Filles d’un silenci antic

“Com que jo escrivia, calia evitar parlar de llibres. Els homes no ho suporten: una dona que escriu. És cruel per a l’home”. Són frases de l’autora francesa Marguerite Duras. Com aquestes: “Tot i així, malgrat el desesper, escriure. No: amb el desesper” (Escriure, LaBreu, traducció de Blanca Llum Vidal). S’escriu per veure com mor una mosca. S’escriu perquè la mosca ja és morta però qui ho explica encara no. “La mort d’una mosca és la mort. És la mort fent camí cap a una determinada fi del món, que amplia l’àmbit del darrer son”.

“Sempre he volgut escriure com si no hi hagués de ser quan publiquessin el que he escrit –admet una altra escriptora francesa, la immensa Annie Ernaux–. Escriure com si m’hagués de morir a l’acte i ja no hi hagués jutges”.

Evitar parlar de llibres. Escriure com si no hi hagués jutges. “Jo mateixa he arribat a emmudir i he hagut de deixar morir una i altra vegada l’escriptura que portava dins”, confessa la nord-americana Tillie Olsen. Una autora que no va publicar el primer llibre fins als cinquanta anys. Abans va criar quatre filles mentre treballava fora de casa a jornada completa.

En el volum Silencios (Editorial Las Afueras, traducció de Blanca Gago), Olsen va escriure sobre els silencis forçats que t’impedeixen escriure. Va escriure per recordar tantes i tantes dones que mai van arribar a escriure res. Ella es considerava una supervivent: malgrat tot, havia escrit. I se sentia cridada a ser testimoni de les altres, les que s’havien enfonsat, les que havien hagut de callar.

“Encara al nostre segle, els llibres escrits per dones, per més valuosos que resultin, continuen catapultats cap al desconeixement general o bé, en el millor dels casos, cap a un eclipsi peculiar que supera de llarg la xifra dels textos escrits per homes que tenen un destí similar”.

Costa molt convertir-se en escriptora. Creure-s’ho, domesticar les pors, procurar-se temps, capejar el menyspreu. I posar paraules a la mort d’una mosca.