Escriure i salvar el que es pot salvar

*El combat de Diomedes*, Jacques-Louis David, 1776. Domini públic

“Que Zeus ens ha donat un mal destí perquè els homes / que neixin en temps venidors en facin cançons, de nosaltres”, escriu Homer a la Ilíada (La Casa dels Clàssics, 2019; amb traducció de Pau Sabaté). Dit així, “escriu”, en un present majestàtic, que és el que es mereix un poema èpic parit fa gairebé tres mil anys que encara crema; un lapse de temps que em trasbalsa i em commou d’admiració, per dir-ho d’alguna manera. Perquè no és l’eco, és el poema mateix qui ha travessat ja trenta segles. “Això és l’eternitat”, em deia l’altre dia una amiga poeta. L’eternitat és aquest vertigen que no s’apaga. L’ésser humà té un límit —unes quantes dècades, amb sort; després ve el col·lapse, cucs, pols—, però pot crear obres immortals.

“La ira, canta, deessa, la ira funesta d’Aquil·les…”

Fa por —però és una por bonica— i fa respecte —un respecte reverencial— llegir avui aquesta història d’aventures, traïcions i venjances, en què els déus manipulen els mortals (“sense esforç, com fan els déus”) tant per ajudar-los com per fer que s’hi deixin la pell (“que, com aquest vi que libem, el cervell se’ls vessi per terra”), i comprovar com s’aguanta, que sembla acabada de cantar. I veure que El Senyor dels Anells va beure’n, i Joc de trons, i moltes altres narracions èpiques i sanguinàries inoblidables. I el secret (bellesa a banda o tot el contrari) és la seva vigència. M’explico:

La Ilíada és una obra “d’unes dimensions i una veritat com un temple. Grec”, diu Enric Casasses al pròleg. (La vigència.) També diu que és “una pel·lícula de guerra i naturalment va amb música”, i que la música n’és “la llengua, els versos”. (La bellesa.) I, com a bon relat bèl·lic, no pot ser més antibel·licista: “La guerra no és per la cara lletja del petroli ni per la cara bonica d’Helena, la guerra és perquè sí”, i “no hi ha bons i dolents, tots són dolents, a la guerra”. (Respecte. Reverencial.)

La pel·lícula Troia (Wolfgang Petersen, 2004) s’hi basava en part, i, entre d’altres, hi lluïa Brad Pitt en el paper d’Aquil·les. Però jo la meva versió en pantalla gran me la imagino dirigida per Kathryn Bigelow (En terra hostil), que segur que en retrataria millor que ningú el poder i les misèries, la tendresa i la crueltat, l’èpica i la humanitat, els detalls quotidians i l’espectacularitat. “L’arc va brunzir, la corda cridà i saltà la sageta / de punta esmolada, frisant de volar de dret a la tropa.” (Aquest vol seria un pla subjectiu, seríem la fletxa.)

Hi ha capítols, com el cant V, que són un animat recompte de baixes, pura lletania de maneres de matar: amb espases, llances, fletxes, ganivets, pedres. Tot s’hi val quan es tracta d’abatre un home a la guerra de Troia. No s’hi estalvia ni sang ni dolor ni vísceres, però Homer no és “un sàdic que gaudeix amb la mort i amb les ferides”, diu també Casasses, sinó “un enamorat de les oliveres i dels tamarius i de la claror de les estrelles, i potser el que fa amb aquesta història de destrucció és salvar el que es pot salvar”.