Els herois d’Onagawa

Arxivat a: Biblioteca

Us convidem a llegir un fragment de la novel·la «Retorn a Shambhala», de Raül Romeva, publicada per Rosa dels Vents.

Central nuclear, Onagawa, Japó
 
Masaki Tanaka feia gairebé trenta hores que no dormia. Els ulls li feien pampallugues, però era conscient que, si els tancava, potser ja no els obriria mai més. Ni ell ni ningú en un radi de vint quilòmetres, com a mínim.
 
Va mirar novament el detector de radiacions que duia incorporat al vestit de protecció: marcava 250 mil·lisieverts, i seguia pujant. Allò era cinc vegades més del màxim permès. En condicions normals significava que havia estat massa exposat i que hauria de sortir immediatament de la central.
 
Però no podia abandonar.
 
Ara no.
 
Calia mantenir estables els nivells de refrigeració, i ell era l’únic capaç de fer-ho. Allò el mantenia ferm.
 
Estava cansat. Les seves mans, menudes, tremolaven cada cop que manipulava el teclat des d’on controlava tot el sistema informàtic.
 
L’enginyer Tanaka encapçalava l’equip dels «cent vuitanta herois d’Onagawa». Així es coneixia el grup de treballadors, tècnics i directius que es van quedar a la central després que el terratrèmol i el tsunami haguessin inutilitzat els sistemes de refrigeració ordinari i d’emergència. La tasca d’aquests homes i dones consistia, fonamentalment, a bombar aigua de mar als reactors fora de control per contenir l’escalfament dels nuclis.
 
Treballaven en torns rotatoris de cinquanta persones, per no exposar-se durant massa temps a la radiació. Només en Tanaka s’havia mantingut permanentment al seu lloc.
 
Tots eren experts i coneixien el risc que assumien quedant-se allà. Eren plenament conscients que s’estaven jugant la vida en els edificis on treballaven des de feia anys.
 
Malgrat els incòmodes vestits protectors, les màscares i, en alguns casos, les bombones d’oxigen, sabien que res no els podia protegir de les partícules radioactives invisibles.
 
Se sabien condemnats.
 
El món sencer els observava, i els admirava, al mateix temps que es preguntava per què ho feien.
 
Per a en Tanaka, però, allò no significava cap enigma. Com ell, cap d’aquests homes i dones tenia por de morir. Consideraven que era la seva obligació ser on eren. Aquella actitud era fruit d’una barreja de sentit del deure i de lleialtat envers els companys.
 
Als seus seixanta anys acabats de fer, la feina era una de les dues úniques obsessions d’en Tanaka. Fins i tot abans de l’accident es passava el dia a la central. S’hi quedava a dormir sovint, en una demostració d’entrega i compromís que l’empresa li havia reconegut nombroses vegades nomenant-lo empleat del mes.
 
Des que tres anys enrere la seva dona havia mort d’un tumor maligne al cervell, només la seva filla, la seva altra obsessió, aconseguia allunyar-lo temporalment del quadre de comandament. De tant en tant l’anava a veure a Sendai, on vivia amb el seu marit i hi feia de mestra d’escola.
 
Quan els va visitar per darrer cop, feia un mes, li van donar la millor de les notícies possibles: esperaven un fill. Seria avi!
 
En Tanaka mirava sovint la foto de la seva filla embarassada. Estava penjada a l’únic tros de paret lliure de la sala, entre pantalles d’ordinador, botons i llums que no paraven de parpellejar.
 
Havia de resistir, pel seu nét.
 
De fet, encara no sabien si seria nen o nena, però ell ja havia decidit que seria un noi i que es diria com ell, Masaki.
 
—Se la veu molt bonica.
 
En sentir la veu darrere seu, l’enginyer es va girar, sorprès. Ningú, a banda d’ell i dels membres del Consell de Direcció de la companyia, estava autoritzat a entrar en aquelles dependències de la central.
 
Al llindar de la porta hi havia dos homes vestits amb la granota obligatòria de seguretat. La màscara transparent amb prou feines permetia endevinar-ne els rostres, tot i així va reconèixer de seguida el més gran: era el director general de l’empresa. L’altre era la primera vegada que el veia.
 
—Disculpi, enginyer Tanaka, no el volíem espantar.
 
En Tanaka es va aixecar i va saludar, inclinant-se cap endavant amb els braços estesos a cada costat del cos, gest que el director general va correspondre amb un lleuger cop de cap.
 
