Des que les primeres sufragistes van aconseguir el dret al vot, les dones s’han anat incorporant progressivament a la política fins a ocupar-hi un espai representatiu. Però, poden decidir realment? De quina manera es condiciona la seva capacitat d’acció? Què vol dir feminitzar la política? A Dones i poder (Ara Llibres) l’escriptora i diputada Jenn Díaz fa una crida col·lectiva a les dones perquè ocupin els llocs de poder que tradicionalment se’ls han vetat. Us convidem a llegir el pròleg d’aquest llibre que arribarà a les llibreries el 12 d’octubre.
Foto: Catorze
Maria-Mercè Marçal
Aquestes pàgines neixen de la necessitat d’actualitzar el que vol dir feminitzar el poder i recullen les reivindicacions i la lluita de moltes dones que ho van fer abans que nosaltres, per tal d’assenyalar allò que no hem assolit. I encara més: detecta totes les reivindicacions que no van fer aleshores, perquè avui el masclisme és més sofisticat que mai. Des de les reclamacions de les sufragistes demanant el vot, passant per les dones que van reclamar igualtat de condicions en el matrimoni, la llar o el mercat laboral, el repte del futur és més agosarat: no tan sols volem ser-hi, sinó que no volem ser-hi per mirar-nos-ho, no volem ser-hi per constar i prou, i, finalment no volem ser-hi a qualsevol preu ni de qualsevol manera. Volem ser-hi per intervenir. Aquesta darrera exigència és la que veritablement ens toca fer a les dones que ara mateix tenim alguna oportunitat, per petita que sigui, de canviar les lleis injustes: les que han estat escrites i les que es donen per descomptades.
Són molts els temes que es poden abordar, però jo he centrat aquest manifest breu en cinc qüestions. La primera, la feminització de la política. En aquest punt he volgut fer constar la masculinització de les dones que van arribar al poder, no per responsabilitzar- les d’aquest fet, sinó per entendre-les. El primer que et diuen quan acuses els companys de tenir organitzacions massa masculinitzades és que sí, que hi estan d’acord, però que també hem de reconèixer que hi ha dones que perpetuen els rols de gènere i el masclisme. D’acord, negar-ho no ens fa cap bé, però quedar-nos en aquesta primera fase és una trampa autocomplaent. El que vull saber i vull entendre és més aviat el context en què aquestes dones van arribar al poder, quines eren les condicions, què van haver de fer i quines opcions tenien: mimetitzar-se o lluitar a contracorrent. Aquest primer episodi explica el començament de la feminització del poder i de la política: quan les dones hi són, però no se’ls han fet seus.
El segon capítol és Gènere i poder. Precisament perquè el poder ha estat sempre masculí té unes dimensions que no escapen al gènere. De fet, si alguna cosa ha de quedar clara, és que no hi ha res que escapi al gènere. En els espais de poder, institucionals i d’organitzacions polítiques, el gènere hi té una funció rellevant, però tothom intenta fer-te veure que el que impera són les lleis del mercat, diguem-ne, i que allò que els passa a les dones —aquesta hostilitat, aquesta agressivitat— no els passa pel fet de ser-ho. És de primer de militància acceptar que el poder té una manera d’exercir-se, i que les conseqüències seran iguals per a homes i dones. Però no és ben bé cert, perquè el gènere també té uns rols propis, heretats de les societats, i les discriminacions s’hi escolen pertot. Sempre que vulguin separar gènere i poder, estaran buscant una excusa per poder exercir la seva masculinització amb impunitat. Les organitzacions polítiques són un niu pervers d’aquestes pràctiques, però se n’ha de parlar.
