Que segueixis tenint dins teu un amic, un aliat. Que no et posis la corda al coll, ni a les mans, ni al cor. Ni l’estrenyis tan fort. Ho saps: l’interior té la raó, però encara hi ha massa soroll. Encara et distreus amb el que ja saps que no, i encara et resisteixes al que sí. I et dic: que hi vagis quan sentis que hi has d’anar. Que te’n vagis, que ho sàpigues enterrar. Que no et faci por l’espai en blanc, ni l’exigència d’aquest buit. Obre els ulls, paeix el nus, que el càntir del teu cos es va omplint de petites morts, i de nous vius.
Que vegis que sí, hi ha un rellotge i unes hores i un passat i un futur, però que tot es barreja en l’avui. Que l’important no és quants anys tens, sinó com tractes el teu temps. Que no t’estafis dient faré. Que recordis que allò més gran que puguis construir sempre serà invisible. Que el que has estimat no ho sabrà ningú. Ni tu: perquè tot el que és precís es deforma. Que tots som dues coses alhora: allò que passa a fora, allò que remugues a dins. Que tot dura més que el que comptes amb els dits.
Que no és només aprendre a fer foc, sinó mantenir-lo encès mentre fa fred. Que aquesta nit el mar és a fora, i el sol en un país que no és el teu. Que demà et vindrà a buscar el que penses ara i una altra cosa, i és així com cada dia deixem de ser qui érem, i és així com demà serem uns altres. Que passen els anys, però la resposta és la mateixa que una amiga et va donar al passeig de Gràcia, quan desitjaves molt algú i no sabies què fer. Abans de marxar, es va girar i assenyalant-te et va cridar: viu-ho!
