Escriure fàcil és difícil

Tant Mercè Rodoreda com Italo Calvino s’emprenyaven de mala manera cada cop que els deien que la seva escriptura era fàcil. Ho recorda Mercè Ibarz en el més que recomanable Rodoreda, un mapa: fart que li pengessin l’etiqueta de fàcil, Calvino va començar a titular llibres i contes amb l’adjectiu difícil: Les memòries difícils, Els amors difícils, La vida difícil, i a partir d’aleshores el van començar a considerar complex, interessant. Fins i tot intel·ligent, suposo.

“Escriure bé costa –afirma Rodoreda en el pròleg de Mirall trencat–. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials. No s’aconsegueix sempre”. I en una de les primeres cartes a Joan Sales, ella respon a la defensiva: “L’estil verbal de Colometa és molt més estudiat del que sembla. La manera de parlar de Colometa no és una casualitat”.

Que un text camini lleuger no vol dir que sigui frívol, ni insignificant, ni estúpid. “Caminar lleuger no és fàcil –apunta Josep Maria Espinàs–. És necessari tenir un gran domini de les cames. O de l’ofici”. L’escriptura lleugera pot ser bona o dolenta, per descomptat. Com la feixuga. “El que passa –insisteix Espinàs– és que l’escriptura feixuga pot fer creure que l’autor té alguna cosa important al cap, d’una complexitat no apta per a tothom, però a vegades és una afectació autocomplaent, i altres vegades, potser més, és el resultat del coneixement defectuós de l’ofici d’explicar-se”.

Escriure fàcil és difícil. I repartir etiquetes basades en prejudicis és tan senzill com injust. No sé si m’explico.