La carta d’amor més bonica del món (de Frida Kahlo a un català)

Los átomos de mi cuerpo son los tuyos y vibran juntos para querernos

Arxivat a: Frida Kahlo, Biblioteca

Foto: Nickolas Muray

 

L’abril de l’any passat vam assabentar-nos que sortien a subhasta unes cartes d’amor de Frida Kahlo. El destinatari era Josep Bartolí. Un col·leccionista americà va pagar 136.000 dòlars per aquelles vint-i-cinc cartes.
 
De Frida, ho coneixem gairebé tot; però qui va ser Josep Bartolí?
 
Nascut a Barcelona el 1910, abans de la guerra es dedica al dibuix i publica les seves il·lustracions al Papitu, L’Esquella de la Torratxa, etc. La Guerra Civil s’ho endú tot per davant. Només d’aquells anys i fins l’arribada a Mèxic el 1943 se’n podria fer un llibre: travessada la frontera, entra i s’escapa dels camps d’Argelers i St. Ciprien. Arriba a París, d’on fuig en el moment d’ocupació alemanya. Detingut, torna al camp de Bram. Surt i torna al Camp del Barcarès. Malalt, és ingressat a l’hospital de Perpinyà. S’escapa i fuig a París. Decideix marxar a Marsella, on és capturat per la Gestapo. L’envien a Dachau en tren. Torna a escapar-se i ara sí, a Marsella aconsegueix agafar un barco cap a Tuníssia. Arriba a Casablanca i finalment, a bord del Nyassa, desembarca a Veracruz.
 
A Mèxic publica Campos de concentración, un llibre extraordinari amb uns dibuixos colpidors (una part dels quals són a l’Arxiu Històric de Barcelona). Anys després, s’estableix a Nova York i es dedica al cinema i la publicitat. Allà coneix Frida Kahlo, que tracta d’operar la seva columna vertebral. De l’agost del 1946 al novembre del 1949 mantenen una relació apassionada, en què destaca la desenfrenada sensualitat d’ella.
 
Bartolí li deia “mare”, així, en català, i ella signa les cartes amb aquest nom en clau: “Mara”.  Ell va guardar les cartes tota la seva vida.
 
Segons escriu la periodista Karina Avilés, mesos abans de morir, gairebé cec (“Jo no pinto amb les mans, pinto amb el cor”), va demanar que de la maleta on guardava tots els seus papers en traguessin les cartes de Frida. “Van signades com a «Mara»”, va dir. Els hi van donar. Ell les va agafar i les va olorar. Va exclamar: “Mirin, són d’ella”. Les reconeixia per l’olor i podia llegir-les de memòria, les tenia gravades al cap.
 
Bartolí –gran amic del matrimoni Bartra-Murià– va morir a Nova York el 3 de desembre de 1995. Va demanar que les seves cendres fossin llançades al mar, a Premià. I així es va fer. A casa seva i al seu mar acabava el viatge d’aquell per qui, segons Frida Kahlo, era la única razón para tener ganas de vivir”.
 
La carta:
 
«Bartolí, anoche sentía como si muchas alas me acariciaran toda, como si en las yemas de tus dedos hubiera bocas que me besaran la piel.
 
Los átomos de mi cuerpo son los tuyos y vibran juntos para querernos.
 
Quiero vivir y ser fuerte, para amarte con toda la ternura que tú mereces, para entregarte todo lo que de bueno hay en mí y que sientas que no estás solo.

Cerca o lejos, quiero que te sientas acompañado de mí, que vivas intensamente conmigo, pero sin que mi amor te estorbe para nada en tu trabajo ni en tus planes.
 
Que forme yo parte tan última en tu vida, que yo sea tú mismo, que si te cuido, nunca será exigiéndote nada, sinó dejándote vivir libre, porque en todas tus acciones estará mi aprobación completa.
 
Te quiero como eres, me enamora tu voz, todo lo que dices, lo que haces, lo que proyectas. Siento que te quise siempre, desde que naciste, y antes, cuando te concibieron. Y a veces siento que me naciste a mí.
 
Quisera que todas las cosas y las gentes te cuidaran y te amaran, y estuvieran orgullosas como yo de tenerte. Eres tan fino y tan bueno que no mereces que te hiera la vida.
 
Te escribiría horas y horas, aprenderé historias para contarte, inventaré nuevas palabras para decirte en todas que te quiero como a nadie.»
 
Frida Kahlo, Mara, a Josep Bartolí. “Nuestra primera tarde solos. 29 de agosto (de 1946)”
 

En un telegrama posterior, del dia de Sant Esteve de 1946, “Mara-Kahlo” li diu:
 
«Sr. José Bartolí. Hotel Artinique
 
Temo carta última no llegue a tiempo. Esperanza firme esperándote. Cuidate mucho mi amor. No dejes de escribirme donde quiera que andes. Palomas más tuyas que nunca volarán cerca de ti cuando quieras. Llámala pronto. Feliz viaje, mi vida. Mara»

Quim Torra, @quimtorraipla

 

Una selecció de les cartes d’amor que Frida Kahlo va adreçar a Josep Bartolí. Foto: Doyle

 

Un dels retrats que Frida Kahlo va enviar al seu amant català. Foto: Doyle
 

Josep Bartolí (1910-1995). Foto: Doyle

 

