Contes d’avis

Fa un any que ja no recorda qui sóc, però quan vaig a visitar-la es posa molt contenta i em segueix fent petons i abraçades

Arxivat a: Biblioteca

Us oferim tres dels quinze contes guanyadors del dotzè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes. 

Cicle inicial
La carta als avis


Hi havia una vegada dos amics, en Florin i la Yasmine. Tots dos tenien moltes coses en comú, vivien al mateix poble, anaven a la mateixa escola i fins i tot a la mateixa classe. A tots dos els agradava molt dibuixar i llegir contes, i el seu menjar preferit era la pizza.

La Yasmine havia nascut al Marroc, però quan tenia un any va venir a viure a Catalunya amb els seus pares i dos germans, l’Anàs i la Kaoutar. En Florin havia nascut aquí, al mateix poble on ara vivien tots dos, però els seus pares eren de Romania i feia gairebé deu anys que havien arribat.

A la classe dels lleons, que era així com es deia la seva classe aquest any, estaven treballant l’arbre genealògic. Al principi es pensaven que es tractava d’un tipus d’arbre, com el cirerer (l’any passat eren la classe dels cirerers). Però no, es tracta d’un arbre en el qual les branques s’omplen amb els teus germans, els teus pares, els avis i les àvies…

La majoria dels nens i les nenes de la classe vivien amb els seus pares. En canvi, als avis no els veien pràcticament mai. Només tres o quatre nens vivien a prop dels seus avis. Molts eren al Marroc, com els de la Yasmine, altres a Romania, com els d’en Florin, i altres encara més lluny. Els d’un nen vivien a Hondures! I, és clar, com que eren tan lluny només els podien veure una o dues vegades a l’any, i de vegades ni això.

Al parlar dels avis tothom deia coses bones, alguns recordaven els dinars que preparava l’àvia, altres les històries que explicava l’avi… Un nen va explicar que el seu avi tenia al Marroc un cotxe molt antic i molt gran, i que quan l’anava a visitar li agradava molt pujar-hi. Altres nens al parlar dels avis es van posar una mica tristos, perquè ara ja no eren aquí amb ells. Un nen li va dir a un company: «Ara el meu avi és al cel jugant a cartes amb el teu».
 



Com que tots estaven molt contents amb els seus avis, i tot i que avui en dia hi ha correus electrònics, videoconferències, telèfons mòbils… van decidir que escriurien una carta a mà, com les d’abans, als seus avis. Estaven segurs que els faria molta il·lusió. Així que cadascú va escriure, amb la seva millor lletra, una carta acompanyada d’un dibuix ben maco. Les van posar en sobres. Hi van escriure l’adreça (els pares l’havien escrit a l’agenda a casa) i la van portar a la bústia que hi ha davant de l’escola.

Alguns avis, els que viuen al poble, ja l’han rebut. Altres, els que viuen més lluny, trigaran una mica més a rebre-la. Però segur, seguríssim que a tots els agrada molt rebre una carta escrita amb tant d’amor.
 

Pseudònim: La classe dels lleons
Autors/es: Marius Daniel Andrei, Mohamed Belgartit, Linette Bello Bautista, Fàtima Bouradiouch, Alba Castillo Garrido, Aya Daouiri, Oumaima Darrak, M. Amine Douiri, Mario Garcia-Conde, Mamadou Kante, Ona Marca, Fabian Peña Salinas, Ian Reina Torres, Víctor Sánchez Padilla, Alex Stan, Ibtessam Taouil, Maysa Yaakoubi, Mohamed Zaroil.
Categoria: Cicle inicial
Escola: Barceló i Matas, Palafrugell
Mestre: Xavier Garrido


Cicle mitjà
El secret de l’avi Joan

Avui el Marc ha sortit de classe, i els seus pares li han dit que el cap de setmana vinent haurà d’anar a casa de l’avi Joan. El Marc s’ha posat molt content, ja que li encanta anar a casa l’avi. Les golfes estan plenes dels joguets de la infància del seu avi: ninots, soldadets de plom, espases de fusta, camions de llauna… La joguina que més li agrada és una pilota de cuir firmada per un jugador que li agradava molt a l’avi quan era petit.

«Avui és el gran dia», ha pensat el Marc. Ha preparat la motxilla, i hi ha posat: un suc de fruita per al viatge, una gorra, una llanterna per a la nit i roba de recanvi… i infinitat de coses més.

