El noi de Buchenwald

El 1945 es va alliberar Buchenwald, un dels més grans camps de concentració d’Alemanya. Hi van arribar a morir més de 60.000 persones. En Romek Wajsman era un dels nens que en van aconseguir sortir. Havia patit tortures, se’l menjava la fam i no sabia res de la seva família, ni tan sols si en quedava algú amb vida. Ell i 472 nens més, “Els nens de Buchenwald”, estaven enfadats amb el món per l’horror que havien patit i van recórrer a la violència: a robar, a barallar-se i així lluitar pel poder. Per a en Romek i els altres nens, però, tot va canviar quan Albert Einstein i el rabí Herschel Schacter els van portar a una llar per a rehabilitació.

Us convidem a llegir un fragment d’El noi de Buchenwald, la història sobre la força d’un jove per superar l’horror nazi narrada pel mateix protagonista, Robert Waisman (abans Romek Wajsman) i Susan McClelland, que publica Fanbooks traduïda per Anna Puente, i en sortegem 3 exemplars. Podeu participar-hi fins al 20 de juny, només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] *.

Entre el 1939 i el 1945, em vaig oblidar d’aquests records. I quan finalment els vaig recuperar, només em venien al cap en forma de fragments, bocins i trossos, com els retalls que la mare havia anat arreplegant per ajuntar-los i fer-ne cobrellits.

El primer de setembre del 1939, l’exèrcit alemany, sota ordres del führer, Adolf Hitler, i el seu Partit Nazi, va envair Polònia. A la Wehrmacht li va caldre poc més d’un mes per ocupar el país.

Els nazis ens van arrabassar tots els drets, als jueus.

El 1941, van obligar la meva família a abandonar la casa i ens van traslladar a un barri jueu, que molta gent coneix amb el nom de gueto. Skarżysko-Kamienna va esdevenir l’oposat a l’amor i, quan la foscor es va desplegar al nostre voltant, em vaig oblidar d’on venia.

Tenia moltes coses amagades, tancades en una caixa forta a dins meu. Suposo que ho vaig veure necessari.

El meu bon amic, el doctor Robert Krell, psiquiatre jubilat, que va ser un nen jueu amagat durant l’Holocaust, em va dir una vegada: «Quan estàs en mode de supervivència, creus que et pots permetre el luxe de tenir records?».

Durant anys, mentre només era un nen, vaig viure minut a minut, sense saber si el guàrdia que tenia palplantat allà a la vora estava a punt de matar-me. No sabia d’on provindria el proper bocí de menjar, si és que mai arribava. No sabia en qui podia confiar i qui seria l’home, o el nen, que em trairia. Un munt de vegades em van seleccionar per morir, i cada cop em va anar d’un pèl que no segueixo el destí de tants altres.

La primera vegada que vaig decidir explicar la meva història va ser el 1984, quan un senyor que es deia James Keegstra, mestre d’escola a Alberta, Canadà, va dir als seus alumnes que tot allò que vaig viure, aquell període horripilant de la història de la humanitat que s’havia arribat a conèixer com «l’Holocaust» o, tal com els jueus s’hi refereixen en hebreu, la Shoah, no havia existit mai.

Des del 1939 fins al 1945, dels més de nou milions de jueus que hi havia a Europa, uns sis milions, inclosos un milió i mig de criatures, van ser assassinats pels alemanys, sovint de maneres barbàriques i cruels, com a les cambres de gas o amb experiments mèdics brutals. Els nazis ens van torturar i ens van assassinar en massa. Un immens noranta per cent dels jueus de Polònia eren morts el 1945. Alguns van morir llançant-se contra les tanques elèctriques que envoltaven els camps on ens tenien empresonats. S’havien rendit.

Jo hi vaig ser. Jo soc un nen supervivent de l’Holocaust.

Durant gran part d’aquella època vaig treballar; era un esclau en una fàbrica de municions on es manufacturaven armes per als soldats alemanys, i llavors, quan la guerra es va girar en contra dels alemanys, em van llançar a un vagó de bestiar que em va portar des de Polònia fins a Alemanya, i vaig acabar al camp de concentració de Buchenwald, als afores de Weimar. L’11 d’abril de 1945, l’exèrcit americà va venir i em va alliberar. No estava sol. Al camp, amagats entre vint-i-un mil presoners supervivents, hi havia un miler de nens com jo.

Vaig començar a parlar de tot això, primer amb la boca petita, vacil·lant. Més endavant vaig guanyar confiança i vaig parlar amb mitjans de comunicació de tot Amèrica del Nord, després d’Europa i, finalment, d’un lloc tan llunyà com Austràlia. Fins i tot vaig parlar a Alemanya.

I pel camí em va passar una cosa interessant. Vaig començar a veure que l’Holocaust no era l’únic de què necessitava parlar.

A poc a poc, tal com la mare feia anar els fils per brodar els llençols, vaig descobrir que hi havia una altra història dins meu. I perdoneu-me. Tinc vuitanta-nou anys en el moment d’explicar aquest relat a la meva coautora, la Susan McClelland. Potser de vegades confonc l’ordre temporal o bé barrejo dos personatges en un. Però els temes centrals, la nostra transició, com els nens que ho havíem perdut gairebé tot vam tornar a trobar el sentit a la vida, són tots reals. ¿Com vam poder seguir vivint, molts fins a portar vides extraordinàries com a metges, advocats, líders espirituals, professors, mestres, pares, marits afectuosos i avis permissius? No tots, que quedi clar. Alguns van morir joves i d’altres van patir molt amb els seus problemes de salut mental i física. Però la majoria dels Nois de Buchenwald vam arribar a tenir vides gratificants. Entre nosaltres hi havia l’Elie Wiesel, els textos i l’activisme del qual li van valer el premi Nobel de la Pau el 1986. Va ser un dels nostres, un dels Nois de Buchenwald, tal com ens va batejar la premsa.

Als camps de concentració, que nosaltres anomenàvem «camps de la mort», de nit els homes xiuxiuejaven: «Si algú de vosaltres sobreviu, ha d’explicar la història del que va passar aquí. El món no se’n pot oblidar mai. El món no pot repetir mai el que està passant».

Una altra cosa que no podem oblidar és que l’amor és més fort que l’odi.

I, tal com vaig descobrir, l’amor ens guia cap a casa.

* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.