Marta Butjosa és professora de secundària i mare de dos fills, i explica com va viure de ben a prop la falta de sentit en el món educatiu. Fins que, gràcies als estudis que va cursar i al treball personal en què es va abocar, va descobrir que “allò que dona sentit i cohesió a la tasca d’ensenyar és acompanyar els alumnes en els processos que viuen”. Fem un tast d’un capítol del seu llibre Educar amb consciència (Boira Editorial).
Foto: Catorze
Els fills no són nostres, ens n’han confiat la cura durant un temps.
Durant els primers anys de vida tenim el miratge que són nostres perquè ens necessiten per la supervivència; primer de dia i de nit, després només de dia i al final només de tant en tant, però tan sols és un miratge.
Sobre aquesta qüestió, vaig llegir fa temps la definició de la paraula “fill” de l’escriptor portuguès José Saramago: “Fill és un ésser que Déu ens va prestar per fer un curs intensiu de com estimar algú més que a nosaltres mateixos, de com canviar els nostres pitjors defectes per donar-los els millors exemples i, de nosaltres, aprendre a tenir coratge. Sí, és això! Ser mare o pare és l’acte de coratge més gran que algú pugui tenir, perquè és exposar-se a tot tipus de dolor, principalment a la incertesa d’estar actuant correctament i a la por a perdre una cosa tan estimada. Perdre? Com? No és nostre? Va ser tot just un préstec… el més preuat i meravellós préstec, ja que són nostres tan sols mentre no es poden valer per si mateixos, després li pertanyen a la vida, al destí i a les seves pròpies famílies. Déu beneeixi sempre els nostres fills, ja que a nosaltres ja ens va beneir amb ells.”
No puc estar més d’acord amb aquesta definició. Quan som capaços de viure la criança des d’aquesta nova mirada, acceptant que els fills no ens pertanyen, comencem a sentir-nos alliberats.
Acompanyar els fills és una tasca ingent. De vegades, tenim la sensació que no hi ha espai per a res més. És una feina que ens ocupa durant els anys centrals de la nostra vida i que ens envaeix en la nostra totalitat. Quan tenim un fill tot es transforma: la nostra vida afectiva, el nostre espai físic, la nostra vida professional, la nostra manera de pensar, les nostres creences, els nostre valors.
Sentim que la seva arribada no ha estat casual. De vegades, apareixen en moments que no havíem previst, d’altres s’han fet esperar molt i d’altres la vida ens posa en situacions que no havíem imaginat mai. Ells formen part d’un pla pedagògic, d’una guia no escrita que té la nostra vida per fer-nos madurar i fer un salt de consciència. Són una eina més en el nostre camí per fer allò que hem de fer, per donar al món el que tenim i per aportar a la societat i als altres alguna cosa nostra.
Els fills no són nostres perquè els fills es crien en família, en la gran família que formem tots i en la petita que hem format el pare i la mare. Tenen papers de gran rellevància en els anys de la criança els avis, els oncles i les tietes i els cosins. És una feina tan transcendent, que tota la tribu s’uneix en aquesta responsabilitat: cadascú en el paper que li toca representar. Els nens gaudeixen de les trobades familiars, se senten acollits i estimats, volguts, sostinguts per l’energia dels vincles, inclosos en el clan. Els pares se senten acompanyats, descarregats per una estona d’haver-ho de fer tot, d’ocupar-se de tot.
I els fills també es crien en societat, a l’escola, al carrer, a les botigues, als parcs i les places, i en el contacte amb la resta d’éssers que tenen en el seu entorn. Aprenen de la mirada dels mestres i dels companys, i de les experiències en els seus encontres amb els altres. Es retroben i es coneixen en la trobada amb l’altre coneixent i reconeixent els seus propis límits. S’eduquen en aquesta xarxa, en aquest úter que els conté i en té cura, que som tots.
I també formen part d’una nissaga que es remunta a segles i segles enrere i que ha permès que la vida els arribés. Una llista interminable d’homes i dones que van viure i van aconseguir fer fructificar la seva llavor. Les seves vicissituds estan en tots els seus descendents d’una manera o altra i la vida flueix fins arribar-nos, fent-nos partíceps d’aquesta cadena humana invisible i present alhora. És, sens dubte, alguna cosa que va més enllà de nosaltres, només en som una peça més, un baula més d’aquesta cadena infinita.
Quan arriben els fills a aquest món acostumem a adonar-nos que de ben petits ja porten coses seves, ja són d’una determinada manera: alegres i extrovertits o ploraners i espantadissos. Als pares novells ens sorprèn veure que el nostre infant ja ve amb unes quantes coses de sèrie. Ells venen amb feina per fer i per això gaudeixen de talents i de limitacions com nosaltres. Vénen a fer el seu camí vital, a aprendre el que els toqui aprendre i a construir la seva vida a partir del que els anirà succeint. Nosaltres només som una eina més: actors i actrius secundaris en la seva vida. Si ho fem bé, amb els anys, ocuparem un lloc de respecte i saviesa on tornaran de tant en tant a agafar forces, a consultar-nos potser en moments d’incertesa. I poc més.
Una amiga m’explicava que en moments de dificultat, d’esgotament físic durant els primers anys, aquesta convicció, “jo només en tinc cura”, la va ajudar. Va poder deslliurar-se de molta exigència i al mateix temps la feia sentir part integrant i protagonista d’un projecte més gran, d’un engranatge que va més enllà del temps i de l’espai. Sentim que algú ha confiat en nosaltres per fer aquesta tasca i que si és així, és per alguna raó i té algun sentit. Connectar amb aquesta espiritualitat ens dona energia i ens fa sentir acompanyats i feliços.
Tot passa per alguna raó que sovint se’ns escapa i tot i que els pares i les mares tenim un paper protagonista en aquesta pel·lícula no és més que això: un paper, un rol, que interpretarem uns quants anys de la nostra vida. En alguns moments tindrem molt de pes en la representació i en d’altres només serem un actor o actriu de repartiment.
Viure la maternitat i la paternitat des de la desidentificació ens proporciona llibertat. Es tracta de fer una tasca tan transcendent com la d’acompanyar els nostres fills cap a l’adultesa sense caure en el parany de l’aferrament. És a dir, vivint amb la consciència que som més enllà del que fem, sentim o pensem en aquell moment.
I, finalment, els fills pertanyen a l’univers, a alguna cosa superior i intangible que va tenir l’amabilitat de deixar-nos gaudir i participar de l’experiència d’acompanyar-los durant un temps.
Els fills són un regal.
Educar amb consciència
© Marta Butjosa i Roca
© Boira Editorial, 2018
2
3
