Durant el darrer any i mig la salut ha esdevingut protagonista a les notícies, als nostres pensaments, al dia a dia. Si hem de ser precisos, però, el que ha sigut protagonista és la malaltia i els estralls d’un virus que ha afectat físicament els malalts, però ha afectat tothom des del punt de vista emocional i social. La Fundació Carulla ha volgut posar l’emergència que hem viscut al centre i mirar-la des del prisma de la cultura a la Plenària Mutare’21 que es va celebrar els dies 6 i 7 de juliol a la Nau Bostik. Mutare és una iniciativa transformadora de la Fundació Carulla que pivota sobre la cultura, el seu poder sobre la societat i la capacitat que té de fer-nos millors. En les circumstàncies actuals, les seves línies de treball basades en la col·laboració i la cocreació s’han revelat imprescindibles perquè tenen, també, un paper essencial davant dels reptes socials.
Quin és el paper de la cultura davant dels nous reptes que aquesta pandèmia ens planteja? Catorze hi va assistir i volem compartir 14 reflexions que Guillem d’Efak Fullana-Ferré, coordinador de l’estratègia Arts en Salut de l’Institut Català de la Salut, va fer durant la xerrada que va inaugurar-ne la primera jornada.
1. La salut no és una disciplina aliena a l’àmbit humanístic o cultural. Aquesta és una de les primeres barreres que ens posem. Des de la cultura ens sentim capacitats per parlar d’elements com l’educació, però la salut ens fa respecte.
2. La definició que fa l’OMS de la salut justament fuig d’un enfocament biomèdic: busca aquesta visió social, diu que la salut no és l’absència de malalties sinó un conjunt d’estat de benestar físic, mental i social.
3. Si analitzem per què la majoria de gent té precaució o respecte a l’àmbit de la salut, se’l sent aliè (també els gestors culturals, també els creadors), és perquè la tendència a la hiperespecialització en totes les disciplines ha provocat un cert triomf de la concepció biologicista de la salut. Però fa molts anys, des de la salut, professionals sanitaris lluitaven per canviar aquest paradigma. Això tradicionalment s’ha fet des de la salut pública, que se centra en la prevenció i la promoció de la salut.
4. L’Institut Català de la Salut s’hauria de dir Institut Català de la Malaltia, perquè el 99% de la feina que fem està enfocada a la malaltia, a quan ja estem malalts, i aquest és un enfocament que està equivocat. Tothom ho sap, però no ho diu ningú. Amb aquest enfocament és insostenible. Els salubristes deien que és insostenible des d’un punt de vista conceptual, i els gestors sanitaris que ho és des del punt de vista financer.
5. Cal imbricar la salut en totes les polítiques. […] No hi ha un conseller de salut, n’hi ha onze: totes les polítiques sectorials tenen impacte en la salut de la societat. La cultura està situada en una situació de privilegi per formar part de la solució de gran part dels problemes.
6. Vaig fer un internship al museu del Bronx de Nova York i vaig veure com allà es plantejaven l’acció social. Vaig veure com, a través del hip hop, duien a terme un projecte espectacular de rescat de joves de l’àmbit de les bandes i també de la salut emocional i de prevenció o rescat de drogues. Allà vaig veure que això funciona.
7. Quan es va aplicar l’article 155 vaig tenir un temps, uns mesos per reflexionar sobre com podríem activar el potencial de les arts en la salut, com podríem passar de la teoria a l’acció i com podríem, també, trobar el fonament teòric de tot plegat. Un dels fonaments teòrics clau va ser conèixer el concepte de salutogènesi, aquells elements que fan que mantinguem la salut. És un sistema que es planteja la salut, no la malaltia. […] Quan amb el Departament fèiem l’enèsim pla de reforma de l’atenció primària, vam aprofundir en aquests temes i vam treballar el concepte d’actius comunitaris de salut, que són aquells elements de la comunitat que poden jugar un paper en la salut de les persones. Un parc, una escola una font, un sistema de clavegueres, un carril bici, la platja… Vaig adonar-me que la presència de la cultura era testimonial, no hi havia institucions culturals més enllà de les biblioteques, però no era per les biblioteques mateixes, sinó que era perquè cedien espais.
