Cèlia Sànchez-Mústich i Laura Borràs durant la conferència sobre Calders a l’Arts Santa Mònica. Foto: J.C.
Drassanes, Mònica, Drassanes, Mònica. 19:30. Mònica, Mònica. Santa! mare, que arrib tard! Deix el paraigua, m’espols la pluja. La porta? Vellut blau negrós, olor de pedra viva. I, a dalt, remor de brindis, i corbata cara —autocomplot cultural?—. Fosca negra. I la gent? Ningú. Només el pes d’una cinquantena de cadires buides a la gola, i l’estranya inquietud a la panxa de sentir-me observada. Què són aquell parell d’espurnejos del fons?
—Ah, ja ets aquí, que bé! Passa, passa —per fi una veu, pintoresca, femenina. Però primer no havia estat l’Home? Sí que la devem haver fet grossa…— Vine, vine, seu aquí —Però jo no anava a una conferència?— Seu, seu.
—Tranquil·la, respira una gran bondat, aquesta cadira —L’Home?
—Ja em disculpareu, però la paraula conferència m’anava una mica gran. Vaig decidir que parlaria del que a mi m’havia transmès un clàssic, i entre un clàssic antic i un clàssic modern, vaig triar un clàssic modern. —I mentre gira la vista enrere— Vaig demanar que em posessin aquesta foto de fons, simpatiquíssima —deu ser aquest, l’humor en què ens hem de reconèixer?—, perquè em donés empenta, i he dut de casa aquestes ulleres que són pastades a les que porta en Pere —sí, pintoresca la veu, pintoresques les ulleres. Pintorescos els cabells, i pintoresca la roba. Pintoresca Ella, tota. Com Ell?—. I El fil conductor… Bé, el fil conductor ha sigut una mica un fil caòtic —Caòtics tots!
—Ella es deia Cèlia Sànchez-Mústich i ell, un servidor, Pere Calders, un detall que podria semblar sense importància, però bé els hem d’etiquetar.
—Benvinguda a la II trobada del cicle “El meu clàssic”, Pere Calders: l’humor que ens reconeix. Ell l’he triat per dues raons, bàsicament, una de caràcter realista i una altra de caràcter màgic. La realista, perquè és un savi, i n’he après molt, d’ell; la màgica, vaig llegir-lo per primera vegada després que una noia s’oblidés un exemplar d’Invasió subtil i altres contes firmat amb el nom de Virgínia a la botiga familiar on treballava; la Virgínia no va tornar mai, però jo em vaig cruspir el llibre. I el títol es va fer realitat, va ser una invasió subtil. I la xerrada l’havia titulat “L’humor que ens reconeix” perquè, fent de l’humor escàner i lent d’augment alhora, posa de manifest la naturalesa humana en les seves múltiples capes i filigranes, però s’hi desborda amb tanta ironia com compassió, una mescla que només té un nom i és empatia: reconèixer més enllà de conèixer. És per això que l’escàner no ens irradia amb judicis ni la lent d’augment ens distorsiona amb prejudicis.
—Oh, per favor! Bé, una de les meves preocupacions sempre va ser aconseguir d’interessar el lector.
—Estem davant d’un home que va començar a escriure, en paraules seves, perquè tenia el cap ple d’històries.
—Sí, bé, en principi, les escrivia per explicar-me-les a mi mateix, tot posant-les en net. En aquell moment, no comptava amb l’opinió dels altres. Jo tot sol era empresari i públic.
—Un home a qui l’exili va fer passar meitat de la seva vida a Catalunya i l’altra meitat a Mèxic, a qui, entre d’altres premis, se li atorgà el Sant Jordi, el 63. Un home que defugí el drama i que no sentí mai la necessitat de justificar-se; la d’explicar-se, tan sols una vegada: racisme i reconeixement de cultures diferents de la pròpia no són la mateixa cosa. Un home “d’una il·lusió que no es distreia i una fantasia lleial”, provocador, addicte al sibaritisme de l’exageració i al consegüent efecte catàrtic, capaç de flirtejar amb el cinisme i la fal·làcia fins al punt d’argumentar-te, i fins convèncer-te (com a Cròniques de la veritat oculta), que la premeditació en un crim no és un agreujant, és un atenuant, capaç de convertir en còmica la reivindicació de la ignorància i de descriure la febre “com un fenomen que el feia anar de pressa cap a l’enginy” i l’odi, com una forma d’autocompanyia —Que me matin ara mateix si no són unes rialles, açò que acab de sentir!—. Un home que és un i és molts alhora, tants com personatges va crear.
—Encara que pugui semblar una cabriola verbal, us puc assegurar que en tots els meus contes hi ha una càrrega autobiogràfica, tot el que explico m’ha passat a mi d’una manera o altra, a vegades mirant cap endins, a vegades mirant cap enfora —Més rialles! Però d’on ha sortit tota aquesta gent? Oh, merda, m’he sonat completament?
—No, la merda era alguna cosa més que una interjecció proferida per un personatge de novel·la o per un recurs d’estil “vigorós” per a qualificar una situació.
—Un Home. I una Obra. Una obra que excel·leix per la saviesa humana que traspua, que ens ha regalat autèntics tresors, com aquest fragment de L’ombra de l’atzavara: “Per molt que cada home es conegui a si mateix, el coneixen millor els seus amics, no pas un a un, sinó el conjunt”. Una obra que només pot ser fruit d’un mestre del realisme màgic, de la barreja de ficció i realitat en una sorpresa constant d’absurd, atzar i imprevist.
—Si la barreja hi és, en la meva obra, és que la porto a dins.
—I aquesta dificultat a l’hora de posar les fronteres entre una i altra dimensió —que m’ho diguin a jo!— a mi m’ha recordat Szymborska i aquella frase seva que diu: “Un miracle corrent: que es produeixin tants miracles corrents”. Pura bonhomia filada amb una ironia bestial, una mescla de candidesa i mala llet espectacular. Cinisme passat pel sedàs de l’empatia. Una autèntica explosió creativa. Una obra a la qual ni li falta senzillesa quan és sofisticada ni li falta sofisticació quan és senzilla. I, ja per acabar, un dels aspectes que més em fascinen d’aquesta obra: el paper que hi juga l’insòlit, i aquesta impossibilitat d’acabar coneixent no només les causes d’aquest insòlit, sinó també les conclusions a què aquest insòlit ens porta…
—Moltes gràcies, Cèlia, per aquest teu magnífic clàssic, II conferència d’aquest programa amb què la Institució de les Lletres Catalanes, en col·laboració amb l’Arts Santa Mònica, vol fomentar la lectura —Però també hi ha na Laura Borràs? Quan ha entrat?—. Us esperem a tots a la propera, el 18 de juny.
I aquesta impossibilitat d’acabar coneixent no només les causes d’aquest insòlit…
En adonar-me’n, fosca negra de nou. Ni Cèlia ni Calders ni… Ningú. Només una remor de rialles escarrufadora i l’inquietant percepció d’un parell d’espurnejos que, al fons, semblaven observar-me des de darrere uns vidres rodons de cul de bòtil. I, a les mans, un full: «L’arpa d’herba, de Truman Capote, a càrrec de Lluís-Anton Baulenas. III conferència del cicle “El meu clàssic” (18/06/2015)».
—Fa venir-me salivera.
