L’humorista Hannah Gadsby va trencar els límits de la comèdia amb el seu monòleg Nanette, una crítica punyent a la manera com la societat condueix els debats públics sobre les comunitats marginades. Quan es va estrenar a Netflix, va deixar el públic captivat per la seva honestedat. Ara, al llibre Els deu passos cap a Nanette, editat per Columna i traduït per Cristina Sala i Judith Raigal, Gadsby parla sobre la seva experiència com a queer, de la seva relació amb l’autisme i el TDAH, i de la columna vertebral de Nanette: la renúncia a l’autocrítica ferotge, el rebuig de la misogínia i la importància de dir la veritat. Us n’oferim un tast.

Nanette, de Hannah Gadsby. Foto: Catorze
Foto: Catorze


Necessitava saber si la gespa era natural. Em semblava massa perfecta per estar feta de matèria orgànica. L’extens quadrat verd que rodejava la fotogènica piscina presentava una uniformitat gairebé inquietant, cada bri d’herba era tan alt i recte com el del costat. Sens dubte, vaig pensar, devia ser de plàstic. D’altra banda, però, tampoc no tenia cap sentit que ho fos. La gespa artificial és per a la gent que està orgullosa de casa seva però que no té ni aigua ni temps. 1 La gespa artificial no és per a les persones estúpidament riques que tenen personal domèstic amb departament de jardineria. Em vaig apartar de la multitud i em vaig acostar dissimuladament a la vora del camí. Vaig deixar caure el tovalló i, quan em vaig ajupir a collir-lo, vaig fregar la misteriosa gespa amb la mà. Hòstia. Era natural. Vaig tornar a la festa amb un nou misteri per resoldre: per què es talla la gespa natural perquè sembli artificial? 2

Era conscient que el meu comportament era anormal. I amb «anormal» no em refereixo a la meva incapacitat de mesclar-me amb les celebritats i els peixos grossos de Hollywood que s’havien aplegat al jardí pertorbadorament perfecte de l’Eva Longoria. A mi em sembla que és normal ser anormal en un entorn tan estrany. No em sentia gens malament per haver-m’hi presentat amb texans i samarreta, encara que tothom anés empolainat, perquè no em sembla que sigui res anormal que una persona aliena a Hollywood no sàpiga que un codi de vestimenta és en efecte un codi que cal desxifrar. A la invitació deia que calia anar vestit per a un brunch i, com que un brunch no és cap àpat de veritat, vaig deduir que no calia que m’hi esforcés gaire. Així, doncs, la meva incapacitat d’igualar l’etèria magnificència de la Janelle Monáe em va semblar perfectament normal. Ara bé, el que ja no és tan normal és abandonar bruscament una conversa amb la Janelle Monáe per satisfer el sobtat impuls d’acariciar una gespa d’aparença estranya.

No era la primera vegada que les decisions paisatgístiques que trepitjava em distreien en presència d’una celebritat. Pocs mesos abans, a la festa de Netflix dels Emmy, no podia pensar en res més que en la catifa blanca. Quina mena de monstre escull una catifa blanca per a un esdeveniment a l’aire lliure? 3 L’exterior, per més elegant que sigui, no és l’hàbitat natural d’una catifa, sigui blanca o de qualsevol altre color. La qüestió em turmentava tant que ni tan sols em vaig adonar que em trobava enmig del que podria haver estat perfectament un autèntic deliri febril.

Quan en John Stamos se’m va presentar i es va desfer en elogis cap a la meva feina, jo només mirava com se li bellugaven els llavis, amb l’esperança que no s’adonés que tenia el cap en una altra banda. A mi només m’interessava parlar del que teníem sota els peus: Què creu que en faran, de la catifa, demà? Tindrà cap utilitat després d’aquest esdeveniment, senyor Stamos? No va ser fins un temps després —mesos, de fet— que vaig ser capaç de processar que l’oncle Jesse se m’havia acostat perquè sabia qui era i volia fer-me saber que li agradava la meva feina. En aquest conjunt de fets no hi ha res que sigui raonable ni lògic.

