A la Montserrat Blanes (la meva estimada)
Una rosa jo voldria.
Què dic ara? Un miler!
Tot i així no em quedaria
satisfet del meu deler.
Deler de tu, vida mia.
T’ho dic en vell català.
Car és tant el que voldria
donar-te sense parlar
que em sembla xafarderia
parlar-te amb un paper.
El que més estimaria
fóra donar-te plaer
de per vida i a tu sola
i que tu et trobessis bé.
Que de tot, el que em consola,
és la rosa del teu què.
Què collons! Rosa, t’estime!
I una cosa de més:
Si sóc mandra i no matine
és que en el somni em tens pres.
I tant de bo sempre fóra
presoner del teu amor,
i tingués com a penyora
un fill teu cada tardor.
Aquesta és la faceta més desconeguda de l’Ovidi: la del poeta. El poeta que es fa a ell mateix. El poeta que ens mostra els poetes que s’estima. El poeta que va musicar els seus propis textos. El poeta que va participar com a membre del jurat en nombrosos concursos de poesia. Enrique Cerdán el defineix com «un poeta i un intèrpret d’acusada personalitat que va enriquir i potenciar la cançó popular». Per a l’Ovidi, ens diu, la poesia «té una gran importància cultural i de formació per a l’home. La nostra cultura, afortunadament, està plena de poetes importants. Malauradament, no és tan popular com ho hauria de ser. Explicar açò últim és conegut per tothom: la falta d’interés per proporcionar cultura al poble».
(D’Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula, de Jordi Tormo, publicat per Sembra Llibres)
© Jordi Tormo.
© del pròleg: Feliu Ventura.
© Sembra Llibres, 2015.
