Divina imperfecció

L'Edèn em quedava lluny de la placeta de sota casa

«Eros i Psique», d’Antonio Canova (1787-1793) Foto: Stew Dean


Quan tenia sis o set anys vaig qüestionar el pecat original emmig d’una classe de religió: “Però si Adam i Eva eren fets a imatge de Déu i a socials ens expliquen que els primers homes eren simis, què vol dir, que Déu és un mico?” Vaig preguntar, tota jo un sil·logisme de metre i escaig. El professor, que encara era al seminari, em va fer sortir de la classe tot atabalat i em va explicar que el cristianisme a vegades s’inventava històries perquè les persones entenguéssim millor les coses. Quines coses? Que no podem fer cas a les serps que ens ofereixen pomes? No tenia previst trobar-me’n cap. Que si desobeïa les ordres de Déu m’expulsarien del Paradís? No, no ho comprava. L’Edèn em quedava lluny de la placeta de sota casa.
 
Els qui vam créixer amb el mite cristià tenim tot un càsting de personatges que freguen la perfecció i els qui no, els qui la vessen, per massa humans, són castigats, titllats de traïdors i, naturalment, van de cap a l’infern. No hi ha emoció: o fas tot allò que Déu vol o t’exposes a la seva fúria i quedes com el dolent de la Bíblia.
 
Els grecs, en canvi, van saber-ho fer bé, això dels mites. Eren déus, d’acord, però a diferència dels personatges bíblics, tenien poc de sants i molt d’humans. Van ser els déus qui van emmirallar-se en els homes i no a l’inrevés i per tant, de virtut inherent, ben poca. Hi penso mentre llegeixo Mites, de Stephen Fry. Sí, l’actor. És difícil llegir-lo sense que la seva veu et ressoni per dins, com si estiguessis mirant un d’aquells documentals de la BBC. Aquesta és, segurament, la primera virtut del llibre: Fry recupera el component oral, la narració del mite a la vora del foc. La captatio. La segona virtut és, precisament, la salsa que hi afegeix el narrador. El seu to particular. L’humor britànic i la ironia.
 
Molts de nosaltres vam tenir el primer contacte amb els mites clàssics quan ja érem a l’institut. Sovint, havíem d’endinsar-nos en textos d’una certa complexitat, com Les Metamorfosis –diria que a l’altell de cals pares encara hi conservo la meva edició de Cátedra que em van fer comprar amb els llibres de text de batxillerat– o L’Odissea. Els mites grecs de Robert Graves, que si hi penso bé podrien ser un punt intermedi entre Fry i Ovidi,  no em van caure a les mans fins molt més tard. Fry em recorda, en certa manera, el meu professor de llatí, voluntariós, apassionat i xerraire, capaç d’explicar Eros i Psique com si fossin els seus veïns del replà de sota, traçant una teranyina de referències semàntiques, literàries i vitals, posant el mite al servei de les passions humanes i delectant-se en el vodevil diví. Ironitzant, fins i tot, amb el to dels poetes que van immortalitzar-los.   
 
L’actualització de les històries és clara, precisament, en els diàlegs –menció especial a Àrtemis demanant els seus atributs a Zeus–, una altra de les grans virtuts del llibre, que en català, Anna Llisterri i en castellà Rubén Martín Giráldez han sabut traslladar amb una naturalitat encomiable, sense perdre ni una engruna del sarcasme i les bromes lingüístiques i, tot plegat, cal dir-ho, amb ben poques notes o aclariments a peu de pàgina.
 
Torno a la Míriam petita, que el que no acabava d’entendre –ara ho veig– era el pecat i la desobediència i potser per això va convertir-se en l’adolescent que es fascinava amb uns déus amb qui se n’hagués anat a fer cerveses. On vas a parar? N’hi havia molts més i eren infinitament més divertits i imperfectes, com la gent que m’agrada.
 

* Mites, d’Stephen Fry, es publica en català a Ara Llibres (trad. Anna Llisterri) i en castellà a Anagrama (trad. Rubén Martín Giráldez).

Nou comentari

Juan Miguel Morales
Envia'ns un àngel que sigui com tu
Aniré com quan anàvem junts/ darrere les teves passes,/ d'esquena al futur
Més entrades...
Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...