Quan la Jodie Foster va demanar fer-se una foto amb mi, no em vaig poder sentir tan afalagada com l’ocasió mereixia perquè em preocupava massa que la catifa fes malbé la gespa que cobria. I quan em van presentar tres dels nois de Queer Eye, no vaig tenir curiositat per saber on eren els altres dos; l’única cosa que em rondava pel cap era com era possible que la catifa blanca continués tan immaculada hores després que hagués començat aquell concorregut festival de còctels i congraciament.4

No era capaç d’acceptar que hi hagués una sola catifa. La superfície que cobria era immensa i no tenia un perímetre de vores rectes com el que tindria una sala interior, però no hi trobava cap junta. Amb tot, fins i tot jo sabia que no seria gaire apropiat agenollar-me i començar a passar-hi les mans per palpar-la, de manera que vaig decidir acostar-me a la vora i mirar de trobar-hi alguna resposta. Aleshores vaig topar amb en Norman Lear. Es va girar i em va demanar disculpes. Quin home més amable, vaig pensar, i li vaig correspondre el somriure mentre es presentava, la qual cosa em va anar de primera, perquè no tenia ni idea de qui era. Em vaig fer una nota mental de cercar-lo a Google més tard i vaig reprendre educadament la meva missió. Així va ser com vaig desaprofitar l’oportunitat de conèixer el rei de les sitcoms en persona.

La meva obsessió amb la catifa finalment va acabar quan una dona molt menuda em va donar un copet a l’espatlla.

—És vostè la Hannah Gadsby?

Vaig assentir amb el cap, resant perquè es presentés, perquè no tenia ni idea de qui era. Ella, però, es va limitar a fer que sí amb el cap i seguidament va anunciar:

—A la Jennifer Aniston li agradaria coneixe-la.

Em pensava que ens presentarien allà mateix, però, en canvi, la dona menuda em va demanar que la seguís i a l’instant va fer mitja volta i va desaparèixer entre la gentada. Que curiós, vaig pensar. Allò no era cap invitació; més aviat era una citació. Intrigada, em vaig afanyar a seguir-la i em vaig oblidar completament de la catifa blanca.

La Jennifer Aniston em va saludar amb un gran entusiasme i una calidesa increïble, la qual cosa no m’esperava gens d’una persona que socialitza sense moure’s ni un centímetre. Jo al seu lloc em dedicaria a prendre el pèl a la gent. 5

Quan la Jennifer Aniston em va dir que li feia molta il·lusió coneixe’m, li vaig respondre que a mi també em feia molta il·lusió coneixe-la. Ho vaig dir per educació, és clar; estava aterrida. Soc autista, no sé ni com tenir una conversa trivial amb el meu millor amic;6 la perspectiva de conversar amb una de les persones famoses més estimades que existeixen no era gens tranquil·litzadora. Quin nivell d’admiració espera de la plebs? Exigiria que li confirmés la identitat i l’estatus mitjançant la metàfora de l’adulació? Li havia de confessar que no havia vist Friends? No m’hauria d’haver encaboriat, perquè, pel que semblava, la Jennifer Aniston només em volia fer saber que no havia vist el meu monòleg. Touché.


1 Totes les plantes de plàstic són un delicte d’odi ecològic.
2 Resposta: ansietat pura i dura.
3 Ted Sarandos.
4 Bruixeria o supremacisme blanc. L’algoritme ho dirà.
5 (Copet, copet)
—Hannah Gadsby vol que sàpiga que… LI TOCA!

6 (Fuig corrents)
En defensa meva, el meu millor amic, que es diu Douglas, és un gos.

Els deu passos cap a Nanette

Títol original: Ten Steps to Nanette
Primera edició: juny del 2022
© Hannah Gadsby, 2022
© de la traducció: Cristina Sala i Judith Raigal, 2022
© Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U.


Pots comprar Els deu passos cap a Nanette a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Nou comentari

Comparteix