Marguerite Duras va néixer el 4 d’abril de 1914 a Saigon (Indoxina francesa) i va morir el 3 de març de 1996 a París. Al seu Écrire (Escribir, Tusquets Editores) reflexiona sobre el fet d’escriure, unes reflexions contínuament lligades als esdeveniments de la vida que van marcar la seva escriptura.
Foto: Pinterest
1. Alguns escriptors estan espantats. Tenen por d’escriure. El que ha passat en el meu cas potser ha sigut que mai he tingut por d’aquesta por. He fet llibres incomprensibles i s’han llegit.
2. No es pot escriure sense la força del cos. Per abordar l’escriptura s’ha de ser més fort que un mateix, s’ha de ser més fort que el que s’escriu.
3. Escriure també és no parlar. És callar. És udolar sense soroll. Un escriptor és quelcom que descansa, amb freqüència, escolta molt. No parla gaire perquè és impossible parlar a algú sobre un llibre que s’ha escrit i sobretot d’un llibre que s’està escrivint. És impossible.
4. Un llibre és allò desconegut, és la nit, és tancat, és això. El llibre avança, creix, avança en les direccions que crèiem haver explorat, avança cap al seu propi destí i el del seu autor, aclaparat per la seva publicació: la seva separació, la separació del llibre somiat, com el darrer fill, sempre el més estimat.
5. Segueix havent-hi generacions mortes que fan llibres puritans. Inclús joves: llibres encantadors, sense cap mena de pòsit, sense nit. Sense silenci. Dit d’una altra manera: sense un autèntic autor. Llibres d’un dia, d’entreteniment, de viatge. Però no llibres que s’incrustin en el pensament i que parlin del dol profund de tota la vida, el lloc comú de tot pensament.
6. Tot escriu al nostre voltant, això és el que s’ha d’arribar a percebre; tot escriu, la mosca, la mosca escriu, a les parets, […] L’escriptura de la mosca podria omplir una pàgina sencera. Llavors seria una escriptura. Des del moment en què podria ser una escriptura ja ho és.
7. L’escriptura és allò desconegut. Abans d’escriure no sabem res del que escriurem. I amb total lucidesa.
8. Si se sabés alguna cosa del que s’escriurà, abans de fer-ho, abans d’escriure, no s’escriuria mai. No valdria la pena.
9. Crec que el que retrec als llibres, en general, és això: que no són lliures. Es veu a través de l’escriptura: estan fabricats, estan organitzats, reglamentats, es podria dir que conformes. Una funció de revisió que l’escriptor exerceix amb freqüència amb si mateix. L’escriptor, llavors, es converteix en el seu propi policia. Entenc, com a tal, la cerca de la forma correcta, és a dir, de la forma més habitual, la més clara i la més inofensiva.
10. Escriure és intentar saber què escriuríem si escrivíssim –només ho sabem després– abans, és la qüestió més perillosa que ens podem plantejar. Però també és la més habitual.
11. L’insult, l’insult és tan fort com l’escriptura. És una escriptura, però dirigida. He insultat a gent als meus articles i produeix tanta satisfacció com escriure un bon poema.
12. Estar sola amb el llibre encara no escrit és estar en el primer somni de la humanitat. És això. També és estar sola en l’escriptura encara erma. És intentar no morir per causa seva. És estar sola en un refugi durant la guerra. Però sense pregàries, sense Déu, sense cap pensament fora d’aquell desig boig de matar fins a l’últim nazi de la nació alemanya.
13. Escriure: és l’únic que omplia la meva vida i l’encisava. Ho he fet. L’escriptura mai no m’ha abandonat.
14. L’escriptura: l’escriptura arriba com el vent, està despullada, és la tinta, és allò escrit, i passa com res no passa a la vida, res, excepte això, la vida.
Escribir
© del text, Marguerite Duras
© de l’edició, Tusquets Editores, 1993
0
0
