El cel segons Google

De vegades es preguntava amb malícia què pensaria la Magda si la veiés masturbar-se a la dutxa

L’arribada a casa de la Naïma, la nena que adopten la Júlia i en Marcel, havia de ser l’inici d’una vida familiar plena, però la nova situació que viu la parella posarà al descobert una realitat soterrada. El cel segons Google (La Magrana, 2016) és una novel·la, breu i intensa, escrita per Marta Carnicero. Surt a la venda el 19 de maig. Ens hi endinsem llegint-ne un dels capítols.
 

Foto: Luca Rossato


S’acostava la presentació del llibre i, malgrat tenir el cap distret, no havia estat capaç d’allunyar la idea absurda que la rondava, potser perquè cada matí, només de despertar-se, comprovava l’última hora de connexió del seu marit. Quan era per casa se’l mirava de reüll cada vegada que agafava el mòbil. El més desconcertant —tot i que, alhora, la tranquil·litzava— era comprovar que quasi mai no hi escrivia res. De seguida es va cansar de buscar indicis on no hi eren, i ho hauria deixat córrer si no fos perquè dimecres es va endur la nena a buscar en Marcel a la plaça i ell no s’hi va presentar. El van esperar una bona estona, alternant trucades al mòbil i al fix, però enlloc no contestava. Quan van arribar a casa no feia ni cinc minuts que ell hi era, però ja duia sabatilles i estava assegut davant l’ordinador. Mai no va arribar a entendre per què li va sortir una mentida si no tenia res per amagar; la qüestió és que quan la Júlia li va preguntar on havia estat va respondre que havia anat directe cap a casa i ja no va ser a temps per tirar enrere. Amb el temps aprendria que les mentides no són grans o petites segons el que encobreixen, sinó en funció dels efectes que provoquen quan són descobertes.

La conversa que va seguir només va complicar la situació. La Naïma plorava de gana mentre sa mare triturava la fruita; en Marcel recorria a subterfugis per justificar l’engany; la Júlia opinava que allò era una presa de pèl i que calia ser molt ruc per empassar-se-la. Ell podria haver confessat la veritat —que se li havia fet tard xerrant i havia volgut estalviar-se una esbroncada que al costat d’allò ja li semblava de joguina—, però el fet que l’hagués volgut tapar amb una mentida el convertia en sospitós a ulls de la Júlia, que no podia entendre que el seu home li mentís sense necessitat. No podia justificar-se dient que en cap moment havien quedat per veure’s: l’engany el desacreditava i tenia més a perdre-hi que a guanyar.

El berenar de la Naïma va ser una treva de mitja hora durant la qual ella esperava un argument a què aferrar-se sense quedar com una tòtila a ulls dels dos. Ell no va tornar a tocar el telèfon, però tampoc va fer cap altre intent de mirar d’explicar-se, i les males cares es van allargar fins l’endemà, després que la Júlia passés la nit del lloro regirant-se al llit, convençuda que la Magda detectaria a quilòmetres aquella tensió. L’humor, malgrat que va estar sola amb la Naïma fins després de dinar, no va millorar-li en absolut. No va ser fins a primera hora de la tarda, quan la Magda va trucar, que es va posar la màscara per sortir a obrir la porta amb un somriure.

L’entrevista, per sort, no va ser llarga. De poc van servir les hores invertides a oferir una imatge impecable: la vànova acabada de portar de la tintoreria; l’ornament nadalenc oblidat expressament en un prestatge, davant dels llibres d’art, perquè no semblés que tot havia estat repassat quaranta cops; les pastes de te que només va tocar la Júlia i que la van convèncer d’intentar-ho amb la pastisseria àrab la pròxima vegada. En condicions normals li hauria sabut greu haver llençat per la borda tant d’esforç, però aquell cop l’imprevist que va obligar la Magda a escurçar la visita va ser més que celebrat perquè la va salvar d’haver de jugar a la família feliç amb en Marcel. Quina llàstima que no pugueu coincidir, va dir, fotent-se’n per dins de la Magda i la seva mania d’apuntar-ho tot, fins i tot quan no hi havia res per apuntar. En el fons, quan li sortia bé —i per això, segurament, hi dedicava tantes hores—, gaudia desplegant tota aquella comèdia. De vegades es preguntava amb malícia què pensaria la Magda si la veiés masturbar-se a la dutxa, als matins, mentre en Marcel encara dormia, o fent servir el vibrador que va insistir a comprar per animar la vida de parella i va quedar en un racó fins que el va rescatar per donar-li una altra vida. Vés a saber, pensava de vegades, si la mateixa Magda no n’amaga un d’igual en un calaix i el fa servir quan està sola.


 

 





Fragment del llibre
El cel segons Google

© Marta Carnicero
© d’aquesta edició: Magrana, 2016

Comentaris

    Anònim Maig 13, 2016 11:27 am
    És un llibre breu però ple de metàfores i emocions que t arriben molt a dins i fan que se t remoguin vallès emocions i records.

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...