Per fi, han arribat.

El Marc surt del cotxe disparat, i va corrents a abraçar l’àvia Carmeta i l’avi Joan, ja que el pobre havia passat una greu malaltia. També els seus pares els han anat a abraçar.

El Marc ha anat a deixar la motxilla i li diu:

—Avi, anem a les golfes?

L’avi contesta:

—D’acord, però només una estoneta.

Pugen a les golfes i comencen a mirar què hi ha. Troben caixes grans, petites i de totes mides. Totes tenen un dit de pols. En Marc en veu una que es mou i li pregunta a l’avi què hi ha dins.

—Si et portes bé i t’ho menges tot per sopar, t’ho diré.

Tot és molt misteriós. Es queden una estona jugant amb les joguines antigues de l’avi. En Marc mira el seu avi i veu que està molt emocionat i juga com si fos un nen. De seguida arriba l’hora de sopar i l’àvia Carmeta els crida perquè baixin.
 



Avui l’àvia ha fet puré de verdures, i a en Marc no li agrada gens i comença a protestar. Llavors l’avi li recorda el que li ha promès. Si vol saber què hi ha a la caixa, s’ho ha de menjar tot. En Marc, que és una mica tafaner, es menja totes les verdures i s’adona que no són pas tan dolentes. A poc a poc s’acaba el primer plat, el segon i després les postres.

El Marc li comenta al seu avi:

—Avi, ja m’ho he acabat tot. Podem anar a mirar el teu “secret”?

—D’acord! Agafa la manta del sofà.

El Marc protesta:

—Avi, però és que pesa molt!

—Doncs la portem entre tots dos.

I xino-xano, entre tots dos, van anar pujant les tantes escales que hi havia per arribar a les golfes. L’avi va estirar la manta a terra i el Marc s’hi va asseure.

L’avi li va dir:

—Estàs preparat per veure el meu gran secret?

—I tant!

L’avi agafa la capsa i amb compte la va obrint. De sobte, una llum potent com un raig es dispara de la caixa. Rebota pel sostre, les parets i el terra.

Quan el Marc la té a pocs mil·límetres dels ulls, s’adona que és un estel. És molt brillant, però és estrany, no brilla com els altres. És més apagat.

En Marc li diu:

—Hola, estel, així que tu ets el gran secret del meu avi, eh?

L’avi li diu:

—Doncs sí. El vaig trobar un dia que jugava a la muntanya. S’estava fent fosc i vaig decidir tornar a casa. De sobte vaig veure una cosa que brillava, vaig acostar-m’hi i vaig veure’l. Estava malalt, tenia una punteta trencada. Vaig agafar-lo i me’l vaig emportar cap a casa. L’he cuidat i amanyagat tot aquest temps. Però ara no sé què fer-ne. Jo et donaré dues opcions i tu decideixes. Primera opció: Tornar l’estel al cel. Segona opció: Donar-te’l a tu.

El Marc va estar pensat i va decidir enviar-lo cap al cel.

L’avi i el Marc es van posar la jaqueta i van agafar l’estel. Van anar amb el cotxe a la muntanya on l’avi havia trobat l’estel. Un cop van arribar, van obrir la caixa i el van deixar anar. L’estel va brillar mentre pujava cap al cel. L’avi va començar a plorar una mica. Perdia una cosa que havia tingut des de petit, però ara era d’en Marc i aquest havia decidit deixar-lo anar.

Van tornar cap a casa una mica tristos. Quan van arribar van sortir al pati i al mirar cap al cel van veure la seva estrella brillant enmig de totes.
 



Pseudònim: Banana
Autor: Joan Tena
Categoria: Cicle mitjà
Escola: Claret, Sabadell
Mestra: Anna Grau





Cicle superior
L’àvia Quimeta

Us explicaré la història de la meva àvia Quimeta. La meva àvia sempre ha estat una persona molt activa i sempre li ha agradat molt anar arreglada. Fa uns anys que pateix una malaltia que es diu Alzheimer que lentament fa que ho oblidi tot.

