La doctora en Biomedicina i investigadora Gemma Fuster, a partir d’aquest curs coordina el nou grau en Biomedicina de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya. Conversem amb ella sobre com beneficia la biomedicina la salut de les persones, quines sortides té i com de complicat és no topar amb el sostre de vidre per a una investigadora en un estat com el nostre.
Expliqui’ns a grans trets en què consisteix la biomedicina.
És la ciència que estudia les bases biològiques de la fisiologia humana, com funciona el cos humà, en l’estat sa i també en els estats patològics. I això ens ajuda a entendre molt més al detall el que passa a nivell cel·lular, bioquímic o molecular, com per exemple quines molècules poden estar implicades en determinades malalties. És molt interessant de cara a complementar el que fa la Medicina, o amb d’altres disciplines amb les que el professional biomèdic pot col·laborar. No tenim contacte amb el pacient directament, sinó que el que fem és estudiar les seves mostres o fer aproximacions amb cultius cel·lulars i models animals per poder entendre millor la fisiologia humana i també la patologia.
Vostè és coordinadora del nou grau en Biomedicina de la UVic-UCC, on sembla que s’apostarà per un nou mètode d’aprenentatge. Ens el pot explicar?
Sí, el nostre grau es diferencia dels que són de ciències biomèdiques o de biomedicina perquè hi ha una metodologia docent i una disposició al semestre diferent. És a dir, durant deu setmanes fem les assignatures més convencionals, en les quals els alumnes tenen pràctiques de laboratori des del primer dia. Quan acabem, fem quatre setmanes on només es fa una assignatura amb el mètode d’aprenentatge basat en problemes o en projectes i on els alumnes s’enfronten a reptes que hauran d’anar solucionant guiats pels professors. I s’hi integren algunes de les assignatures que s’han fet en aquell semestre de manera que tenen oportunitat de veure aquelles matèries que ja han vist des d’un enfocament absolutament diferent. Aquesta assignatura els ajuda a consolidar tots els conceptes que han anat adquirint i adquirir-ne de nous per ells mateixos.
Per què aquest nou grau de Biomedicina?
La biomedicina és molt interessant. Ha sigut molt important i també ho serà al futur. Els biòlegs no teníem aquesta base de la fisiologia humana que necessitàvem per entendre millor les malalties. Ho havíem d’aprendre al lloc de treball. En canvi, ara és molt més fàcil, si aquests alumnes ja venen amb un perfil més adaptat a un estudi de com funciona el nostre cos i de les eines que es poden aplicar per trobar noves alternatives preventives, diagnòstiques i terapèutiques. D’altra banda,la pandèmia ens ha demostrat que la investigació biomèdica és necessària per progressar i investigar ràpidament. No som un país que es caracteritzi per invertir molts recursos en investigació, tot i que es fan molts esforços. N’hi ha altres que hi destinen molts més recursos i això es nota molt, sobretot en com han desenvolupat les eines per combatre la pandèmia: les vacunes, tipus de tractament, etc. Per tant, hem vist molt clar que necessitem la biomedicina, que cal invertir-hi diners i tenir professionals a la nostra terra ben formats.
Per què es va decantar per aquest àmbit de la ciència?
Volia estudiar medicina a Girona, i allà no vaig poder-hi accedir. Així que vaig fer-hi Biologia. Per a mi sempre havia estat superinteressant saber al detall què passava quan algú patia una malaltia. Vaig llicenciar-me i vaig anar cap a Barcelona, tenint molt clar que em volia dedicar a fer quelcom relacionat amb la biomedicina. En aquell moment no teníem aquest nom al cap. Quan vaig acabar a la UPF van iniciar el grau de Biologia Humana i vaig pensar: si hagués estat ara, hauria fet aquest grau! I esclar, no ho vaig poder fer però vaig anar sempre cap a la part biomèdica. Vaig enllaçar un màster amb un altre, vaig fer un doctorat en l’àmbit biomèdic, sobre caquèxia cancerosa, i després ja me’n vaig anar a un hospital… vaig acabar estant al Clínic, a l’IDIBAPS fent investigació per al càncer de mama i encara continuo vinculada a la investigació a través d’un grup d’investigació de regeneració i reparació tissular dins de la UVic, i en col·laboració amb un grup de la UB, seguint amb aquests estudis. M’he sentit realitzada, després de tot, però potser els canvis haguessin estat més fàcils amb una formació universitària més diferenciada.
Ens n’acaba de fer cinc cèntims, però a una persona que s’estigui plantejant estudiar biomedicina, a què li diria que es pot dedicar? Tot passa per la recerca?
