Demà començaré a viure de debò

Les respostes al que passa avui estan al passat. Algú va parlar de nosaltres (Columna) és un recull dels articles que Irene Vallejo (Saragossa, 1979) ha publicat al diari Heraldo de Aragón. També hi trobem, per exemple, el discurs que va fer el 2019 a l’acte inaugural de la Fira del Llibre de Saragossa. Traduït per Núria Parés, aquest llibre recupera la mirada dels antics perquè, en una època dominada per la pressa i la dispersió, puguem alentir i eixamplar la mirada. Amb unes reflexions lúcides, Vallejo, de la mà de Terenci, Plató o Sèneca, ens ajuda a comprendre l’amor, l’enveja, el narcisisme, l’èxit i el fracàs. Us n’oferim un article sobre el valor del present.

Ara com ara

La impaciència és un desordre de les ganes de viure, significa sacrificar el dia d’avui per les ganes de devorar el futur. El problema és que la majoria de les vegades el futur resulta que és un gran estafador que es beneficia d’un prestigi desproporcionat. El filòsof Sèneca, que ho sabia, va escriure: «Disposen llurs pensaments per un temps llarg, essent així que l’ajornament és la pitjor manera de malversar la vida, car suprimeix sempre el dia actual, i tot prometent temps esdevenidors, defrauda els presents. L’impediment més gran per viure és l’espera que depèn del dia de demà i perd el d’avui. Disposes d’allò que és en mans de la fortuna i deixes anar el que és en les teves. On mires? Fins a quan comptes viure? Tot el que és esdevenidor rau en la incertesa: viu des d’ara».* Si ens acostumem a anticipar el futur amb el desig i amb la ment, renunciem, amb desgana i de la manera més absurda, al nostre propi temps ple de possibilitats.

Igual que Sèneca, també el poeta Marcial creia que cal gaudir de l’instant amb claredat, amb actitud protectora i vigilant, donant-li tot el pes de l’atenció. Pensava que no hi ha afirmació més saludable de les nostres ganes de fruir. Al capdavall, el poder més gran és poder ser feliç. Per això, Marcial va compondre un epigrama per recordar-nos que ens arruïnem si malgastem el present: «Demà començaré a viure de debò, demà, dius sempre. Però digues-me, aquest demà, quan arribarà? Que lluny, aquest demà! On és? On s’ha d’anar a trobar? Aquest demà teu, digues, per quant es pot comprar? Demà viuràs? Viure avui ja és tard: qui de debò té seny, és qualsevol que ja ha viscut ahir».* Convé recordar que el «demà» es convertirà humilment en «avui» quan arribi a nosaltres. Sempre és ara mateix.

* Traducció de Carles Cardó. (N. de la T.)
* Traducció de Miquel Dolç. (N. de la T.)