Dolça introducció al caos

La Marta i el Dani són una parella que ronda la trentena, viuen junts, projecten el seu futur des d’un present ple de possibilitats que s’esquerda quan ella queda embarassada i li comunica a ell que vol avortar. A Dolça introducció al caos (Edicions del Periscopi), Marta Orriols ens convida a nedar pel mar de contradiccions, dubtes i indecisions d’una parella i dels dos individus que la formen a través de les seves emocions i pulsions més íntimes.

Dolça introducció al caos és la segona novel·la de Marta Orriols (aquí podeu fer un tast d’Aprendre a parlar amb les plantes, Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any) i arriba a les llibreries el 5 d’octubre. Us n’avancem l’arrencada.

Foto: Catorze

Encara caminaven pels carrers amb aquella necessitat d’acostar-se molt l’un a l’altra. Es reien de l’estampa que formaven abraçats, el braç d’ell envoltant la cintura d’ella, la figura contundent que dibuixaven, les mans agafades amb urgència, l’alegria líquida i el desgavell de cames i peus mirant d’adaptar-se a la marxa conjunta. Fumaven tots dos. Els cigarrets a les mans afegien un punt més de complexitat en aquell caminar junts, les rialles entre volutes de fum i aquella condició indestructible de qui se sap enamorat. Jugaven a trepitjar-se les ombres que projectaven a les llambordes humides a la nit, a donar-los forma fins a resultar una sola silueta fosca que els englobava als dos. Semblaven actors d’una pel·lícula en blanc i negre de la Nouvelle Vague, un pèl irreverents, tampoc gaire sentimentals i amb aquella actitud existencialista davant d’un univers absurd. Tot i que no ho manifestava, a ell li semblava que construïen el principi d’alguna cosa.

De tant en tant, si havien fet l’amor i consideraven tàcitament que havia estat excepcional, es fotografiaven amb una Polaroid vella embolicats amb els llençols. Sobre el paper fotosensible, el flaix i el temps han anat degradant la roba de llit fins a convertir-la en una taca d’un blanc apagat. També han empal·lidit els rostres, que han agafat un aire fantasmagòric; això mateix, els rostres fantasmagòrics de dos cretins extasiats. Sempre amb el cigarret penjant i els cabells esbullats, la mirada falsament rebel que els conferia un deix punk, com de coberta de disc. Els feia aquella gràcia imprecisa.

Quan, festius, començaven a idear un món conjunt i encara no podien preveure’s els gestos, s’havien fet tatuar una mateixa estrella diminuta a la depressió que hi ha al final de la mandíbula, just darrere el lòbul de l’orella. Algú podria pensar que havien estat covards, que amagar un tatuatge és no acabar-s’ho de creure, que quan un arrisca ho ha de fer sense pensar-s’ho gaire. Algú també podria opinar que tatuar-se una mateixa estrella insignificant no comporta cap risc, que no és res més que el resultat d’un atac d’exuberància sentimental. Una estrella. Se suposava que la d’ella exerciria una influència en el destí d’ell, i la d’ell en el d’ella. La iconografia acriaturada sobre la pell madura. Encara els queda per endavant una immensitat de temps, però en ell, la sensació d’hedonisme despreocupat ha començat a minvar des que n’ha fet trenta-tres; se sap instal·lat en una llibertat volàtil, en part imposada per un sistema que facilita una mena de resistència a la maduresa. Intentar viure bé li sembla un objectiu prou sòlid, fer-ho al costat d’algú que esclata de vitalitat, una poció llegendària que garanteix la vida eterna. És un adult amb una estrella tatuada darrere l’orella, prou que l’hi recorda la seva mare quan li repeteix amb un discurs rítmic, gairebé rapejant, que ella a la seva edat ja tenia dos fills, treballava, portava la casa i enviava diners al poble. I et penses que m’ajudava algú?, afegeix sempre amb un punt de ressentiment. La mare és una crítica ferotge de la infructuosa transició cap a una suposada edat adulta.

La joventut ja no els proporcionava descomptes ni assegurances de viatge totalment de franc, però ells la duien incrustada com una patologia poètica i confonien els riscos, o no es volien creure que n’hi hauria d’altres que els negarien aquella manera de viure per sempre com falsos esperits lliures. Quan caminaven tan a prop l’un de l’altra, tatuar-se la mateixa estrella darrere l’orella era el risc més gran, i la vida potser anava d’això, només d’això, de llocs comuns repetits arreu i al llarg dels anys, dels segles; un món primitiu com les pedres, no controlat per la raó i enganyosament harmònic.

Hi havia hagut aquell primer senyal de canvi un any enrere, quan van formalitzar un lloguer conjunt i van començar a reunir sota el mateix sostre les coses de l’un i de l’altra: els tics de cadascun, el baròmetre daurat que havia estat del pare d’ell, les olors corporals, els amics, les amigues, els llibres dels dos, una petita gallina de ceràmica d’un viatge que ella havia fet al Perú, les càmeres d’ella i la claqueta d’ell. I el gos, també. L’adopció del Rufus havia estat, sense saber-ho, l’última gota d’indolència deliberada, l’estranya calma abans de la tempesta.