El braçalet

És enutjós tenir cinquanta anys, en el fons

“En aquest moment no hi ha ningú que m’interessi més que ella”, deia Katherine Mansfield referint-se a Colette. Maria-Mercè Marçal, que hi veia una autora mig gata, mig guineu, i “amb una sensualitat de terra verda i densa”, va traduir-li els contes que trobem, publicats per l’editorial Comanegra, a La dona amagada. Us convidem a tastar-ne’n un.

La dona amagada, Colette. Foto: Catorze
Foto: Catorze

«…VINT-I-SET, VINT-I-VUIT, VINT-I-NOU… N’hi ha ben bé vint-i-nou…».

Mme Angelier comptava i recomptava maquinalment les petites llambordes de diamants. Vint-i-nou diamants quadrats, muntats en braçalet, que lliscaven com una serp prima, freda i flexible entre els seus dits. Molt blancs, no gaire grossos, admirablement iguals l’un a l’altre —una bonica joia d’entès—. Se’l cordà al voltant del braç i el feu espurnejar sota les bugies elèctriques; cent menuts arcs de Sant Martí, encesos de colors, dansaren sobre les tovalles blanques. Però Mme Angelier tenia fit el seu esguard, sobretot, a l’altre braçalet, tres arrugues finalment gravades que donaven la volta al canell, més amunt de la serp de brillants.

«Pobre François… Si encara hi som tots dos, què em regalarà l’any que ve?».

François Angelier, industrial, viatjava en aquell moment per Algèria, però, present o absent, el seu regal assenyalava el cap d’any i l’aniversari del matrimoni. Vint-i-vuit boles de jade verd, l’any passat; l’any abans, vint-i-set plaques d’esmalt antic muntades en forma de cinturó…

«I els vint-i-sis platets de Saxònia reial… I els vint-i-cinc metres de vella punta d’Alençon…». Mme Angelier hauria pogut remuntar-se, amb un lleuger esforç de memòria, fins als quatre modestos coberts de plata, fins als tres parells de mitges de seda…

«No érem rics, en aquell moment… Pobre François, com m’havia aviciat, sempre…». L’anomenava, en el secret d’ella mateixa, «pobre François» perquè es creia culpable de no estimar-lo prou, menystenint la força d’un tendre costum i d’una llarga fidelitat.

Mme Angelier aixecà la mà, arronsà el dit petit, tesà el canell per esborrar el braçalet d’arrugues i repetí amb aplicació: «Que és bonic… Que blancs que són els brillants… Que contenta que estic…». Després deixà caure la mà un altre cop i es confessà que la joia acabada d’estrenar ja la cansava.

«I tanmateix no soc una desagraïda», sospirà ingènuament. El seu esguard sadollat errà de les tovalles florides a la vitrina llampurnejant. L’olor de les pomes de Calville, en una panera de plata, li produí una lleugera basca i sortí del menjador.

En el seu tocador, obrí el cofret d’acer que contenia les seves joies i s’adornà la mà esquerra en honor del nou braçalet. L’anular enfilà un anell d’ònix negre, un brillant tenyit de blau; en el dit petit, delicat, pàl·lid, un xic arrugat, Mme Angelier feu lliscar un cercle de safirs ombrívols. Els seus cabells precoçment blancs i que ella no tenyia, aparegueren més blancs encara quan s’hi ajustà, entre els rínxols lleugers, una tireta estreta empolsimada d’arena de diamants, que deslligà tot seguit.

«No sé pas què em passa. No les tinc pas totes. És enutjós tenir cinquanta anys, en el fons…».

Se sentia inquieta, llaminera i desmenjada, com una convalescent a qui l’aire lliure no ha tornat encara la gana.

«Després de tot, és tan bonic com això un diamant?».

Mme Angelier aspirava a un plaer òptic que tingués una barreja de sapiditat. La visió inopinada d’una llimona, l’escarritx intolerable del ganivet que la divideix en dos, porten a la llengua l’aigua de la cobejança…

«No em ve pas de gust una llimona. Però aquest plaer sense nom que em defuig existeix, el conec, me’n recordo! Així, el braçalet de vidre blau…».

Una esgarrifança contragué les galtes fluixes de Mme Angelier. Un prodigi, la durada del qual no pogué mesurar, li consentí, per segona vegada, l’instant viscut quaranta anys abans, l’instant incomparable en què ella mirava, embadalida, el color del dia, la imatge irisada i deformada dels objectes a través d’un jonc de vidre blau, afaiçonat en forma de cercle, que acabaven de regalar-li. Aquella bagatel·la de vidre, potser oriental, trencada no gaires hores després, havia contingut un univers nou, formes que el somni no inventava, lents animals serpentins que es movien per parells, llums, raigs congelats en una atmosfera d’un blau indicible…

El prodigi s’estroncà i Mme Angelier tornà a caure, masegada, en el present i el real.

Però des de l’endemà cercava, d’antiquaris a basars, de basars a cristalleries, un braçalet de vidre d’un cert blau. Hi esmerçà una passió de col·leccionista, una precaució, una dissimulació de maníac. S’aventurà en el que ella anomenava els barris impossibles, deixà el cotxe a la cantonada de carrers estranys, i trobà, per fi, per quatre reals, un cercle de vidre blau que reconegué en l’ombra, que comprà balbotejant i que s’endugué.

Sota la claror tamisada del seu llum preferit, sobre el camp fosc d’un vellut antic, ella posà el braçalet, s’inclinà, esperà l’impacte… Però no veié res més que un jonc de vidre blavís, un adorn d’infant o de salvatge, fos de pressa i corrents, enterbolit de bombolles; un objecte del qual la seva memòria i la seva raó reconeixien el color i la matèria, però el poderós i sensual geni que crea i nodreix les visions infantils, que mor misteriosament en nosaltres per defalliments progressius, no s’estremí pas.

Resignada, Mme Angelier conegué així la seva veritable edat i mesurà la plana infinita més enllà de la qual errava, inaccessible, un ésser per sempre més deslligat d’ella, estranger, desviat d’ella, lliure i rebel fins i tot a la injunció del record: una nena de deu anys que portava al canell un braçalet de vidre blau.

Foto: Henri Manuel.

La dona amagada

© Flammarion, Paris, 1924.
© de la traducció i el pròleg: hereves de Maria-Mercè Marçal.
© de l’epíleg: Joana Masó.
© d’aquesta edició: Editorial Comanegra, 2021.

Nou comentari