Company Companys

Et van assassinar sis anys abans que jo naixés. De tu, només en tinc fotografies i els records dels vells. Veig la teva cara de pagès murri, la pell terrosa, un inici de somriure, semblant al d’en Chaplin, uns ulls enclotats, l’aspecte lleugerament fatigat.

He llegit el que diu la teva germana del que va passar després que t’assassinessin: “Era l’any quaranta i hi havia molta por pel carrer. La gent no gosava manifestar-se. Però recordo molt bé com gent desconeguda m’abraçava, em donava la mà en silenci i arrencava a plorar mentre desapareixia.” Saps, la teva germana, que té 84 anys, diu que només pensa a morir. Suposo que a tu no t’agradaria que la teva germana digués això.

Com n’ha de ser de difícil, morir! N’hi ha hagut tants que, com tu, no han tingut ni el miserable dret de morir al llit. En Josep Benet conta que a Madrid et llançaren rosegons de pa i monedes de coure, et colpejaren, t’insultaren, et feriren. I, malgrat la revenja històricament inútil dels vencedors, no hi havia odi als teus ulls quan et van afusellar. Vas cridar “per Catalunya” i, saps?, Catalunya ha canviat molt d’ençà d’aleshores. També d’ençà d’aquell 1931 en què la Generalitat retornava des d’un balcó i amb el president Macià, que tan bé coneixia el seu poble. Segurament, la Catalunya d’ara no t’agradaria gaire, però també hauries cridat el mateix.

La teva mort ens ha fet més com a poble que no pas tots els llibres que ens ho expliquen. Quan un home —o una dona— és capaç de morir pel seu poble, és que aquest existeix. La teva mort, doncs, va ésser el millor certificat d’existència. Potser, si fossis viu, et discutiria moltes coses. Però tu ens has retornat l’exacta mesura del nostre país, fet d’herois, de traïdors i de mediocritats.

Tot recordant Camus, em sembla que una nació s’ha de fer responsable dels seus herois i dels seus traïdors. I jo afegiria que també de les seves mediocritats.