L’horror dins de l’horror

—Va, ves i viola dones ucraïneses. Però no me’n diguis res.
—Puc?
—Sí, et deixo. Però fes servir protecció.

Aquesta conversa real entre un soldat rus i la seva dona es va fer pública l’abril passat, quan la guerra d’Ucraïna encara era notícia. La guerra continua, les violacions (a pèl) també, i se’ns multipliquen les ganes de llençar el món sencer —la humanitat sencera, que el planeta no en té cap culpa— al contenidor de merda no reciclable. Però deixar de parlar-ne i mirar cap a una altra banda tampoc sembla la millor estratègia. Mirar cap a una altra banda ens en fa còmplices. Ens torna una mica monstres.

Marta Carnicero va escriure la novel·la Matrioixques (Quaderns Crema, 2022) abans de la guerra d’Ucraïna, però totes les guerres s’assemblen. “La violència que s’imposa a les dones, a les nenes, és la mateixa a tot arreu —diu la Fanny a la Hana—. No importa el bàndol; la guerra és l’excusa, el permís que es donen ells per convertir-se en bèsties”. I la Hana recorda com al principi la gent li girava l’esquena, perquè és més còmode esquivar l’horror que mirar-lo de fit a fit, de tu a tu.

Carnicero ha gosat ficar-se en la pell (i en el cap, i en el ventre ple) d’una dona violada, cosa que requereix un esforç empàtic que té un punt de salt mortal. També es fica dins de l’altra protagonista de l’obra, una noia de 18 anys que viu a Barcelona i que, en un moment donat, rep una informació difícil d’encaixar i de gestionar. És aquesta una veu narrativa que fa de contrapès, alleugerint el to d’un llibre que aborda un tema tan bèstia com les violacions fetes armes de guerra.

És valenta, la Marta. S’ha atrevit a gestar i parir una novel·la sobre la identitat, el trauma, els lligams de la sang i els del cor, la reparació (que no es fa efectiva en la venjança, sinó en l’acceptació del dolor que un mateix ha provocat). Sobre l’horror encapsulat com nines dintre de nines, com nenes dintre de dones. Com guerres dintre de guerres. Va, amor meu, ves i viola dones ucraïneses.