Wikipèdia.

Les diatomees són unes microalgues que nodreixen d’oxigen els mars i els rius amb la seva fotosíntesi; són especialment nombroses a la superfície del fitoplàncton. Aquests milions de microorganismes unicel·lulars tenen formes geomètriques transparents de tons verdosos i blau turquesa. Junts formen unes colònies cristal·lines gegants situades a la superfície dels oceans. Quan el sol il·lumina aquests làmines de vidre vegetal, la llum es reflecteix i fa que l’aigua transparent sembli turquesa. El planeta Terra es veu blau des de l’espai gràcies a les diatomees, les joies del mar.

Escrita per Núria Perpinyà (Lleida, 1961), Diatomea és un homenatge als oceans i al nostre planeta. Aquesta novel·la, situada al 2216, descriu un món on s’han acabat les races, les guerres i el menjar tradicional. On els nois, en lloc de ser ensenyats, ensenyen a l’escola; on els robots formen part de la família i on tots els polítics són dones. Una societat gairebé perfecta si no fos per les contínues i devastadores inundacions. És en aquest escenari que Bekele Jenklin, un físic víctima del canvi climàtic, proposa una solució radical: suprimir els mars i els núvols. Però, acabarà sent acceptada aquesta idea? Us convidem a llegir-ne l’inici.

Foto: Catorze


—Hem de matar l’aigua.

—No diguis disbarats.

—Sense aigua viuríem millor. L’aigua s’ha tornat la nostra enemiga.

—I tu t’estàs tornat boig —fa esquitxant-lo amb la palma de la mà.

—No, mai no he estat tan lúcid.

—I m’ho dius ara que estem nedant. És una broma?

—No, peixeta meva.

—I com la mataràs? —se’n burla.

—Ah, Kailani, veig que t’intriga… —fa l’home acostant-se-li per tamborinejar-li els llavis; la dona se’n riu i se n’aparta.

—Si n’hi ha tanta, si no té forma… —gira en rodó assenyalant la vastitud del mar amb els braços oberts.

—Déu també dominava el món fins que, després d’haver doblegat la humanitat durant segles, se’l va destronar. Vam demostrar que podíem estar-nos-en i que el món se les podia compondre sense ell.

—Però amb més desesperació —i submergeix el cap.

—Bah! —desestima el físic malgrat que ella no el senti.

—Segur que, amb l’ateisme, van augmentar els suïcidis —hi torna quan surt a la superfície—; ara perquè ens hi hem acostumat; no és fàcil viure sense saber per què.

—N’hi ha moltes, d’esperances; i més reals que aquella camama de la vida eterna. A mi ja saps que m’agraden les coses tangibles com tu —s’hi acosta i li fa pessigolles.

—Para, ruc —riu ella desfent-se’n.

—Ens atansem a l’illot?

La parella es posa a nedar compassada en direcció a un roquissar revestit amb vegetació exuberant. El seu punt de mira és una platja diminuta il·luminada pel sol. Després de vint minuts de natació en un mar en bonança, arriben a la seva meta. Ajaguts a la sorra groga recuperen l’alè.

—En qualsevol cas, Bekele, l’aigua no és déu.

—Oh, i tant que sí; s’adora l’aigua ni que cogui a la gola. Puah! Me n’he engolit un munt —fa escopint la salabror.

—No podem viure sense. Ens cal la dolça i la salada. L’aigua ho fa tot possible. Què en seria dels peixos, si no —la dona es gira d’esquena recolzant el cap sobre els braços.

—No pots continuar creient els contes de l’escola. —ell li espolsa la sorra enganxada a la pell i li fa una festa—. T’ho dic de debò: vull salvar la terra.

—La vols salvar destruint-la? —fa aixecant el coll perplexa.

—Al nostre planeta, li calen solucions pràctiques…

—Però no tan dràstiques —el talla.

—… i no oracions dels ecologistes —continua—. Amb una colla de bicicletes no es fa res.

—I tu tens les solucions?

—Sí —fa orgullós—; i totes passen per aquest punt: hem d’eliminar l’aigua —sentencia assenyalant la mar plana—. Aixeca’t, que explorarem.

—Anem descalços. Ens farem mal.