Comentaris

    Anònim Febrer 19, 2016 1:04 am
    Molt bonic.
    Anònim Febrer 19, 2016 11:22 am
    La Història de vegades conté històries que la fan important. Per cert, he vist que el llibre "Campos de concentración" el va escriure el 1943 i en ell, suposo, que deuria explicar què era Dachau. Com coi poden encara insistir en què els aliats no sabien res dels camps de concentració i extermini? Ni que sigui només per aquest testimoni, això es demostra rigorosament fals.
    Enric R.A. Febrer 19, 2016 11:44 am
    Veritablement corprenedor. Es fa difícil d'assimilar un amor tant majèstic com el que expressa la Frida Kahlo en les seves paraules, més enllà de la capacitat de raonament de l'home. Pur vertigen.
    Anònim Dani Febrer 19, 2016 12:34 pm
    Titolar : "La carta d'amor més bonica del món (de Frida Kahlo a un català)". No per a en Josep, no al seu nòvio, o al seu amant, o per a l'home que estimava,....No. "A un català".Té collons la cosa.
    12
    13
    Respon
      Ona Juliol 6, 2021 10:44 am
      La cosa la du aquí no perquè en Josep Bartolí li agradés escriure ni perquè fos artista, ni home, ni amant, sinó perquè era català. Aprèn a contextualitzar i significar i deixa viure.
    Eugeni C Febrer 19, 2016 1:00 pm
    Quina història més extraordinària Quim. Enhorabona per la descoberta. N'esperem el llibre.
    victoria Febrer 19, 2016 3:54 pm
    es una història que transmet amor respecte ide una força impresionant
    T.kahlo Febrer 20, 2016 12:57 am
    Vertigen és la paraula que ho defineix. Quan hi ha una barreja tant forta de sentiments, emocions, amor, respecte, admiració...crea una passió que et domina i no saps què fer si no viure-la com pots, ja que viu dins teu. Un privilegi experimentar-ho. M'hi identifico. Sempre Frida.
    Toni Canals Febrer 21, 2016 11:26 am
    Sembla que hi ha un error en la informació. Josep Bartolí NO va escriure el llibre "Campos de concentración". En va fer els dibuixos, però el llibre (el text) el va escriure Narcís Molins, un obrer autodidacta que va ser militant del POUM.
      Gali Boadella Montserrat Juliol 7, 2021 7:08 pm
      Exacte. El llibre es una obra mestre del segle XX.
    Catorze Febrer 21, 2016 2:04 pm
    No hi ha cap error: en Quim Torra diu "publica", no pas "escriu". I sí, "Campos de concentración" és un llibre de dibuixos, amb textos de Narcís Molins.
    Anònim Febrer 28, 2016 10:10 am
    Soc estat aquest camp de concentracio tenia una sensacio de tristesa i rabia es notava una pena dins el cort. Despres a Mexic amb vaig interesar molt per aquesta pintora, dons feia anys que desde Mataro ja em miraba els seus quadres. Quant un amor es tant fort els atomos se unèixant trapassant l'espai no i ant fronteres. Nostres celules pensant.
    sara c r Febrer 28, 2016 4:47 pm
    Exquisitas palabras que, reflejan lo que sentimos realmente, afloran cuando late esta energía viva y universal presente en todo, y a la que siempre ignoramos y menospreciamos porque sólo hemos aprendido a interpretarla como sumisión, control, docilidad, dependencia, perdida de autonomía y libertad!
    Teix Juliol 6, 2021 9:31 am
    Aquest escrit m’ha impactat força. Les cartes, sí, molt. Després em referiré a un record, per a mi colpidor. Però, Frida Kahlo era tres any més gran que Josep Bartolí, com és que li deia “mare”? Entenc que l’intercanvi de cartes acaba el 1949, què podia haver passat, si ella morí el 1954? Permeteu-me el record: he sabut que en Josep va coincidir en el temps en uns camps de concentració en els quals també hi havia cinc parents meus (una mare i cinc fills petits). Després, a la mare encara li quedarien cinc anys a les presons franquistes...
      Ona Juliol 6, 2021 10:37 am
      Quan era adolescent un noi més gran que jo es va enamorar de mi i un dia em va escriure “tu ets la meva mare”. Suposo que es referia a un ideal, un amor perdut, una innocència despertada... no ho vaig prendre pas literalment.
    Ona Juliol 6, 2021 10:31 am
    Caram quina emoció, com commou aquesta història, tota.
    Donec Perficiam Juliol 6, 2021 12:42 pm
    Doncs m'ha colpit molt més encara que la carta d'amor, la història del Josep Bartolí... que fortes les ànsies de llibertat d'aquest home i quina manera d'escapar-se de totes les presons i represions d'aquella època.....brutal. Digne d'admiració el valor d'aquest home i de fer una pel-licula de la seva vida.
    Gali Boadella Montserrat Juliol 7, 2021 7:07 pm
    Molt bonic. I en Bartolí un personatge unic, irrepetible, gran artista, fidel als seus ideals. Vaig tenir la sort de coneixer-lo i entrevistar-lo per el llibre que li va fer la Diputació de Barcelona. Pel que fa a Frida, s´en ha fet un mite. Una pintora molt interessant, sens dubte, pero lligada a Diego per molts motius i molt enamoradissa. Va tenir molts amants, homes i dones, al llarg de la seva vida, pero el seu gran amor era sens dubte Diego. Per alguna raó, de tots els amants que va tenir, el que menys es coneixia era en Bartolí. A mi la comercialització que es va fer de les seves cartes em sembla de molt mal gust i estic segura que a en Josep no li hauria agradat gens tot aquest rebombori.

Nou comentari