Quan els avis es van enamorar, ella era molt alegre i li agradava cantar, ballar, fer manualitats… Quan es van casar tenia vint-i-un anys i li feia molta il·lusió formar una família, i als vint-i-vuit anys ja tenia la família complerta. Va tenir cinc fills, el primer el va tenir al 1963 (Joan), al 1964 va tenir un altre nen (Gerard), al 1966 va tenir bessonada (Carles i Eduard), i tres anys després va tenir la nena (Susanna). Tenia molta paciència, però amb cinc nens de vegades havia de fer algun crit.

Els feia la roba, ja que de jove s’havia dedicat a la confecció. Però els bessons, com que els vestia igual i eren tan semblants, ella mateixa els confonia. Jugava molt amb ells, sempre que podia anava a passejar pel poble o per la muntanya, i durant les vacances d’estiu sempre anaven de campaments amb els cosins.

En aquella època l’àvia havia de treballar molt, perquè a part de tenir cura de la casa i dels nens tenia una botiga de llanes, on ensenyava a fer jerseis i venien tota mena de materials per treballar la llana.

Quan vaig arribar jo, ella començava a estar malalta. Ja no feia tantes activitats per dos motius: perquè cada cop estava més malalta i també perquè es feia gran. Però ella sempre que em veia em feia petons i abraçades, i recordo que em pelava els raïms i els treia els pinyols perquè no m’ennuegués. Li agradava molt passar estones amb mi, explicar-me contes, anar a collir flors al jardí i fer petits rams. Quan em venia a recollir a la guarderia jo em posava molt contenta, i allà fèiem una festa per als avis on els donàvem petits detalls fets per nosaltres. Em feia molta il·lusió que ella vingués!
 


Quan vaig fer els cinc anys, l’àvia Quimeta va començar a perdre la memòria, però encara recordava qui era tothom. Jo no podia fer gran cosa per ella perquè era petita però sempre que podia anava a casa dels avis i feia un parell de partides al parxís, plantàvem alguna flor i m’ensenyava a fer mitja. Ens agradava molt anar a passejar juntes i a l’estiu poder banyar-me a la piscina amb ella. Cada any que passava l’àvia recordava menys coses però, tot i així, quan anava a veure-la continuàvem jugant i pintant, miràvem el televisor i els dibuixos dels contes. També cantàvem perquè a l’àvia li agradava molt.

Fèiem sortides amb tots els meus cosins i ella s’ho passava d’allò més bé. Tot i que no recordava qui érem, cantava i ballava amb nosaltres, i fins i tot reia de totes les ximpleries que feien els seus néts i les bestieses que deien els bessons.

Els anys anaven passant, i ella anava oblidant, però sempre amb un somriure.

Fa un any que ja no recorda qui sóc, però quan vaig a visitar-la es posa molt contenta i em segueix fent petons i abraçades (sempre li han agradat els petons i les abraçades). A vegades sortim al jardí i passem l’estona mirant les flors i els peixos que té a la font d’aigua i l’àvia es relaxa. Tenien també una cabreta, que no li agradava gaire perquè sempre li donava cops.

Sempre va amb l’avi perquè no pot estar sola i ell l’ajuda a fer-ho tot, i quan veu molta gent es posa molt neguitosa. L’àvia va en un centre durant el dia amb altres avis i s’ho passa molt bé. Per la castanyada vaig anar-hi i els avis ens van cantar cançons, la música li agrada molt, per això segueix recordant les lletres de les cançons.

Ara l’àvia viu en el seu petit món, necessita molta tranquil·litat i afecte dels que l’estimem. De vegades sento que va parlant sola, no se sap estar quieta en un lloc. Quan fem algun dinar amb família, a l’àvia sempre li agrada ajudar, però l’has d’estar vigilant perquè no sap el que fa.

Ara l’àvia no recorda res de res ni tan sols sap qui és l’avi, que de vegades li recorda com ha de menjar. Ara l’àvia és com una nena petita però ens l’estimem moltíssim.

El que no oblida mai i sempre li agrada són els meus petons, per això jo sempre li’n faig molts!

L’àvia és molt important per mi, i jo me l’estimo molt.
 


Pseudònim: Rosablava
Autora: Paula Chuan Aymerich
Categoria: Cicle superior
Escola: Montserrat, Sarrià de Ter
Mestra: Èlia Mundet





 

 




 

© dels textos: els autors
© dels dibuixos: Pilarín Bayés
© d’aquesta edició: Editorial Mediterrània, SL

Nou comentari

Diamants
El mapa dels meus astres / si mai estic perdut
Més entrades...
Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...