—Pararem compte, vine —fa allargant-li la mà—. Quina delícia, no hi ha ningú. No et sents com Adam i Eva? Sembla mentida que, al segle vint-i-tres, encara quedin llocs tan primitius com aquest.

—Si no estigués envoltada d’ones, no tindria tant encant.

—N’haurem d’inventar d’altres. Ja saps que a mi m’agrada nedar. Ara: si no es pot, no es pot. Si cal que les prioritats de l’espècie passin per damunt de les meves particulars, em sacrificaré. Compte, que aquí hi ha crancs. Una bastonada i fora! Ja pots passar.

—Tot això que estàs dient no té ni cap ni peus; ni que ho poguessis fer, no ho hauries de fer.

—I tant que ho faré!

—És impossible, no es pot suprimir l’aigua de la faç de la terra; estem discutint una bajanada que, per sort, no ocorrerà mai.

—No és una ximpleria; fa anys que hi medito.

—Per què no me n’havies dit res?

—Compte, no rellisquis, que hi ha molsa. Ho he volgut madurar bé abans de dir-ho a ningú. Era massa gros per fer-ne conjectures arriscades. I mai no tenim temps per a nosaltres, tu i jo. En canvi aquí estem relaxats i conversem a fons. Les coses venen soles. I perquè —atura la marxa i la pessiga amb afecte— preveia les teves reticències contra el progrés; t’agraden massa els flascons i les antigalles.

—No dic que no… —el fa jeure a la cala assolellada amb coqueteria.

—Els mitifiques per quatre fotos que n’has vist.

—Com que quatre fotos? —se li posa a sobre, ofesa, agafant-li els braços.

—Els objectes i els llibres vells només expliquen una part de la pel·lícula; abans vivien molt malament, començant per les dones; si visquéssim en aquest arxipèlag, estaries pendent del foc i de la cassola tot el dia. Així que faries bé d’admirar el nostre segle.

—I sobretot els seus físics, no? —li fa una guerxina.

—Doncs, sí; n’hi ha algun que, si el coneguessis, t’enamoraria… —la besa.

—No ho crec pas —li replica irònica entre bes i bes.

L’abraçada s’allarga, es cargola i els manté units fins al capvespre. El cos del Bekele es trena amb el de la Kailani per instint, sense haver-ho premeditat. En una existència tan planificada, aquests moments espontanis són molt valorats. L’illot tropical continua desert. Ningú no els destorba. Serà la plenamar qui ho faci. Les ones els desperten bruscament.

—Ha pujat la marea —fa escopint la sorra dels llavis amb el rostre arran de terra.

—Ui, sí, quin fred. I no duem ni una tovallola. Estic esborronada —el seu home li frega el cos per fer-la entrar en calor.

—Quan caminis, se’t passarà. Vaig al davant. Para compte.

—Tu també. Vigila on aixafes.

—La supressió de l’aigua va de debò, Kailani —li assegura enaiguat fins als genolls fent-se pas entre els varecs flotants—; no te n’havia dit res perquè volia estar segur que es podria fer. Estic boig d’alegria.

—És una follia, Bekele.

—No, és una utopia; serà el més important que li ha passat a la humanitat. I la revolucionarà més que els avions i que internet.

—I jo estic casada amb aquest déu creador.

—Exactament.

—No tens por que et sabotegi? Estic feta a l’antiga, com tu dius; això tan futurista em fa angúnia.

—No. El meu pla és molt maco. Seràs la primera a qui convenceré.

—Soc el teu camp de proves.

—Sí! I venceré! —el físic s’atura, aparta un embolic de lianes molles que els barren el pas i l’abraça exultant.

—Estàs massa segur de tu mateix.

—I de tu. Vull que t’entusiasmi tant com a mi.

—No ho sé, Bekele, el que proposes és monstruós. Matar l’aigua…

—Xxxt…, és un secret. Estem rodejats de l’enemic —fa assenyalant el marejol.

Diatomea


© 2022, Núria Perpinyà.
© 2022, Penguin Random House Grupo Editorial, S.A.U.

Pots comprar Diatomea a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how
Comparteix

Carros de foc

Vangelis va ser el compositor de la banda sonora d'aquesta pel·lícula

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix