Una cambra pròpia al teatre

La Sala Beckett es converteix en l'escenari del clàssic de Virginia Woolf

Arxivat a: Teatre, Biblioteca

Foto: Isabel de Ocampo i Diego Ruiz

 

«Lava, plancha, corta, cierra los grifos, ábrelos, enciende la calefacción, limpia, quita, vuelve a colocar… compra, come, tira, pon en orden, desordena y finalmente “olvida”».

Nicole, Les pommes de terre, Les Temps Modernes.

 

Aquest vespre, la Sala Beckett l’omplen tot de dones que es convertiran, durant una estona, en les oients ideals d’un dels texts més cèlebres de Virginia Woolf.
Una habitación propia, adaptat i dirigit per María Ruiz i protagonitzat per Clara Sanchis, arriba per fi a Barcelona després d’una exitosa gira per quedar-s’hi fins al 21 de març.
 
En aquesta obra fundacional del feminisme, un estudi tan detestat com reivindicat pels diferents corrents del moviment, Woolf hi reprodueix una hipotètica conferència dirigida a les estudiants de l’únic college femení de Gran Bretanya, que volen ser escriptores. Enceta la pregunta per l’escriptura femenina, però, tot esquivant-la, la duu més enllà, posant al centre la pregunta per les condicions materials que possibiliten el mateix fet de l’escriptura de les dones.
 
Des d’una finestra, Clara Sanchis aguaita el públic abans d’irrompre a l’escenari. L’escena, més aviat nua i amb poc ornament, funciona com a transposició visual del discurs que va teixint Sanchis, la denúncia que el sexe femení és “vergonyosament pobre”. Les senyores del seu temps no poden heretar ni llegar res, sotmeses a lleis que no les deixen posseir ni posseir-se.
 
El coneixement del text de Ruiz i Sanchis traspua en una adaptació que fa justícia a l’estil del text original conduint-se de manera sòbria, però afiladíssima, ressaltant la fina ironia de l’autora que, deliciosa, arrenca somriures còmplices entre el públic.
Pot una dona, pregunta Woolf en boca de Sanchis, arribar a interessar-se per qüestions intel·lectuals si no té les seves necessitats cobertes i no pot valdre’s de si mateixa per tenir-les-hi?
 

Foto: Isabel de Ocampo i Diego Ruiz


L’actriu ho pregunta mentre, dreta enmig de l’escenari i acompanyada d’un piano on tocarà peces de Bach que ella mateixa ha adaptat, apunta el públic amb el dit índex. Planteja què hauria passat si William Shakespeare hagués tingut, posem per cas, una germana petita, una hipotètica Judith Shakespeare per, a continuació, desgranar la tragèdia que protagonitza, la de tantes. Judith Shakespeare és relegada a les tasques de la vida domèstica, li és negat el dret a l’educació, l’accés a la lectura i la vida pública i ella, frustrada, se suïcida. Tots els seus papers i escrits, es perden, es cremen o moren amb ella perquè qui no té dret a ser tampoc té dret a dir.
 
Arriba al final de l’obra i em trobo la mandíbula ben presa i una mena de bruxisme al cos. El text original, de 1929, recull anècdotes que poden semblar antiquades, però la fúria amb què Sanchis relata com li neguen l’accés a la biblioteca, com l’exclouen dels espais hegemònics, ressonen en intersticis molt propers. Se’ns atansen perquè, malgrat haver-ne alterat les dinàmiques, seguim inscrites en el sistema patriarcal que Woolf denunciava. Quan creiem que l’hem vençut, el patriarcat, concebut per sobreviure, es reinventa i crea noves formes de paràlisi.

Woolf plantejava “l’angoixa de les influències” com una de les opressions externes que suporta la dona escriptora. Al meu voltant, les dones parlen d’una veueta interna que les torna insegures i les fa vacil·lar. El triomf del patriarcat, que integra i naturalitza la dinàmica de la subordinació, és fer-nos creure que aquesta veu és nostra i permetre que ens paralitzi en el procés creatiu i emprenedor. La dona escriptora, planteja Woolf, ha d’escriure ignorant el seu sexe, en un espai que li pertanyi, i poder-ho fer èbria, si vol. Ha de disposar de temps per contemplar, desenvolupar l’esperit crític, i exercir la llibertat de pensament. Just com ho faria un home, però sense caure en la trampa de creure que són, o poden ser, iguals.

Aquesta llibertat de jutjar exercida com a acte intel·lectual i forma de resistència política, al servei de la recuperació de la memòria de les dones. Tan sols així Judith Shakespeare viurà o, almenys, retornarà al caliu de les paraules de les poetes que ens naixeran i trobaran maneres de ser. Fer(-nos) genealogia, rescatant obres i memòries silenciades, fent evident que les polítiques de memòria són, també i sobretot, polítiques d’oblit.
 


Una habitación propia

De Virgina Woolf.
Dramatúrgia i direcció: María Ruiz.
Repartiment: Clara Sanchis.
Dates: fins al 21 de març. 
Horari: de dimecres a dissabte, a les 20:00, i els diumenges a les 18:00.
Durada: 1h 20min.
Espai: sala de baix, de la Sala Beckett. 
Espectacle en castellà.
En aquest enllaç podeu llegir un fragment del llibre Una cambra pròpia.

 

Foto: Isabel de Ocampo i Diego Ruiz

Nou comentari

Sorolla i la llum
Un recorregut per 14 pintures de l'artista valencià que mostren l'evolució de la seva obra
Més entrades...