petit, un bony llis com aquells túmuls dels South Downs que són, diuen, tombes o vells poblats. M’estimaria més que fossin tombes, ja que la malenconia m’atreu com a la majoria d’anglesos i trobo natural, al final d’una caminada, pensar en els ossos que hi ha escampats sota l’herba. Hi ha d’haver algun llibre sobre això. Algun antiquari deu haver desenterrat aquests ossos i els deu haver donat un nom. ¿Quina mena d’home és, un antiquari, per cert? Segurament coronels retirats, la majoria, que condueixen colles de treballadors vells fins al cim d’un turó; examinen terrossos de terra i de pedra, i s’escriuen cartes amb el clero de la contrada, que les obren a l’hora d’esmorzar i fan que se sentin importants, i la comparació de les puntes de fletxa exigeix excursions pel camp fins a les capitals de comtat, una exigència agradable tant per a ells com per a les seves dones d’edat avançada que volen fer melmelada de pruna, o una neteja a fons de l’estudi, i tenen molts motius per mantenir aquesta qüestió tan important del poblat o la tomba perpètuament en suspens, mentre que el coronel se sent plaentment filosòfic i va acumulant proves de totes dues bandes sobre la qüestió. És cert que finalment s’inclina per la hipòtesi del poblat; i, quan li posen objeccions, apila totes les puntes de fletxa en una balança, i quan li posen més objeccions, escriu un opuscle que està a punt de llegir a la reunió trimestral del club del poble quan un atac de feridura el deixa fora de joc, i els seus últims pensaments conscients no són de la dona ni dels fills, sinó del poblat i la punta de fletxa que ara és en una vitrina del museu del poble, al costat de la mà d’una assassina xinesa, d’un grapat de claus elisabetians, d’una bona pila de pipes de fang Tudor, d’una peça de ceràmica romana i del got amb què havia begut Nelson… I resulta que això tampoc no ho sé.

Virginia i Leonard Woolf, 1912

Dos relats

Títol original: The Stories, Hogarth Press Richmond, 1917
Leonard Woolf, Three Jews
Virginia Woolf, The Mark on the Wall
Gravats de Dora Carrington

Primera edició en aquesta col·lecció: octubre de 2021
© The University of Sussex, 2017
© The Estate of Virginia Woolf, 2017
© de la traducció, Marta Pera Cucurell, 2021
© de l’edició, Cal Carré. Editorial Artesana, SCP, Barcelona, 2021


En aquest enllaç pots comprar Dos relats a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Comentaris

    La Montse del menut Octubre 6, 2021 11:55 pm
    Antonia enhorabona. Felicitat per aquest nou camì que segur seguiràs amb fermesa No abandonis mai els teus llibres.

Nou comentari

Johnny Be Good
Someday you will be a man,/ And you will be the leader of a big old band
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...