8. Com pot ser que la cultura no hagi aconseguit visibilitzar-se com un element clau en la salut de la comunitat? Això és encara més sorprenent perquè, què és la cultura sinó l’expressió d’una sèrie d’elements, tangibles i intangibles, d’una determinada comunitat? Parlem de salut comunitària, ens centrem en la salut, busquem els actius d’aquella comunitat que ens poden donar salut, però de la cultura no en parlem.
9. A partir de referents internacionals de la disciplina Arts in Health (Arts en Salut) […] vam veure que no n’hi ha prou amb juxtaposar cultura i salut, que el veritable objectiu és imbricar la cultura a dins de les polítiques de salut. Però no en general, sinó en la pràctica assistencial concreta. Parlem d’Arts en Salut, perquè ens permet fer un gradient qualitatiu que ens permet avançar i passar de la intuïció, que ens diu “la cultura és fantàstica”, “la cultura va molt bé”, a l’evidència, a l’impacte.
10. A l’ICS, que compta amb més de 50.000 professionals, vam identificar persones amb una especial sensibilitat o voluntat d’explorar aquest àmbit compartit entre cultura i salut. […] Un cop creat el programa assistencial d’expertesa (PADEICS) vam fer l’esforç de trobar la manera de definir el que anomenàvem Arts en Salut. Com passem d’arts i salut a Arts en Salut? Proposem una metodologia per abordar la situació basada en quatre grans punts:
- Perquè un projecte sigui Arts en Salut ha de tenir un objectiu clar de salut.
- La intervenció ha de ser cocreada per professionals de l’àmbit de la salut i de les arts o la cultura, però també pels destinataris d’aquesta acció.
- Ha de tenir un sistema d’avaluació robust, basat en el principal objectiu de salut que s’hagi especificat, però que pot incloure també altres objectius com els dels partners culturals.
- Comunicar el retorn d’aquesta intervenció: en publicacions científiques per eixamplar el corpus d’evidències de les intervencions d’Arts en Salut, a través de la divulgació per contribuir a la sensibilització col·lectiva de la importància de les arts, i comunicació de retorn amb les mateixes persones a qui s’adreçava la intervenció.
11. Amb la pandèmia es va pensar que no era el moment per fer projectes d’Arts en Salut, però ens vam adonar que el que calia era precisament el contrari, perquè si creiem que les arts i la cultura poden jugar un paper en la salut de la població, davant d’una pandèmia mundial encara són més necessàries. Ho hem vist tots, durant el confinament han sorgit un munt d’iniciatives que han sigut la resposta de la cultura a la situació, la cultura ha “salvat” a molta gent.
12. En vam fer una, RecuperART-19, els destinataris de la qual eren els professionals sanitaris de primera línia que havien patit els estralls de la gestió de la pandèmia en la seva salut emocional. És un programa fet amb quinze museus de tot Catalunya i a partir d’entendre els museus com un espai segur i positiu, l’equip de Vall d’Hebron ha dissenyat un seguit d’activitats perquè els professionals sanitaris, de manera gratuïta, anònima i individual, puguin “comprar” una hora de temps en què deixin la seva motxilla a fora i facin una sèrie d’activitats que els poden ajudar en la seva recuperació emocional. Hi han participat al voltant de mil persones i el 100% de les que l’han avaluada consideren que RecuperART-19 ha tingut un efecte positiu en el seu benestar emocional, en la seva salut, i la recomanarien a algun company o companya.
13. Amb la pandèmia tenim l’oportunitat que la proposta de valor de la cultura es visibilitzi d’una forma real i efectiva. Lluny del victimisme, de la sol·licitud de recursos, la cultura s’ha de visibilitzar com a part de la solució. […] Ens falta que les activitats que ja recomana el sector de la salut, es plantegin des de la cultura amb aquests nivells d’exigència, de rigor i d’evidència, de manera que quan un professional de la salut prescrigui un determinat projecte cultural no sigui “ves al teatre que et va bé”, sinó que pugui dir “tu que tens aquest problema concret, ves a aquest espectacle concret perquè està fet per a això”.
14. A Catalunya, la principal causa de mort no natural entre les persones que tenen de 15 a 29 anys és el suïcidi. Aquí no hi ha terapèutica, o actuem abans, o ho estarem fent malament. Ho hem de fer bé, ho hem de fer junts, ho hem de fer amb mètode i amb ambició.
Podeu veure la conferència inaugural completa aquí:
