Cantem per dir prou

“Amb el cop d’Estat de Primo de Rivera i l’exili de Macià, Fontbernat va reenfocar l’ús que podia donar a la seva coral. A partir d’aquest moment no es tractava només de fer-la servir amb la finalitat darrera del desvetllament occità, sinó que mitjançant el cor podia fer agitació per protestar per la situació política a Espanya”.

Deixeble d’Enric Morera i col·laborador de Pau Casals, Josep Fontbernat (l’Estanyol, Girona, 1 de maig del 1896 – Andorra, 22 de març del 1977), es va exiliar a França el 1918 per no servir a l’exèrcit espanyol a Marroc. El músic i agitador cultural acabaria sent conseller de Tarradellas des de l’exili. El 1930, tornaria a Catalunya on impulsaria la coral de treballadors Els Cents Homes, i, el 1932, seria escollit diputat al Parlament.

La Fundació Josep Irla ha publicat el llibre Josep Fontbernat, Conseller de Tarradellas, a cura de Joan Esculies, per recuperar-ne la memòria. En llegim un fragment que delata com la música pot ser una eina per dir i repetir sí a la llibertat.

Foto: Josep Fontbernat i Pau Casals. Del llibre: Josep Fonbernat, Conseller de Tarradellas.

Al servei de Macià

Poc més endavant, el 13 de setembre de 1923 va tenir lloc el cop d’estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera. Un parell de dies després, el diputat Francesc Macià creuà la frontera i s’instal·là a l’Hotel de France de Perpinyà per començar la seva activitat paradiplomàtica i convertir el seu Estat Català, fundat a Barcelona el juliol de 1922, en una força paramilitar capaç d’alliberar Catalunya i Espanya del dictador.

Assabentat dels fets, Fontbernat deixà Foix i es traslladà a Perpinyà. A mitjan setembre la ciutat era mig buida. Els privilegiats eren encara a les platges, molts altres veremaven. Només arribar-hi Josep s’assabentà de la presència del cabdill separatista —i president honorari de la Joventut Nacionalista La Falç— al Casal Català de la ciutat. L’anà a trobar. «Macià mirava lluny, amb una rapidesa de raig de sol. Acabava d’arribar i ja no es recordava que estava cansat». El músic no va trigar a tractar un altre il·lustre exiliat, el publicista i historiador d’Acció Catalana, Antoni Rovira i Virgili, que s’establí a Tolosa de Llenguadoc. Fontbernat el convidà a una audició de la coral que dirigia.

Amb el cop d’Estat de Primo de Rivera i l’exili de Macià, Fontbernat va reenfocar l’ús que podia donar a la seva coral. A partir d’aquest moment no es tractava només de fer-la servir amb la finalitat darrera del desvetllament occità, sinó que mitjançant el cor podia fer agitació per protestar per la situació política a Espanya. Fou d’aquesta manera que el primer diumenge de maig de 1924 Josep participà en l’organització dels Jocs Florals de Barcelona, que es van celebrar a Tolosa de Llenguadoc perquè eren prohibits a Catalunya.

La Coral Deodat de Severac va obrir els Jocs amb un concert a l’Hôtel d’Assézat, monument històric, residència de l’Acadèmia de ciències tolosenca. Macià i la seva filla Maria, que acompanyava arreu el seu pare enlloc de la seva esposa, van arribar de París tot just per assistir a les acaballes del concert i prendre part en el banquet del vespre. El secretari del cònsol d’Espanya a Tolosa de Llenguadoc estava ametent que no es digués cap estirabot contra Primo. En aquella primera manifestació de catalanitat, però, res no succeeí.

Gairebé dos mesos després, a finals de juny de 1924, Fontbernat va organitzar l’Aplec d’Occitània, amb el vist-i-plau del batlle Paul Feugà, a través d’una entitat creada ad hoc, La Lliga de la Pàtria Meridional. Es tractava de fer cantar un cor de vora set-centes persones, acompanyat per la Cobla Farnense. El concert l’havia de presidir la comtessa Anna de Noailles, poetessa francesa d’origen romanès, de molt renom a l’època, mecenes i ben relacionada amb els cercles artístics i intel·lectuals parisencs. A l’Aplec també era prevista l’assistència de Francesc Macià. El consolat espanyol pretengué que l’esdeveniment no tingués lloc, però fou endebades. Aleshores pressionà les autoritats franceses perquè no s’inclogués Els Segadors en el repertori. El prefecte i Feugà li ho transmeteren a Fontbernat.

El mateix dia del concert, 29 de juny, Sant Pere, al matí un comissari de policia advertí a Fontbernat que si cantaven l’himne oficiós de Catalunya els detindria a ell i a Macià i els expulsarien del país. Fontbernat, però, no acatà i el féu cantar per cloure el concert. D’acord amb el seu propi record «aquelles noies [de la coral], que no ho comprenien pas ben clar, cantaven blanques amb l’angoixa que després em ficarien a la presó». Per escapolir-se de la detenció, el president honorari de la Coral Deodat de Severac, el baró Henri de Lingua de Saint-Blanquat, amagà Fontbernat al seu castell de Mauvers a la riba del Garona, al nord- oest de Tolosa. Macià, de la seva banda, marxà a un petit poble de la Costa Blava, Bandòu, a prop de Toló, on va passar l’estiu. Fontbernat a mitjans de juliol ja corria per Tolosa. L’amenaça d’expulsió finalment no es va fer efectiva.

Amb l’actuació als Jocs Florals i a l’Aplec d’Occitania, Josep Fontbernat comprengué que l’agitació política mitjançant el cant coral era possible. D’entrada duia implícit els postulats claverians perquè desvetllaven la passió per la llengua i les tradicions pròpies, s’arreserava a tothom sense distinció de professió o extracció i s’anivellava només per la veu: es creava grup. A més, les autoritats se sentien violentades amb el cant per quant de publicitari tenia. Als vint-i-vuit anys, després d’un lustre a Occitània, el d’Estanyol acabà de trobar un sentit a la seva aptitud com a músic que ja no abandonà. La resta de la seva vida l’afany d’organitzar corals allí on anés es basà en aquest aspecte de voler desvetllar allò que estava, metafòricament, adormit i encendre els ànims i guanyar adhesions per dur les polítiques catalanistes més lluny.