Paul Kalanithi (Nova York, 1977- Palo Alto, 2015) era un metge resident de 36 anys a punt d’obtenir una plaça fixa i cobejada com a neurocirurgià quan li van diagnosticar un càncer de pulmó en un estadi avançat. Abans de fer la carrera de medicina, s’havia llicenciat en filologia anglesa i en biologia humana. Saber que tenia els mesos comptats (van acabar sent vint-i-dos) el va dur a recuperar l’ambició literària. Ja en el llit de mort, va demanar als familiars que s’ocupessin de publicar el llibre inacabat que trobarien en una carpeta del seu ordinador.
Com a neurocirurgià que prenia decisions sobre el cervell dels pacients, Paul Kalanithi s’havia de preguntar sovint què és el que fa que la vida valgui prou la pena per continuar vivint-la. La qüestió se li planteja amb més força i urgència quan la vida en joc és la seva. Reproduïm 14 fragments del llibre Recuerda que vas a morir. Vive, publicat en castellà per Seix Barral.
Foto: paulkalanithi.com
1. Em van assignar una habitació: la mateixa en què jo havia visitat centenars de pacients. En aquesta habitació m’havia assegut a parlar amb ells de diagnòstics terminals i d’operacions complexes. Una infermera que no coneixia va treure el cap per la porta: –El doctor vindrà de seguida. I d’aquesta manera, el futur que havia imaginat, el que estava a punt de fer-se real, la culminació de dècades d’esforç, es va evaporar de cop.
2. Mentre que la resta de metges tracten malalties, els neurocirurgians treballem amb la identitat. Ens hem de plantejar no només si un viurà o morirà, sinó quina mena de vida val la pena de ser viscuda.
3. Com a resident, el meu gran ideal no era salvar vides –tothom es mor, al final–, sinó ajudar el pacient o la família a entendre la malaltia o la mort.
4. Quan no hi ha lloc per al bisturí, les paraules són l’únic instrument del cirurgià.
5. Per comunicar una tragèdia, el millor és fer-ho en petites dosis, cullerada a cullerada. Molt pocs pacients exigeixen tota la informació d’un sol cop; la majoria necessiten temps per digerir-la.
6. Haver entrat en un contacte tan directe amb la meva mortalitat no havia canviat res i ho havia transformat tot. Abans que em diagnostiquessin el càncer, sabia que moriria algun dia, però no sabia quan. Després del diagnòstic, sabia que moriria algun dia, però no sabia quan. Però ara ho intuïa amb més intensitat. El problema, en realitat, no era científic. La perspectiva de la mort és inquietant. I, no obstant això, no hi ha cap altra forma de viure.
7. La raó que els metges no donin als pacients pronòstics concrets no és simplement que no puguin. El que busquen els pacients no és un coneixement científic que els metges amaguin, sinó una veritat existencial que cada persona ha de trobar pel seu compte. Capbussar-se en les estadístiques és com intentar apagar la set amb aigua salada. L’angoixa que implica haver d’afrontar la mortalitat no es cura amb probabilitats.
8. Com els meus pacients, havia d’enfrontar-me a la meva mortalitat i intentar comprendre què feia que la meva vida valgués la pena de ser viscuda.
9. Com a metge, tens una idea de què vol dir estar malalt, però fins que no has passat per l’experiència no ho saps de veritat. És com enamorar-se o tenir un fill.
10. Vam decidir tenir un fill. Seguiríem endavant vivint, i no morint.
11. Se suposa que les malalties greus són il·luminadores. Jo sabia que moriria, però això també ho sabia abans. El meu nivell de coneixement era idèntic, però la meva capacitat per fer plans –per quedar per dinar, diguem– se n’havia anat a fer punyetes.
12. El camí a seguir hauria estat evident si hagués sabut quants mesos o anys em quedaven, però no ho sabia. Si em diguessin tres mesos –pensava–, els passaria amb la meva família; si em diguessin un any, escriuria un llibre; si em diguessin deu anys, tornaria a exercir la medicina.
13. Havia d’aprendre a viure d’una forma diferent: veient la mort com una visita itinerant de presència imponent, però sabent que fins i tot si m’estic morint, i fins que efectivament em mori, continuo vivint.
14. Els metges, pel que veig, també necessiten esperança.
Recuerda que vas a morir. Vive
© Editorial Planeta, S.A.
4
2
