Col·leccionistes de projectes frustrats

David Colomer va deixar en el recull «Danys col·laterals» (2001) autèntiques mostres de talent i de precocitat literària

Arxivat a: Biblioteca

Hi ha llibres que només són fruit d’una circumstància o d’un moment concret, llibres que, un cop esgotat l’instant de gràcia, acaben enclotats al fons d’una prestatgeria sense remei. I n’hi ha d’altres que, malgrat la pols i el temps, conserven una aura especial que sempre convida a llegir-los o a rellegir-los. Danys col·laterals (Quaderns Crema, 2001) pertany al segon grup. David Colomer (Barcelona, 1970-Portbou, 2003) el va publicar deu anys després de la seva obra de joventut, Préssecs i dièsel (Edicions de la Magrana, 1991), i va deixar en aquest recull de contes autèntiques mostres de talent i de precocitat literària.

L’obra, formada per onze històries, és tota ella una exaltació de la postmodernitat. Els personatges acostumen a ser homes i dones desorientats, desvalguts, plens de dubtes i de projectes vitals frustrats. Sovint, però, com en el cas d’una cambrera avorrida de servir cafès a la terminal d’un aeroport, la desgràcia dels altres acaba sent el gran al·licient per combatre el tedi de la quotidianitat. És en situacions com aquesta quan Colomer utilitzava un humor inconfusible, de vegades més àcid, de vegades més negre, per fer picades d’ullet al lector. “David Colomer exposa amb un estil insolent, a estones despietat, el dolor i la felicitat de les persones, enfrontades a un destí que tan sols l’absurditat pot aspirar a governar. Tots estem sotmesos a les pessigades de la multitud, a les ferides del desconsol, a la tragèdia de riure’ns de tot”, llegim a la contraportada.

I, segurament, és la universalitat d’aquestes ferides el que manté fresc i vigent el recull tretze anys després de la seva edició. Amb aquesta premissa, no pot sorprendre a ningú trobar en un llibre anterior a Facebook, Twitter i els smartphones fragments com: “S’asseu sobre la tassa i allibera el bife que havia devorat mentre escoltava, de boca de la Rocamora, les dificultats que suposa ensenyar llengües mortes a una generació d’adolescents que viuen d’esquena a la saviesa de les antigues civilitzacions per culpa de l’influx aclaparador de la societat de la comunicació”, sempre a mig camí entre l’humor i la crítica.

Colomer, periodista de professió, estava habituat a escriure amb el condicionant de l’espai, com demostrava diàriament en els seus articles. En poques línies era capaç de crear un univers ric de matisos i contradiccions, la qual cosa l’afavoria a l’hora d’escriure narrativa breu. Amb un inevitable regust monzonià –deia ell que tots els escriptors joves que treuen el cap són clons de Quim Monzó–, David Colomer trobava, malgrat tot, un segell personal per portar la història a terrenys que ell coneixia prou bé, com els mitjans de comunicació, la literatura i l’esport.

Tots hem patit per amor, tots ens hem sentit estafats algun cop, tots hem tingut indigestions inoportunes o hem fet bestieses per saber el resultat d’un partit de futbol. Colomer n’era conscient i va fer més digeribles aquests danys col·laterals escrivint un llibre. Un llibre que, tot i el temps, mereix un lloc privilegiat a qualsevol prestatgeria. 
 

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...