"El boig dels ocells", de Care Santos

Al carrer 74 amb la Tercera Avinguda de Nova York hi ha un local d’hamburgueses casolanes que es diu J.G. Melon. Allà, fa uns quants anys, vaig dir que sí a una proposta de matrimoni. Des de llavors he tornat a Nova York al menys un cop l’any durant els darrers divuit. És el lloc on vaig quan necessito recuperar-me d’algun tràngol o d’algun mal de l’ànima. Fins avui no m’ha fallat mai.

Vaig conèixer Eugene Schieffelin en un llibre estrany que vaig comprar a la llibreria Strand (secció William Shakespeare) durant la meva darrera estada. Un paio ric, químic de formació, apassionat de Shakespeare i dels ocells. La seva gran ocurrència va ser tan bonica com catastròfica: introduir a Central Park totes les aus que Shakespeare va anomenar en les seves obres. Va fracassar en tots els casos, tret d’un: l’estornell. Tots els estornells americans són fills de la seva ocurrència.

Vaig enamorar-me d’aquesta història al moment. Vaig preguntar-me com era possible que mai n’hagués sentit parlar. Vaig buscar alguna novel·la que hagués convertit Schieffelin en personatge, convençuda que algú ja ho hauria fet. Res. Em va passar la idea pel cap, fugaç com un pardal: I si l’escric jo? No, impossible. Jo no sabia res d’ocells. A més, calia molta documentació per parlar de la Nova York del segon terç del segle XIX. I no, no tenia temps. Estava escrivint una altra cosa. Sempre estic escrivint una altra cosa.

Llavors va arribar la pandèmia, el confinament, el temps lliure (o desocupat per força), la obsessió per aquella història, les preguntes. Hi ha històries que no et deixen tranquil·la, que insisteixen. Sovint escriure és respondre les preguntes que et formulen mentre mires de no pensar-hi. Va arribar també la nostàlgia. Vaig perdre els bitllets pel meu viatge anual a Nova York. De cop m’havia tornat sedentària, com tota la humanitat.

Investigar la bogeria d’Eugene Schieffelin va ser un antídot contra la realitat. La millor manera de ser a Nova York durant mesos, anys. Una inversió del temps sobrer i una oportunitat.

Sobre la minsa informació disponible del Schieffelin de carn i ossos vaig bastir el meu personatge. Vaig mirar d’entendre’l, de trobar explicacions als seus actes, d’estimar-lo. També li vaig fer préstecs personals. Certa transcendència, certa por davant els cataclismes íntims. Schieffelin se’m va tornar una mica metafísic mentre avançava la novel·la. O potser mentre avançava, en paral·lel, la meva vida que, com la de tothom, no està lliure de cataclismes.

No sé què he escrit. No crec que hi hagi cap autor que ho sàpiga del cert, o que ho sàpiga explicar. Diria que és una novel·la sobre els somnis i el seu abast. També, potser, una novel·la sobre el sentit íntim de l’existència i com trobar-lo. I sobre ocells, és clar. N’he après molt (he tingut bons mestres) i ha estat el millor del procés. Ara miro per la finestra i sé conèixer mallerengues, cueretes, puputs o tórtores turques. A l’antena del costat del meu estudi hi fan fressa cada tarda una vintena d’estornells. A estones he cregut que em demanaven explicacions, que em retreien tot el temps que he trigat en escriure la seva història. Ah, i m’he comprat uns binocles. No es pot ser ornitòleg, ni tan sols el principi d’una mena d’aprenenta d’ornitòloga, sense uns binocles i una bona dosi de paciència. La segona la tinc de mena, per cert. Per alguna cosa soc escriptora.

En sortegem quatre exemplars. Per participar-hi només cal que vagis al post que n’hem fet a Instagram, Facebook o Twitter, i etiquetis la persona a qui creus que li podria agradar aquest llibre. També ho pots fer escrivint-nos un correu electrònic a [email protected] o des del formulari d’aquí sota mateix. Si guanyes, tu i la teva persona escollida rebreu el llibre a casa. Els guanyadors els anunciarem el 27 de febrer (@Nuriavj20 i @AlbaJosa, que han participat per Twitter, i Remei Estrada i Maria Carme Humet, que han participat per mail).