Foto: Fundació Miquel Martí i Pol
Quan el 1956 Miquel Martí i Pol es va casar amb Dolors Feixas, van anar a viure a La casa groga, a Roda de Ter, on tindrien els seus dos fills, Mariàngels i Jordi Martí, i on el poeta escriuria uns dels seus llibres més coneguts: El poble, La fàbrica i Estimada Marta. Aquesta casa, que va quedar abandonada el 2001, ha estat recuperada per la Fundació Miquel Martí i Pol, que de mica en mica la va reformant amb l’objectiu que un dia sigui un museu. Mentrestant, han engegat una iniciativa: a través d’aquest enllaç la podem visitar virtualment, entrant a la cuina, al menjador, a les habitacions, al lavabo. A cada lloc no només trobem fotografies de l’espai i d’ell, sinó també textos seus (tant de poesia com de prosa), recitats pel seu germà Ramon Martí o pel rapsode Xavier Serrano. A més a més, els seus fills, Mariàngels i Jordi Martí, 40 anys després, han tornat a La casa groga i en aquest vídeo expliquen allò que recorden del seu pare, de la seva mare i d’aquestes parets.
“Miquel Martí i Pol al matí es passava moltíssima estona al lavabo. Era molt presumit i no suportava veure’s desvalgut per la malaltia. Si algú per arreglar-se necessita mitja hora, ell, hores: només afaitar-se era tota una odissea. Per això parla tant del gest. Era una persona que cada dia passava hores davant del mirall, i fins i tot a vegades demanava als fills que li portessin la llibreta, perquè mentrestant se li anaven acudint idees”, explica Montse Caralt, directora de la Fundació. Us convidem a llegir una de les reflexions del poeta que trobem en aquesta visita virtual, en què parla sobre la relació que tenia amb l’esclerosi múltiple.
Jordi Puig. Miquel Martí i Pol a la terrassa de casa seva, 10 de juny de 1975. Fotografia extreta de la visita interactiva.
De vegades penso que una malaltia per-a-tota-la-vida, com ara la meva, que et marca uns límits tan estrictes i et sotmet a unes servituds tan rigoroses, és una solemne injustícia, una mena d’atemptat contra la naturalesa. Perquè, no ens enganyem, una malaltia d’aquesta mena no s’arriba a vèncer mai, és impossible de superar. La possibilitat d’una espècie de pacte amb el mal (és a dir, amb un mateix) és l’única sortida possible, i l’única vàlida, al meu entendre. A banda i banda d’aquesta sortida n’hi ha dues altres, igualment absurdes entre si: la resignació i la desesperació. Per a mi, totes dues parteixen de supòsits falsos. La primera, el de creure que la malaltia és un “voler” de Déu; la segona, el de considerar-la un atac personal. Jo no penso que Déu hagi volgut que jo estigui malalt. Tampoc no crec que s’hagi dedicat sàdicament a castigar-me. Si arribés a creure en alguna d’aquestes dues coses (a creure-hi fermament, vull dir), perdria immediatament i per sempre el respecte a un Déu en el qual no crec ni deixo de creure, és a dir, a un Déu en el qual racionalment no puc creure, però que racionalment tampoc puc negar. Suposant que hi sigui, Déu no pot ser una mena de personatge carregat de punyetes que es dedica a fer la santíssima a determinades persones. Rebaixar la idea de Déu a aquests nivells és riure-se’n, i això és el que fan, potser sense adonar-se’n, molts pseudo-catòlics. La meva malaltia és un accident absolutament normal en el desenvolupament d’això que en diem vida, i jo com a tal procuro de situar-la, i per això deia que l’única cosa que es pot fer, racionalment, és pactar-hi, és a dir, acceptar-la, que vol dir acceptar-se. Vèncer-la és impossible, ho deia i ho repeteixo, si més no per una cosa: perquè la malaltia, en casos com el meu, és a dir, en casos de malaltia per-a-tota-la-vida, sempre és present, mai no abandona les seves posicions, i fins i tot m’atreviria a dir que mai no retrocedeix i que sempre avança. És un procés en marxa que res no pot deturar, una mena de càncer que potser no mata en un termini curt de temps, però que va fent la seva via amb una paciència i una eficàcia inigualables. Però això cal pactar-hi a cada moment, cal renovar constantment el pacte, cal intentar de superar les petites (o grosses) crisis que no paren de presentar-se, cal fer un esforç continuat i renovar-ne les premisses també contínuament. Perquè hi ha un aspecte veritablement terrible en la qüestió. El món, la societat, evoluciona a un ritme que mai no és el dels malalts per-a-tota-la-vida. Aquests, els malalts, és a dir, nosaltres, sempre anem amb retard respecte d’aquesta evolució, i ens és impossible atrapar-la. Hauria de ser la societat la que frenés el seu pas, la que tingués en compte la presència dels malalts i s’adaptés al seu ritme. I això no ho ha fet ni ho farà mai, almenys amb l’orientació que porta el món diguem-ne civilitzat, per la senzilla raó que aquest món no vol saber res (així: clar i net) amb els malalts que, amb la seva sola presència, no fan sinó negar-lo. Això no vol pas dir que no hi hagi persones que ens comprenguin i ens estimin, als malalts, però aquest conjunt una mica indefinible que en diem societat ens nega el pa i la sal. I fins i tot m’atreviria a dir que en certa manera aquesta inèrcia del conjunt arriba a afectar certs comportaments individuals. El fet és força comprensible. Qui està bo, per més que faci, difícilment es pot fer càrrec de les limitacions del malalt amb qui conviu. M’afanyo a dir que no parlo per mi, que he tingut, abans i ara, una sort que potser no mereixo.
[…]
Ningú que no hi hagi passat no coneix el trauma de la impotència a l’hora de fer les més petites coses. Per què l’home que ara veig passar per la carretera pot caminar, i jo no? Per què una amiga que se n’acaba d’anar enraonava normalment, i jo no puc fer-ho? Per què els meus moviments són imprecisos, insegurs, encarcarats, i els dels altres no? El que sol demanar el malalt són coses tan senzilles com això. Ara sí que parlo de mi. Jo només (només) voldria caminar, ni que fos amb bastó, a poc a poc. No saltar o córrer; només caminar. Voldria enraonar amb una relativa normalitat, aguantar-me dret sense el temor constant de caure. No és pas molt, això, penso. I penso que les peticions dels malalts assenyats es mouen en aquesta òrbita. I sé que és terrible saber que mai més (mai més!!) no podràs fer allò que els altres fan d’una manera absolutament natural.
«De vegades penso que una malaltia per-a-tota-la-vida…». Dins: Joc d’escacs. Barcelona: Empúries, novembre de 1994. 352 p. (Narrativa; 40). Diu: Xavier Serrano.
Si cliqueu la imatge, accedireu a la visita virtual de La casa groga.
