Estimar en nom de res

«Ser humà és no poder evitar la sensació que a vegades res no té sentit», escriu Joan-Carles Mèlich

«No volem que ens diguin t’estimo, volem que ens estimin». Ho deia el filòsof Joan-Carles Mèlich a l’entrevista publicada a Catorze. Entrem a la seva manera d’entendre el món i la vida a través d’un recull de 14 fragments filosòfics del seu llibre La prosa de la vida (Fragmenta editorial).
 

Foto: Alexandra Elle



1. El donar no és humiliant perquè és secret, i ha de romandre en secret.

2. En la vida el més important no és només saber què hem de fer sinó sobretot a qui hem de respondre. I on, i com, i quan.

3. Si només passa allò que era previst, aleshores no passa res.   

4. Allò que hi ha en les societats modernes no és una crisi de justícia sinó de compassió. En el fons, tota gramàtica, també la moral, funciona segons lògiques de la crueltat, i les institucions educatives (la família, l’escola, les Esglésies i els mitjans de comunicació) s’encarreguen d’ensenyar als nouvinguts que hi ha vides que no han de ser plorades; ensenyen que cal ser indiferents al sofriment de determinats éssers, que hi ha individus que poden ser exterminats i que la justícia no hi té res a dir. 

5. Ser humà és no poder evitar la sensació que a vegades res no té sentit, que l’absurd es fa present a la vida. 

6. La maldat no viu tan sols en el diabòlic; sobretot habita en la indiferència. 

7. El perdó és una follia. Allà on el perdó no té sentit és l’únic lloc en el qual pot sorgir. 

8. El seductor és una figura que les lògiques morals de la normalització no suporten, perquè una de les característiques d’aquestes lògiques és el compromís. El seductor és algú que promet, però que no es compromet. 

Un seductor mai no es compromet a res, i els nostres marcs morals són marcs del compromís, de la fidelitat a valors, a normes i a principis. 

9. Si no estic disposat a aprendre, no tinc dret a ensenyar. 

10. Potser ja seria hora de deixar de pensar el passat com una cosa definitivament fixada. 

11. El que estima de debò estima en nom de res.

12. ¿Per què en lloc d’obsessionar-nos per la recerca del sentit de la vida no ens dediquem a viure? 

13. Només si penso constantment en la mort, cada instant de la meva vida té un valor infinit. 

14. Vivim la major part del temps a empentes i rodolons. Estem tan preocupats per la quotidianitat que no trobem a faltar res ni ningú. No tenim temps per allò que demana temps. 


 





 La prosa de la vida


 © Joan-Carles Mèlich
 © Fragmenta editorial, 2016

Comentaris

    Anònim Agost 16, 2017 10:59 am
    Molt encertada la definició-reflexió. Encaixa perfectament amb algú que sempre he definit com a tal i no sabia com explicar-ho o perquè. Promet, però no es compromet. Perfecte.

Nou comentari