En l’obra de Josep Pla (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llofriu, 23 d’abril de 1981), què és màscara i què és realitat? Mirant els seus textos de prop costa distingir el personatge de l’home: malgrat escriure en primera persona, no sabem mai fins a quin punt ens parla realment d’ell mateix. El seu estil, però, es reconeix a la primera pàgina. Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, editat per Destino, mostra el to característic de Pla, que navega entre el desengany, l’escepticisme irònic i antiromàntic, l’esperança i la passió. En recollim 14 fragments que giren entorn del caràcter humà, de l’amor, de la decepció, de la felicitat i de la quotidianitat.

Josep Pla, en una imatge d’arxiu
Josep Pla, en una imatge d’arxiu


2. Les coses que hom ha tingut a penes es recorden, s’obliden. Les coses importants són les que no es poden tenir en el moment present.

3. Les relacions entre sexes són, en general, decepcionants i és per aquesta raó que totes les passions acaben –o gairebé– en decepcions terribles. Ara bé: així com les passions no treuen cap a res, les decepcions poden raonar-se –poden esdevenir decepcions raonables, matrimonis de raó, etc. El que s’anomena felicitat no és res més que una decepció raonable, enraonada. Més enllà només hi ha dolor i misèria.

4. En el curs de la vida, tot es torna nebulós i a mesura que van passant els anys, tot es torna fosc i impenetrable.

5. Arriba un moment a la vida en què de vegades s’enyora la frescor de la inconsciència i de la poca solta i de vegades la poca solta fa enrojolar. Sovint pagaria el que fos per una ximpleria i un moment després amago el cap sota el coixí perquè el ridícul m’espanta.

6. Res em fa il·lusió. Quan em parlen de felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L’ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decepcionant, depriment, però ¿què hi voleu fer? 

7. La memòria, amb el pas del temps, si s’arriben a tenir alguns anys, és la cosa més agradable de la vida. És la felicitat pura i simple.

8. Les sensacions petites, corrents, habituals, les que constitueixen la trama de la vida, es desfan i s’obliden amb una impressionant facilitat. De l’anar tirant de la seva vida, ningú en recorda res o ho recorda vagament, d’una manera confosa, inexplicable i incerta. Les úniques sensacions que es recorden són les més fortes –les fortíssimes. Però com que aquestes són molt rares –raríssimes– la vida dels homes i les dones es produeix enmig d’una buidor de vegades engavanyadora, generalment pacífica.

9. En el sistema de la societat en què vivim, només hi ha dos camins: o dedicar-se, en el tracte amb la gent, a l’estricta i habitual comèdia o practicar una forma o altra de presència pròpia i autèntica, o sigui, la follia. Gairebé tothom està adaptat a la primera manera i fins i tot hi ha qui practica la follia com una comèdia.

10. No us deixeu enlluernar mai per les frases brillants. 

11. Els homes i les dones s’avorreixen d’una manera literal i impressionant; el món s’hauria mort de pur avorriment, per la tensió insuportable que produeix la realitat, si el que s’anomena art (la vanitat de l’art) no els hagués desviat de l’incomprensible i intolerable destí, desviat mentalment… Quan hom pensa en el destí de l’home es produeix una espècie d’embogiment que només es pot tractar per distracció si hom vol sobreviure.

12. L’alcohol és molt productiu, però fa molt de mal, devasta literalment. Un puritanisme excessiu també pot ser nefast. ¿Què s’ha de fer? La vida és molt complexa. Per fortuna, els tòxics i antitòxics no depenen de la voluntat humana. En general s’hi arriba per herència o inconsciència.

13. Ni les coses de la família, ni les dificultats de la vida, ni les històries –de vegades dramàtiques– de l’entregent m’han produït cap impressió profunda. El cant dels ocells m’ha fet plorar.

14. La senyoreta Enriqueta (la nostra veïna del carrer Nou) em recordava avui que un dia que em preguntà (essent jo petit): i tu, ¿què vols ser?, vaig respondre-li, brusc, emmorronit: jo, res!

Nou comentari

El piano

Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix