Els cirerers al desembre. Cada problema amaga una oportunitat meravellosa és un llibre d’Ariel A. Almada. Una història basada en la filosofia oriental que ens ajuda a reflexionar sobre les inquietuds i els dilemes interns que tots tenim, a veure la vida des d’un punt de vista més pragmàtic. Ho fa a través de la Saki, una adolescent que se sent immersa en una profunda tristor. Per posar-hi remei, els seus pares l’apunten a classes de tir amb arc.
Amb aquesta analogia, durant set fletxes, set capítols, resseguim el camí cap a la felicitat, el benestar. Els problemes que ens envolten, la grandesa amagada al problema, la fortalesa interna, l’acció, el propòsit i la passió, l’entrega, donar-se als altres, renéixer de les cendres. En llegim 14 frases que desprenen la riquesa interior de la mentalitat japonesa i encongeixen els problemes per fer grans les solucions.
Foto: Adrian Naik
1. Tothom sap que els arbres més robustos creixen on el vent bufa amb més força. […] El que et vull dir és que, la majoria de vegades, no podem escollir el que passa al voltant nostre. La vida ens sorprèn amb coses bones, però també ens desafia. A vegades és injust i fins i tot dolorós. Què podem fer enfront d’això? Podem procurar trobar un sentit al que ens passa per, a partir d’aquí, intentar fer-nos més forts.
2. Sovint ens pensem que no podem fer front a certs problemes, però aquesta creença no té res a veure amb la nostra capacitat real. Se sap que si un elefant petit el lligues a una soga amb pocs metres de diàmetre, quan ja és gran i fins i tot sense la soga, no es mourà més enllà d’aquesta distància a la qual s’ha acostumat de petit. Encara que pugui, Saki. Encara que pugui. Tant allò que podem fer com allò que no podem fer ho tenim a la ment, és qüestió de creença. Creus que no podràs vèncer el desànim? Doncs, efectivament, no podràs. Creus que el podràs vèncer? Doncs, efectivament, podràs.
3. Quan hàgiu de disparar, no podreu escollir les condicions externes. Només acceptar-les, deixar-les entrar a dintre vostre i actuar en conseqüència. […] Amb els problemes de la vida passa el mateix. La majoria de vegades, les coses ens passen perquè sí, sense que puguem fer-hi res. Però sí que podem escollir com utilitzar això que ens és donat.
4. No podem anar sempre en línia recta. Sovint hi haurà coses que ens faran desviar i patir. Aleshores tenim dues opcions: la primera és lamentar-nos i quedar-nos paralitzats. La segona és tenir prou flexibilitat per adonar-nos que només si ens reconeixem com a part del problema podrem ser part de la solució. Això és molt més constructiu, no us sembla?
5. Vull que aprengueu a mirar els problemes des d’una altra perspectiva. Cada problema guarda la llavor de quelcom potencialment grandiós. I creieu-me, no és teoria. El que és difícil és aprendre a veure-ho, però, sobretot, tenir el coratge per transformar una realitat depriment en una realitat inspiradora.
6. Les coses dolentes no «ens passen a nosaltres». Senzillament, «passen». Que ens afectin de manera particular és merament circumstancial. Pot ser just o injust. Això ja depèn de les creences de cada un. Veieu aquestes canyes de bambú? Observeu com es gronxen amb el vent. No pensen que el vent és un ens malvat que té alguna cosa personal en contra seva. Simplement cedeixen un moment amb flexibilitat per després tornar-se a incorporar. Una vegada i una altra. Si ho mireu de prop, gairebé sembla una dansa. Transformen una debilitat aparent en una fortalesa.
7. Deveu haver sentit dir que dominar els altres és qüestió de força, però que dominar-se un mateix és qüestió de fortalesa.
8. L’art d’afrontar un problema consta, en definitiva, de dues parts. Una part és el problema mateix, la catàstrofe, la pèrdua. Que això passi o no, no ho podem controlar. L’altra part és com reaccionem al davant d’aquest factor extern. I aquí sí, estimats alumnes, és on podem fer-hi molt. Aquí és on podem escollir i procurar respondre amb creativitat a la recerca de la possibilitat grandiosa que aquest problema amaga.
9. Heu d’abraçar l’error. No es pot avançar sense acció, però no es poden aconseguir resultats bons sense errors previs. És normal. El que realment seria greu és no reconèixer aquests errors. Si els veiem, podem fer els ajustaments necessaris perquè la propera acció sigui més adequada. Imagineu-vos que disparem la fletxa a aquella diana. Si el vent fa que tendeixi a anar-se’n cap a la dreta, aleshores quan torni a disparar procuraré apuntar una mica a l’esquerra del fitó. I així successivament fins que encerti el centre. El meu objectiu. A cada acció hem d’aconseguir millores graduals, senzilles. És l’esperit del kaizen. Això va fer gran el nostre poble. No ho hem d’oblidar precisament ara.
10. No jutgeu les accions com a «bones» o «dolentes». Els tirs desencertats no existeixen. Procureu observar-los com a «adequats» o «inadequats», i sapigueu que cada vegada que fem un tir inadequat estem un escaló més a prop d’arribar a l’adequat. És l’acció la que crea resultats, no només el coneixement. Anem com anestesiats per la vida. De cop, un dia passa alguna cosa que no ens esperàvem. Una desgràcia que ens posa entre l’espasa i la paret. Hem de resoldre-ho o… resoldre-ho. És el problema el que ens obliga a treure el millor de nosaltres mateixos. Aquí és quan ens despertem. Quan recordem que estem a la Terra per alguna cosa més que per baixar música d’Internet a les tres de la matinada. És aquí quan ens reconnectem amb nosaltres mateixos. Quan escollim posar-nos drets, tancar fort els punys i tornar a començar. Això no ens treu el patiment. Però és un patiment diferent. És el patiment que va destinat a una causa. I aquesta causa, aquest propòsit, és el que ens porta al tema d’avui: la passió.
11. Un mestre meu deia: «Combat un grunyit de disgust amb un somriure. Com a mínim hauràs aconseguit “taules” en aquesta petita batalla.»
12. Deveu haver sentit dir que hi ha homes que lluiten un dia i són bons, d’altres que lluiten un any i són millors, i d’altres que lluiten tota la vida. Aquests últims són els imprescindibles. De la mateixa manera que si no escollim una diana mai l’encertarem amb la fletxa, si no escollim un propòsit estarem perduts a la vida. Hi passarem, sense més. Entregar-se als altres, sacrificar allò més important que tenim per als altres, és el propòsit suprem. És l’entrega més gran que un ésser humà pot fer a la seva vida. Entregar-la.
13. L’hivern “és”, simplement. El nostre sentiment cap a l’hivern és un reflex del que passa a dintre nostre. Com un mirall. Segons com estiguem per dintre, podem estar alegres a la tardor i tristos a la primavera. Ja hem après que la tempesta no marxarà per més fort que li cridem que ho faci. Serà la nostra actitud envers ella la que ens definirà com a persones.
14. La por és natural. És part de la nostra condició humana. El que en fem és el que ens ajuda a créixer. El millor guerrer no és el que no té por. Si no tingués por, quin mèrit tindria anar a la batalla? El veritable guerrer és el que sent la por, però la domina, tempera la seva ment i apaivaga les pulsacions del seu cor.
Els cirerers al desembre
© Ariel A. Almada
© de la traducción de: Helena Boadas Roca
© Editorial Comanegra
1
0
