Fi, elegant, intel·ligent, ocurrent, tímid, metòdic, obsessiu, detallista i depressiu. Tot això, i més, podria ser Josep Coll i Coll. Així es veia ell i així el veuen la colla d’amics i entesos de la historieta que s’han prestat a col·laborar amb el llibre que acaben d’editar Diminuta Editorial i Asuntos Especiales: Josep Coll, el observador perplejo, el primer número d’una col·lecció que pren nom i intencions del més oblidat i més reivindicat dibuixant del TBO.
“El meu humor era ingenu. Com que no es podia fer res, em vaig anar acostumant per inèrcia a fer humor blanc. Ara la gent està tan acostumada a veure coses tan obscenes i fortes, que aquelles coses ja no agraden. S’han de fer animalades molt grosses. Mai he anat a buscar la riallada. Buscava el somriure. Amb el mateix to matisava de diferents maneres i no em repetia. El tema sempre era el mateix. Si l’un era treballador, l’altre era nàufrag. Anava canviant els personatges, però tots eren el mateix individu. A l’un li posava més pèl, a l’altre li allargava més el nas”. Així s’explicava Coll en una entrevista, hàbil i aclaridora, que li va fer Victoria Bermejo i que es va publicar en el número 28 de la revista Cairo. Entrevista que reprodueix Josep Coll, el observador perplejo.
Cairo va ser una de les genials perpetracions de Joan Navarro, que confessa ara que volia fer El Víbora per encàrrec del editor Rafa Martínez i que va acabar girant el concepte, perquè Navarro sempre gira a l’entorn del mateix eix. Un eix fet de línies clares i de meravelles sentimentals. Òbviament Cairo venia com a anell al dit a Josep Coll, que n’havia inventat el concepte, amb el traç, abans que Navarro es posés a teoritzar. Navarro i Coll devien meravellar-se quan es trobaven. Com dos individus a cada costat del mateix espill.
Josep Coll i Coll, ho explica la solapa i el contingut del llibre que li ha dedicat Diminuta Editorial, va començar a treballar a la pedrera del seu pare. A partir del 1950 va deixar la roca i el pic i es va dedicar en exclusiva a col·laborar amb el TBO. Catorze anys més tard, el 1964, va fer comptes i va arribar a al conclusió que un obrer de vila cobrava el doble que ell. Va abandonar, doncs, la tinta i va tornar al tall, contra l’opinió de l’editor Viñas fill, que se’n feia creus: “Home, on va un dibuixant com vostè fent de paleta?”. El 1982 Joan Navarro el va reivindicar des de la meca de la línia clara. Coll no entenia com algú encara recordava els seus dibuixos. Insegur i tímid, va començar a col·laborar, de la mà de Navarro, amb Cairo. Dos anys més tard es va suïcidar. En l’entrevista de Victoria Bermejo, el dibuixant pàl·lid explica amb amargura les conclusions a què havia arribat després de catorze anys de ninotaire: “Tot el treball de catorze anys de dibuixant no m’ha valgut per a res. Només em coneixien cent mil famílies”.
Josep Coll i Coll il·lustra amb solvència la història del còmic a Catalunya. Gent que treballava amb desesperació per omplir planes i més planes, en cadena, que se sentia mal pagada i sovint encara pitjor reconeguda. Dibuixants de segona i pintors de tercera. Calia ser molt cínic, molt entusiasta o molt superficial per aguantar la indignitat i la indignació. Coll no se’n va sortir.
Potser el nom de Coll, la seva signatura tan característica al final de les seves pàgines al TBO, no resultaran familiars al lector adult actual. Però n’hi haurà prou amb només un dibuix seu perquè la majoria sàpiguen de què parlem i de qui es tracta. Un explorador, un negre alt, un cotxe petit, un nàufrag, un pispa, un gat… Tot de personatges vivint situacions en aparença absurdes però tan filosòfiques com Plató. Josep Coll es mirava la vida perplex i en retratava l’essència. El nàufrag que s’estimava més quedar-se a l’illa si el vaixell que venia a rescatar-lo li deixava el TBO, el negre que burlava el lleó amb fintes calculades o el cotxe de butxaca que salvava un semàfor sota l’aixella del conductor. Llàstima que Coll no va trobar el gag que el salvés de l’angoixa que no recollien mai les ànimes simples de les seves vinyetes.
Josep Coll, el observador perplejo reuneix les tesis agudes de Joan Manuel Soldevila, Jaume Capdevila, Jordi Riera, Antoni Guiral, Jordi Manzanares, Jaume Vidal, Joan Navarro i Ramón de España. Tots ells devots del mestre que mai se’n va sentir. Llegir-los ens l’acosta. La pena és que el llibre no atengui el mètode que definia el seu objecte. Alguns articles són reiteratius i es troba a faltar obrir més l’objectiu. En tot cas paga la pena llegir-los, perquè els admiradors de Coll, amb la distància o l’edat, hi han reflexionat i l’han entès. Ens ajuden a entendre’l.
En Rodamón, un personatge de Josep Coll a la segona època de «L’infantil», el 1963.
0
0
