“Perquè si bé és cert que la nul·litat escolar de vegades es cura, les ferides que ens deixa mai no acaben de fer pell. Aquella infància no era divertida, i recordar-se’n tampoc no ho és. […] I la nul·litat que se n’ha sortit tampoc no desitja que el planyin, això sí que no, vol oblidar, i prou, no haver de pensar més en aquella vergonya. I sap, en el fons, que hauria pogut no sortir-se’n. Al capdavall dels caps de suro perduts per sempre més són els més nombrosos. Jo sempre he tingut la sensació de ser un supervivent.”
Daniel Pennac va néixer l’1 de desembre del 1944. La disortografia, que afecta l’aprenentatge de les llengües, va provocar-li el fracàs escolar i el pes de veure que el seu entorn el tractava com un fracassat. Als catorze anys arribaria el seu primer salvador (en vindrien tres més): un professor de francès. Com que no feia els deures ni sabia la lliçó li va encarregar fer una novel·la. L’havia de redactar durant un trimestre. I el tema era lliure, això sí, no havia de tenir cap falta d’ortografia. Pennac acabaria sent mestre de secundària i un dels novel·listes més estimats a França. Llegim un fragment del seu llibre Mal d’escola, en què reivindica la importància que arriba a tenir un mestre en la projecció de la vida dels alumnes.
Foto: Guian Bolisay
A tots aquells que avui imputen la constitució de bandes exclusivament al fenomen dels suburbis, jo els dic: teniu raó, sí, l’atur, sí, la concentració d’exclosos, sí, els reagrupaments ètnics, sí, la tirania de les marques, la família monoparental, sí, el desenvolupament d’una economia paral·lela i els tràfics de tota mena, sí, sí, sí… Però guardem-nos molt de subestimar l’única cosa sobre la qual podem actuar personalment, i que data, aquesta, de la nit dels temps pedagògics: la solitud i la vergonya de l’alumne que no comprèn, perdut en un món on tots els altres comprenen.
Som els únics que el podem treure d’aquesta presó, tan si estem formats per fer-ho com si no.
Els professors que em van salvar –i que em van convertir en un professor– no estaven formats per fer-ho. No es van preocupar pels orígens de la meva minusvalidesa escolar. No van perdre temps a buscar-ne les causes i encara menys a sermonejar-me. Eren adults confrontats a uns adolescents en perill. Van pensar que hi havia urgència. S’hi van tirar de cap. No em van agafar. S’hi van tornar a tirar, dia rere dia, una vegada i una altra… Van acabar per treure’m del pou. I molts d’altres amb mi. Literalment ens van repescar. Els devem la vida.
Mal d’escola
© Daniel Pennac
© de la traducció Joan Casas
© Edicions 62, s. a., labutxaca, 2009
