La carpa Juanita i l’elefanta Guillermina

Quan acompanyava la mare a l'oficina de La Caixa de Pensions em regalaven el 'Cavall Fort'

Picanyol



De petita vaig veure com una carpa bevia amb porró i menjava amb cullera. I no era un conte, sinó una realitat, que la feia possible, a Vilanova i la Geltrú, el mestre d’aixa Francesc Roig Toqués, que havia ensinistrat un peix taronja i l’havia batejat amb el nom de Juanita. Al costat de la bassa, havia anat col·leccionant curiositats marineres. 

Mentre recordo la carpa Juanita i les bondats del mestre d’aixa, que era capaç d’explicar-te amb detall per què es va enfonsar el Titanic entre moltes altres anècdotes, em ve al cap els contes que llegia quan tenia pocs anys. Ho associo. No hi puc fer més.

Rosa caramel, d’Adela Turin i Nella Bosnia (editorial Kalandraka) n’és un. Aquella elefanta que no aconseguia tenir la pell de color rosa caramel, la Guillermina, i que ajudava totes les altres companyes a jugar, a enfangar-se, m’atrapava. 

Com també ho va fer en Maurice Sendak amb Allà on viuen els monstres (Kalandraka). La història la recordo difusa, però els dibuixos de monstres eren al·lucinants. N’hi havia un que era idèntic al que vaig tenir a la meva habitació durant molts anys. Hi sortia quan tot era fosc, i sempre era exactament al mateix lloc. L’única manera que tenia de foragitar-lo era acotxar-me fins a dalt. Durant el dia, me’l trobava al conte. Un atzucac.

Quan acompanyava la mare a l’oficina de La Caixa de Pensions em regalaven la revista Cavall Fort. A casa no me la van comprar mai, perquè no hi havia costum d’adquirir revistes infantils, però vaig convertir en habitual la lectura gràcies a una pràctica poc sospitada: sempre m’oferia a acompanyar la mare quan havia d’anar a La Caixa de Pensions, que ella deia així, amb el nom sencer. De la revista destaco l’Ot, el bruixot. És clar. Durant temps vaig pensar que era un fleuma, i que tenia orxata a les venes, però després l’entenia, i m’entendria, perquè, pobre, li acabava passant de tot, i sort que sabia sortir-se’n.

De gran, la carpa Juanita i el mestre d’aixa ja no els he vist més. Ara me’n queda el documental fet per la productora El Cangrejo, El domador de peixos. El Museu de Curiositats Marineres es trasllada a l’espai Far a la recerca d’un espai públic, més gran, que pugui exhibir per sempre tantes històries que havien quedat atrapades a Mas Carolines, com li deia en Roig Toqués a la caseta del costat de la bassa.

En canvi, Rosa Caramel i Allà on viuen els monstres els he recuperat de cop gràcies a la reedició recent que n’ha fet Kalandraka. Semblava impossible que pogués passar! Doncs sí, han estat reeditats. I, a més, Allà on viuen els montres incorpora els dibuixos originals de l’autor.

I Ot, el bruixot. Ai, Ot, el bruixot! Fa vuit anys que l’he tornat a seguir gràcies a la subscripció que tinc a casa del Cavall Fort, però ara en Picanyol ha desat la ploma. Tots ho sabeu. Se n’ha publicat el llibre 100 tires d’Ot, el bruixot, que ha distribuït el diari ARA i que distribuïrà també la revista infantil.

El bruixot fleuma entendridor perviurà. Teoritzo que d’aquí a trenta anys es tornarà a reeditar una altra vegada. Sostinc que els cicles dels contes bons van de trenta en trenta. I, si no, que tornin quan vulguin, però que ho facin, perquè són necessaris per acompanyar els petits que creixen, els qui volen acompanyar la mare o el pare a fer encàrrecs per acabar a la llibreria més propera.

Comentaris

    Elisabeth Juny 11, 2014 8:59 pm
    Un molt bon article de la Trinist Gilbert. Felicitats, és amé i engrescador, et ve de gust comprar-te totes les recomanacions.
    Trinitat Gilbert Juliol 22, 2014 1:16 pm
    Moltes gràcies, Elisabeth.

Nou comentari