La dedicatòria d’Ella a Annemarie en el seu llibre Camí cruel va ser el detonant inspirador del que ha acabat convertint-se en una novel·la epistolar dinàmica i de qualitat. Parla del viatge tormentós que van fer juntes a Kabul. És precisament en aquest punt que les autores van trobar un fil on estirar i imaginar la relació entre les dues amigues.
Schwarzenbach demana ajuda a Maillart, que és a l’Índia, i a través de les cartes es teixeix una relació d’amor, desig i desolació que serveix de sostén i d’esperança per a Annemarie, addicta a la morfina. És una relat que destaca el paper de les dones reals, emprenedores i independents. De les amistats fermes i tempestuoses. Emma Vilarasau interpretarà el paper d’Ella en una versió teatralitzada i dirigida per Fernando Bernués la temporada 2018-2019.
Foto: David Ruano
Estimada Annemarie,
T’he desitjat, però em feies massa por per poder-ho viure. Eres com el mar, immens, fascinant, perillós, ple de vida però imprevisible. Un mar mortal.
Superaves els models i els sexes, com a home eres preciós, com a dona eres bellíssima. Era impossible no desitjar-te. Recordo una nit molt freda durant el nostre viatge, portaves un sac de dormir massa prim, i era de matinada i estaves tremolant, els teus ulls em demanaven poder-se apropar i abraçar-me, i no hi havia res en el món que jo desitgés més. Però sabia que si et tenia massa a prop hauria estat del tot impossible no tocar-te, no abraçar-te, no besar-te. La por m’ho va impedir, no podia deixar-me fascinar pel teu abisme i precipitar-me al buit.
Així que em vaig aixecar, resolutiva, et vaig dir durament que et posessis un jersei i vaig escalfar cafè. Sí, sovint era rude, distant, expeditiva, manaire, plena d’un malestar indefinit; tot plegat, fórmules maldestres de domar el desig, de crear distàncies amb tu, de lluitar contra mi mateixa. Sabia que si per un sol instant abandonava les precaucions ja no hi cabria ni un bri d’aire entre la teva pell i la meva.
Només em concedia dues coses: mirar-te els llavis mentre consultaves els mapes, o conduïes. Aleshores tancava per uns segons els ulls i m’imaginava com seria tenir-los ben a frec. També et mirava les mans, els dits, forts i bruns, les ungles retallades. Quan mirava l’expressió de les teves mans mentre parlaves, constantment havia de lluitar contra l’esforç de no agafar-te-les. Quin turment no poder-te donar tot el que volia, no poder rebre tot el que necessitava de tu.
Així que m’havia de sadollar mirant-te, només, estant a prop teu, contemplant la teva imatge aristocràtica, amb el teu estil tan personal, admirant-te mentre miraves el món amb aquells ulls tan blaus i tristos.
Pots imaginar tot el que vaig patir durant el nostre viatge?
Però si de veritat t’estimava, ho havia de fer per sobre del desig, no havia d’entrar al cercle de les teves passions, no volia formar part de l’eterna i infinita cort dels i de les intercanviables; volia estar amb tu amb les lletres de marfil que diuen «sempre». Volia quedar-me al teu costat i l’única manera d’aconseguir-ho era apartant-me del joc dolç i amarg de les passions. Em vaig jurar a mi mateixa no formar part de la colla d’enamorats interessadament falaguers que tot t’ho consentien. El meu primer deure era ajudar-te, tota la meva autoritat depenia de saber mantenir la distància. Si volia salvar-nos, l’únic que podia fer era esclafar el desig.
Tot i que també és veritat, estimada meva, que a mi la melancolia, l’anèmia vital, el ser complicat –o rocambolesc, segons com es miri–, el sentit autodestructiu, el descontentament crònic, la manca d’objectius i de voluntat, la incapacitat de transformació personal, aquesta persistència en l’error quan se sap de sobres que no convé i que perjudica, aquests episodis al límit, els crits, les crisis, les reconciliacions, aquest sentit de la passió, tot plegat, t’he de confessar que em resulten, com t’ho diria?, atributs poc susceptibles que em fascinin o que m’enamorin. Només tenen un perill, que em posin a treballar a favor teu i en contra meva per culpa d’aquesta capacitat que tinc per protegir i ajudar. Em tinc prohibit enamorar-me de tu. Però l’amor es nodreix d’admiració, i vaig construir per a tu una passió freda, feta d’orgull pel teu talent literari i d’un desig famolenc, sense pells ni besades.
Tornant a la teva situació: ara tens una gran oportunitat, Annemarie, et farà bé estar sola, quedar-te sense les darreres mirades, allunyar-te de la teva mare, tenir la possibilitat d’estar amb tu i no delegar-te en els altres. Sempre ho has volgut evitar, ara cal que t’enfrontis a la teva màxima por, a aquest constant no poder quedar-te sola. No et deixis oprimir per idees falses de la vida, ni per paròdies d’amor que no tenen res d’autèntiques.
M’agradaria que un dia em necessitessis perquè m’estimes i que deixessis de voler-me estimar tan sols perquè em necessites. Entens per què no puc acceptar la teva oferta?
Existeixen altres passions, com ara despertar-te en terres ignotes i tenir la sensació que tot és nou i creat el dia abans, només per a tu, com si et fos possible encetar el món i la vida. Cada indret està ple de paradisos que no te’ls acabaries ni en cent vides. Tan sols qui ha menjat massa i ha paït malament li caldria crear-se, a més, paradisos artificials.
Espero de veritat haver-me fet comprendre.
Ella
PD: Encara que no t’ho sembli, encara que tinguis la sensació que et rebutjo, t’acabo d’escriure una carta d’amor.
Camí d’anada i tornada
© Emma Vilarasau & Montse Barderi
© Columna Edicions, 2017.
5
0
