Deler de tu

El que més estimaria/ fóra donar-te plaer/ de per vida i a tu sola/ i que tu et trobessis bé


A la Montserrat Blanes (la meva estimada) 

Una rosa jo voldria.
Què dic ara? Un miler!
Tot i així no em quedaria
satisfet del meu deler.

Deler de tu, vida mia.
T’ho dic en vell català.
Car és tant el que voldria
donar-te sense parlar
que em sembla xafarderia
parlar-te amb un paper.

El que més estimaria
fóra donar-te plaer
de per vida i a tu sola
i que tu et trobessis bé.
Que de tot, el que em consola,
és la rosa del teu què.

Què collons! Rosa, t’estime!
I una cosa de més:
Si sóc mandra i no matine
és que en el somni em tens pres.

I tant de bo sempre fóra
presoner del teu amor,
i tingués com a penyora
un fill teu cada tardor.
 

Aquesta és la faceta més desconeguda de l’Ovidi: la del poeta. El poeta que es fa a ell mateix. El poeta que ens mostra els poetes que s’estima. El poeta que va musicar els seus propis textos. El poeta que va participar com a membre del jurat en nombrosos concursos de poesia. Enrique Cerdán el defineix com «un poeta i un intèrpret d’acusada personalitat que va enriquir i potenciar la cançó popular». Per a l’Ovidi, ens diu, la poesia «té una gran importància cultural i de formació per a l’home. La nostra cultura, afortunadament, està plena de poetes importants. Malauradament, no és tan popular com ho hauria de ser. Explicar açò últim és conegut per tothom: la falta d’interés per proporcionar cultura al poble».


(D’Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula, de Jordi Tormo, publicat per Sembra Llibres)

 

Arxiu fotogràfic de ND

 

 








Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula

 

© Jordi Tormo.
© del pròleg: Feliu Ventura.
© Sembra Llibres, 2015. 

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...