Cuidem prou la llengua? Som conscients de l’ús que en fem? A Parla’m amb estil (Eumo Editorial) el filòleg i periodista Magí Camps (Barcelona, 1961) ens convida a plantejar-nos-ho amb tot de reflexions –dèries, en diu– que ajudaran a perfilar el lingüista que tots els catalanoparlants duem dins. L’objectiu és que el lector “prengui consciència que no és innocu fer servir una expressió o una altra; que no és el mateix que un periodista escrigui una paraula tal com l’ha sentida o fer un pas endavant i posar-hi la que veritablement pertoca; que no és cap bestiesa parar-nos a pensar per què diem les coses d’una manera i no d’una altra”. Us convidem a tastar-ne un fragment.
Foto: Catorze
Error o transgressió?
Corregir amb coneixement de causa
Quins són els límits de la transgressió? Fins on cal corregir? Són alguns dels grans dilemes que ens trobem en la llengua de la ficció.
Acostumo a explicar una anècdota, atribuïda a Unamuno, que il·lustra aquest dilema. Expliquen que, en les galerades d’un llibre seu, el corrector hi va subratllar la paraula oscuro i va posar una nota al marge que deia: «Ojo: obscuro». L’home, respectuós amb la figura del pensador basc, no s’havia atrevit a corregir aquell oscuro que don Miguel hi havia fet servir, però que la RAE encara no havia admès. L’autor li va tornar les proves amb una altra nota a sota: «Oído: oscuro».
Cal que els usuaris amb coneixements lingüístics avançats facin tirar endavant l’artefacte de la llengua. Si només parléssim com diuen el diccionari i la gramàtica, enraonaríem exactament igual que quan Fabra va fer aquestes obres. Des d’aleshores, la llengua ha evolucionat i s’ha modificat en alguns aspectes, i la Secció Filològica de l’IEC n’ha pres nota i ha incorporat les evolucions i els canvis que ha considerat que s’adequaven a una bona evolució lingüística. Perquè l’acadèmia hi actua després que els parlants hagin fet el pas.
Quan parlo d’usuaris amb coneixements lingüístics avançats, em refereixo als professionals que fan servir la llengua com a matèria primera i que, per tant, saben una mica el que toquen. Són els escriptors, els periodistes, els traductors i la gent del gremi els que tenen aquesta alta responsabilitat. No és feina de l’IEC avançar-se als parlants, i com que algú s’hi ha d’avançar, els que ho han de fer són els usuaris referits.
No totes les propostes transgressores són bones per a la norma, però cal observar què fan aquests usuaris, situats a l’avantguarda dels usos lingüístics, per saber per on avança la llengua. Per això és important diferenciar entre transgressió i error. Si algun d’aquests usuaris avançats fa servir el verb cessar com a transitiu, com a la frase «La presidenta cessa el vicepresident», segurament està fent una transgressió: converteix un verb intransitiu en transitiu perquè la seva manera d’entendre la llengua fa que s’estimi més la transgressió que no pas fer servir destituir, rellevar, fer plegar, fer fora, despatxar…
En canvi, assecar-se les llàgrimes en lloc d’eixugar-les, trencar una carta en lloc d’estripar-la, o donar un petó en lloc de fer-lo no són pas transgressions, són cagades, no hi ha matisos. Per això és fonamental que darrere d’un usuari avançat s’ho miri un altre professional de la llengua i hi passi el ribot. Un corrector que sàpiga esmenar la carta trencada, però que respecti el verb transitiu que normativament encara no ho és.
És fàcil? No gens. Per això em sulfura que alguns usuaris avançats es pensin que són infal·libles i creguin que la seva intuïció lingüística és suficient per fer una bona feina. La feina que fan és bona, no ho nego, però després algú ha de fer els retocs, invisibles però necessaris, perquè aquell text quedi impecable des de tots els punts de vista.
Assessors i assessorats lingüístics
Els lingüistes de plató han fet molt de mal. Quan un assessor lingüístic s’embranca en una causa sense saber-hi veure els matisos, tothom hi perd: ell perd el seu prestigi com a professional de la llengua, i els esmenats acaben pensant que el català no és apte per a la ficció o per a una informació dinàmica i moderna. I el que acaba passant és que als platós de rodatge sovint s’estimen més no tenir assessors lingüístics i acaben prescindint-ne.
Davant d’una inadequació a la norma, penso que s’han de fer alguns passos. El primer és sospesar la gravetat de la incorrecció i veure si pot ser una transgressió. A continuació, cal observar si tenim una opció correcta que sigui equivalent o millor que l’original. Si la nostra proposta és un pegat, deixem-ho córrer, deixem que la llengua avanci, deixem que l’autor s’expressi malgrat la norma. Si l’opció que podem suggerir a l’autor és equivalent o superior, llavors hi intervindrem, directament o parlant-ho amb l’autor, però amb elegància, sense supèrbia.
Poca gent se sent còmoda quan l’esmenen. Si sabem dir-ho bé, podrem fer bona feina amb els usuaris avançats; però si ens passem de llestos i adquirim el to d’un setciències, hi perdrem bous i esquelles. En tots aquests anys de professió, una de les coses que he vist més clares és que els mestretites no agraden. És per això que, per gestionar bé tots els egos dels usuaris avançats, els correctors i els assessors lingüístics no han de ser només bons en la seva feina; també han de tenir uns bons coneixements pràctics de psicologia.
Parla’m amb estil
© 2020, Magí Camps
© d’aquesta edició: Eumo Editorial
0
0