El tercer apunt ja parteix d’una certa normalització del poder feminitzat: què passa quan les dones lideren, com les llegeix l’opinió pública. El lideratge femení té una sèrie d’elements que el diferencien del masculí, però això no vol dir que totes les dones hagin de funcionar sota les mateixes directrius pel fet de ser-ho: els homes no ho fan, i és la confirmació de la normalitat democràtica de la qual gaudeixen dins del poder. Ara bé, si acceptem que el gènere no és important —fet que rebutjo totalment—, com és que les mateixes fórmules no funcionen igual per a homes i per a dones? ¿Per què allò que el que penalitza, afebleix i demonitza les dones que lideren aixopluga, completa i humanitza els homes al capdavant? Les respostes són múltiples, i la conclusió, en qualsevol dels casos, és la mateixa: diversificar el lideratge femení, sense enfrontar-lo, és l’única via saludable per al futur de les dones que són a primera línia.
Avui en dia, la comunicació política és essencial, l’hem convertida en un art imprescindible i és el complement que tot bon líder polític ha de tenir per guanyar. El quart capítol intenta acotar què podem entendre per una comunicació política feminista, i quines haurien de ser les noves fórmules perquè la comunicació sigui tan diversa i adaptable com lideratges existeixen. Com que el poder feminitzat és encara una excepció, normalment els estudis i les agències de comunicació no es poden permetre el luxe d’apostar per innovar i provar altres formes de comunicar, perquè això segurament les exclouria i les arraconaria. Ningú no vol una bona comunicació, de qualitat, però perdedora. És evident, però, que el futur també exigeix una nova mirada: la comunicació política ha d’adaptar-se als nous lideratges, a la pluralitat, i això implica que els valors i els espais que triem a l’hora de comunicar no han de respondre sempre a les mateixes necessitats, és a dir, a les de la política tradicional, que és la dels homes del segle passat.
El cinquè i darrer bloc apunta més enllà: a una realitat que tot just comencem a conèixer, però que formarà part del futur de manera irrevocable. L’arribada de les dones al poder i la política no és només una reivindicació que aposti per la justícia democràtica de representativitat, ni per equilibrar un greuge històric. També, però no tan sols. Es tracta d’entendre quina és l’aportació de la dona a la societat quan té l’oportunitat de prendre decisions que canvien el món a curt i llarg termini. ¿Com condiciona la vida, la feminització del poder? ¿Quins aspectes eternament oblidats passen a ser prioritats institucionals? És el darrer pas, el que potser encara no hem assimilat del tot: l’aportació de les dones no és només una millora per a nosaltres com a grup social, és una revaloració del sistema productiu i reproductiu, i un canvi de mirada amb resultats innovadors.
Al voltant d’aquestes cinc idees —feminització, gènere i poder, lideratge femení, comunicació i política feminista— gira aquest llibre breu. Sense oblidar la petjada que van deixar dones com Maria-Mercè Marçal, Montserrat Roig, Gretel Ammann i tantes d’altres que cito i que he pogut rememorar gràcies a la lectura d’El llarg viatge de les dones. Feminisme a Catalunya de M. Àngels Cabré, m’atreveixo a afirmar que la feminització del poder depèn d’aquests cinc conceptes fonamentals. Aquesta és la meva visió des de dins, després de viure dos anys el funcionament de la política institucional en un moment social convuls i, des del punt de vista de la comunicació, excessiu. La doble càrrega que les dones han tingut sempre en l’esfera privada també la tenen en la pública. Envoltada de pensadores que van denunciar les discriminacions estructurals i sistèmiques que patim les dones, he intentat apuntar cap a on hem de mirar quan parlem de feminisme en la política actual, a Catalunya i al món sencer. Ara que les dones formem part dels espais de poder i sabem que amb la igualtat formal no n’hi ha prou, volem que allò que no garanteixen les lleis també consti. Faig constar, doncs, que som aquí ben conscients de la nostra posició i situació, i que tenim les eines i la convicció per revertir les dinàmiques del poder. I ho farem.
Dona i poder
© Dels textos: Jenn Díaz, 2020
© D’aquesta edició: Ara Llibres
