Foto: Erik Mclean
Tenir la teva parcel·la. Saber qui hi entra. Però no tancar-la del tot, no sigui el cas que s’apropi un passavolant i no el puguis saludar.
Tenir un raconet de món. I veure la lluna fent un arc de la dreta a l’esquerra i estar quieta mentre tot es mou.
I saber a qui poses a l’altar, i saber per qui baixes les escales. I oblidar-te de costums, d’estrelles cremades, i decidir la porta amb els teus ulls i no amb els dels altres. I dir-te per què un dia vas agafar un avió i oblidar per què no l’agafarien els altres.
Tenir un sol a la butxaca, uns llençols nets, una mínima esperança. Un pou per cavar i una pala per desenterrar-te.
Tenir els maons per construir-te en un altre lloc. Tenir la cura per calmar l’impacte, que les coses de fora et fan eco per dins i has d’esperar una mica perquè se te’n vagin.
Tenir la fe per fer créixer una flor sense nom. Per no posar un nom antic a un home nou.
Per deixar-te guiar pel que és invisible: un detall que parla, dos atzars, la màgia que canvia de vestit i que apareix allà on li deixes una mica d’espai.
Tenir el cel, la pell, els cabells. El moment d’ara. La nit. La manta. El tacte d’un peu amb l’altre.
I deixar-ho anar.
Perquè és massa pesat arrossegar sacs.
I per tocar coses noves primer has d’obrir les mans.
