El 26 de gener de 1939, ara fa 77 anys, les tropes franquistes van ocupar la ciutat de Barcelona. Ho recordem amb un fragment de l’obra «Els darrers dies de la Catalunya republicana», d’Antoni Rovira i Virgili.

Una família arribant a Prats de Molló. Foto: Roger Violet/L’Ilustration

El cor del poble


Mentre la meva muller i jo ens en tornem a peu cap a Horta, comença un altre fortíssim bombardeig, que ens agafa al passeig de Sant Joan, cantonada al carrer de València. Allí mateix hi ha un refugi, encara a mig fer, com quasi tots els de Barcelona; però no hi entrem. Em desplau l’entrada dins aquells soterranis foscos on la gent esfereïda s’empeny i s’agombola. Prefereixo entrar a l’escala d’una casa del xamfrà que tenim al davant. És la mateixa casa on jo havia habitat amb la meva família des del començ de la guerra fins fa deu mesos; ens hi havíem traslladat perquè amb la reducció i la inseguretat de les comunicacions ens era molt incòmode l’anar i venir d’Horta, i vam deixar-la perquè es trobà situada en una de les zones més castigades pels bombardeigs aeris, zona que la gent anomenava ‘el barri de la mort’. Diverses vegades van caure bombes a pocs metres de distància d’aquella casa, i per dues vegades els vidres de les finestres van saltar a bocins.

Tornant cap a Horta parlo amb alguns amics i coneguts, i veig que s’estén ràpidament la impressió que som a les acaballes. M’adono de la tèrbola satisfacció dels franquistes més o menys disfressats, que em miren amb ulls dolents, i trobo compensada llur actitud pels qui em donen les millors proves d’amistat sincera. Agraeixo sobretot el gest d’un amic catalanista, el qual no he vist temps ha, i ara m’ha fet oferir el seu domicili per al cas que em convingués d’estar amagat.

Heu-vos aquí unes persones d’estament modest —un revisor d’autoòmnibus, uns funcionaris de la Generalitat, un caixista— que han vingut a estrènyer-me la mà. I amb quina emoció ho han fet! A la mà meva han quedat marcades unes empremtes que mai no s’esborraran. Els ulls d’aquests amics diuen allò que no gosen a dir els llavis.

—Aneu-vos-en! No us deixeu agafar!

La meva filla em conta que una companya seva de l’Escola de Bibliotecàries li ha preguntat:

—Que encara no és fora el teu pare? No deu pensar pas quedar-se!

Aquella noia, que jo no conec, tenia, en dir això, els ulls plens de llàgrimes.

Avui he vist a Barcelona la infinita tristesa dels uns, la sorda alegria dels altres. Allò que no hi he vist —ni avui, ni cap dia— és l’esfereïment del pànic o el contagi de la desmoralització. Els catalans dignes tenen l’ànima esqueixada, sagnant. Podrien repetir aquella frase de Taine, l’any 1870: ‘Hi ha dies que la meva ànima és tota una llaga’. Saben que els espera el sofriment, la pobresa, la presó o l’exili, potser la mort. El cor se’ls estreny: a estones la vista se’ls enfosqueix. Però no renuncien a l’ideal, ni es penedeixen de tenir-lo; no tremolen, ni senten les basques de la por.

«Els darrers dies de la Catalunya republicana. Memòries sobre l’èxode català». Barcelona: Curial, 1976.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Josan a gener 26, 2016 | 18:56
    Josan gener 26, 2016 | 18:56
    No sé perquè ni que m'ha dut a açò, però fa uns dies, al nadal concretament, la meva parella i jo estiguérem al dominical del llibre de Sant Antoni a Barcelona i sense saber tampoc perquè vaig veure aquest llibre i el vaig comprar, he anat llegint-lo gairebé dia per dia corresponent i posant-me a la pell del seu autor. M'esgarrifa pensar en tot el que va passar ara fa 77 anys. Sóc nascut a Alacant però ara visc al Pirineu, concretament a Camprodon, un dels llocs pels que també l'exili es va fer notar moltíssim i a mesura que m'endinso en aquest món de la Guerra Civil em copsa més i més. No sé perquè els "homes" som així i no aprenem del passat, sempre tornem a ensopegar... Visca Catalunya Lliure i visca els Països Catalans
  2. Icona del comentari de: Balaguer a gener 27, 2016 | 13:15
    Balaguer gener 27, 2016 | 13:15
    Bisous à tous les républicains.
  3. Icona del comentari de: Anònim a gener 27, 2016 | 20:37
    Anònim gener 27, 2016 | 20:37
    La guerra fuer cruel en cualquier parte de España por allá donde pasaron los franquistas, mi padre luchó con ellos, era muy joven y lo cogieron y hala, aquí tienes un fusil, un hombre que no sabía leer ni escribir, traumatizado por la muerte de su madre, dejando a un padre y a un montón de hermanos todos más pequeños que él, mi madre 10 años más joven, cuando la guerra, le quedó trauma por la bombas, no soportaba ni un petardo, además de la miseria que dejó atrás, no fue sólo en Cataluña, si en todo el país, pero gente mala, hubo entonces, ahora y siempre, una pena.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat
Comparteix

Qualsevol nit pot sortir el sol

Oh, benvinguts, passeu passeu,/ de les tristors en farem fum
Comparteix

My Way

I did what I had to do/ And saw it through without exemption

Passadís

Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants

Comparteix