No, no. Els professionals biomèdics es poden dedicar a moltíssimes coses. Com has dit, en soc un clar exemple. De fet, encara no t’he explicat tota la meva trajectòria: també vaig estar en un centre d’anàlisis clínics, on un professional biomèdic pot participar o liderar equips. Després també vaig estar a una empresa farmacèutica, Almirall, en l’àmbit d’investigació i desenvolupament. Actualment hi ha moltes més coses que es poden fer: des d’assessorar grups mèdics fins a creació de biobancs, analitzar teixits per estudiar malalties, que també tenen la seva part que inclou gestió de mostres i gestió ètica. En empreses biotecnològiques de l’àmbit sanitari, en empreses enllaç entre els investigadors que treballen en centres de recerca i departaments mèdics; també poden emprendre, ser professors de secundària i d’universitat, liderar equips d’investigació… Poden fer anàlisi forense, microbiològica i toxicològica, divulgació científica i administració pública i evidentment, dintre de l’àmbit de la recerca, es pot fer investigació bàsica, preclínica i clínica. Des que jo vaig començar fins ara s’han obert moltes possibilitats per als professionals biomèdics.
És fàcil viure de la recerca en aquest país?
Mira, fàcil… ara les coses estan començant a canviar. Quan vaig començar no ho era gens. Després va haver-hi una època de bonança en què es van incrementar les beques i es van regular els nostres sous. Perquè abans, quan acabaves una beca de recerca, no tenies ni atur. Ara sí, ja quan vaig acabar la tesi, els dos últims anys cotitzava a la seguretat social i podies tenir un atur quan havies d’escriure. No és el més fàcil, viure de la recerca. Si t’agrada i ets perseverant i t’hi dediques molt, acabes trobant la manera, que és el que he acabat fent jo. He estat una investigadora a qui han anat donant beques públiques fins que l’última era una subvenció del meu sou a partir d’un “Retos en investigación oncológica”. També vam sol·licitar ajudes a mecenes i la Fundació Cellex va tenir-hi molt a veure. Per tant, el sistema del mecenatge, en totes les seves vessants, no deixa de ser una altra estratègia que els investigadors que lideren els grups utilitzen bastant des de fa uns anys. Però sí que és cert que no és un àmbit en què s’inverteixi prou. Arriba un punt que o te’n vols anar a fora, que també és una bona opció, o si et quedes aquí, o ets excel·lent o trobes un altre encaix que t’agradi i et permeti seguir vinculat a la recerca, com és el cas dels investigadors que treballem a la universitat.
Em dona la sensació que ha de ser una mica angoixant haver de dependre de beques, subvencions, haver de guanyar-les, perquè si no treballes moltíssimes hores, si no ets dels millors del teu país dins del teu camp no te les donen, i això no sé fins a quin punt és compatible amb la conciliació personal, familiar… sobretot i malauradament per a les dones. No sé si s’hi ha trobat, amb el famós sostre de vidre.
T’he de dir que degut a la falta de finançament vaig anar canviant de tema d’investigació i això em va costar una mica, vaig haver d’adaptar-me. També quan era el moment de marxar a l’estranger, ho vaig plantejar amb la meva parella. Però no hi havia manera de conciliar la vida que teníem llavors amb el fet de marxar a fora. Vaig buscar feina per aquí i vaig tornar a canviar una altra vegada de tema. Cada vegada que canviava de tema em suposava un gran sobreesforç. I quan tens nens això costa molt, molt. Són moltes hores, és una feina molt demandant. És cert que nosaltres també tenim una passió per la nostra feina que sembla que no sigui una feina. I aquest és un punt que costa fer entendre a la parella, especialment si no és de l’àmbit. Entenc el que em preguntes i realment és així. De fet, quan vaig veure que ja no podria optar a més beques me’n vaig anar cap a la part de docència i treballava molt també, era professora a dos llocs alhora, combinant a la UB, a la UVic o a la UOC i a part feia investigació. Amb el sostre de vidre, m’hi he trobat; l’he hagut de lluitar però al final en moltes coses, tot i que ha trigat un temps, he obtingut un reconeixement. M’ha costat, eh, me l’he trobat, he insistit, l’he combatut i al final hi han accedit. La veritat és que el meu cap era molt bona persona i al final hi accedia i li estic molt agraïda. A la UVic no m’hi he trobat amb aquest sostre de vidre i des del primer moment se m’han anat donant oportunitats, que he pogut aprofitar sense cap topall.
Tornaria a dedicar-se al mateix si tornés a tenir divuit anys?
Crec que sí, si tingués divuit anys seria la mateixa que vaig ser, potser estudiaria biomedicina, ara, o medicina, no ho sé, però amb les mateixes circumstàncies. Hauria fet exactament el mateix. A pesar que m’hagi costat molt, eh. És molt vocacional.
1