—Li presento el senyor Sun Daolin, del grup Wei, un dels nostres principals inversors. Vol que el posem al dia dels esdeveniments.
 
El director general es va girar cap a l’home xinès que l’acompanyava. Era molt més jove. No devia tenir més de quaranta anys i, malgrat la granota, se l’endevinava alt i cepat.
 
—Sí, senyor. Esclar.
 
L’enginyer els va oferir dues cadires.
 
Els dos visitants s’hi van asseure, mentre ell es quedava dret.
 
—Què vol saber, exactament? —va preguntar.
 
—M’agradaria saber què coi ha passat —va dir l’inversor en un japonès més que acceptable, cosa que va sorprendre en Tanaka—. Hi hem posat molts diners, en aquesta central. Vull estar segur que tot està controlat.
 
—El cas és, senyor Daolin —va explicar l’enginyer, en un to pausat i segur de si mateix—, que tot plegat ha estat un cúmul d’infortunis. Hem patit un seguit d’accidents que, per separat, són relativament senzills de controlar. El problema és que els hem tingut tots de cop i han desbordat els sistemes de seguretat.
 
—Sigui més concret —el va tallar en sec el visitant, mentre el director general observava en silenci.
 
—Esclar —va respondre en Tanaka.
 
Llavors, l’enginyer va agafar una busca lumínica i va convidar els visitants a mirar una de les grans pantalles que penjaven de la paret.
 
—Amb imatges potser ho veurà millor —va dir—. Fa dos dies, quan va tenir lloc el terratrèmol de força nou a la costa nord-est del Japó, teníem els reactors quatre, cinc i sis aturats, per a una inspecció periòdica. Només estaven en funcionament els reactors u, dos i tres.
 
La busca dansava dins el gràfic que mostrava una simulació del sisme.
 
—I això és normal? —va preguntar el xinès.
 
—De fet sí, és una situació habitual. Forma part del protocol ordinari de manteniment. La central està dissenyada per respondre amb garanties davant d’aquesta mena de situacions.
 
Les imatges de la pantalla il·lustraven les explicacions d’en Tanaka, que procurava mantenir un to confiat, a la vegada que necessàriament pedagògic.
 
—A més, el sistema està preparat per aturar-se cada cop que percep un moviment sísmic important. Quan els sensors van detectar el terratrèmol, les unitats u, dos i tres es van apagar automàticament. En apagar-se els reactors, es va aturar també la producció d’electricitat.
 
—Però els reactors no estan connectats a la línia elèctrica externa?
 
L’enginyer es va adonar que el xinès se’l mirava de manera incisiva. Allò el va incomodar, però va continuar:
 
—Efectivament, senyor. Malauradament, la xarxa va ser danyada pel terratrèmol. En una primera fase vam activar els motors dièsel d’emergència. Però llavors va venir el tsunami.
 
Un complex gràfic ple de sistemes i connexions que representava la xarxa elèctrica de la central va ocupar tota la pantalla de l’ordinador.
 
L’home es va aturar. Volia comprovar que els dos visitants comprenien tot el que els estava explicant. Sabia per experiència que els inversors, i fins i tot el director general, sovint desconeixien elements molt bàsics del funcionament de la central. Massa vegades havia hagut de lamentar que es prenguessin decisions de caràcter econòmic i polític sense tenir en compte l’opinió dels tècnics, i gairebé sempre en detriment de la seguretat.
 
El director general va fer un senyal amb la mà, i en Tanaka va continuar:
 
—Com vostès saben —de fet, estava convençut que no en tenien la més mínima idea—, en un reactor nuclear com el nostre, del tipus RAE…
 
—Reactor d’Aigua en Ebullició —el va tallar el xinès.
 
En Tanaka va assentir.
 
—Exacte, senyor.
 
La puntualització del xinès l’havia sorprès. No se l’esperava. Es va girar novament cap a la pantalla i va assenyalar amb la busca un dels codis que hi apareixia.
 
—Com anava dient, en aquesta mena de reactors cal tenir aigua refrigerada circulant permanentment dins el nucli, sinó l’escalfor acabaria fonent-lo. No cal que els expliqui què podria significar això.
 
—Una catàstrofe —va dir l’inversor.
 
—Sens dubte. En una fusió completa, els materials altament radioactius podrien escapar-se a l’exterior i contaminar grans extensions de terreny. —Els visitants van poder veure llavors a la pantalla una simulació de com s’estendria una fuga d’aquelles dimensions—. Un reactor d’aquest tipus pot contenir fins a cent quaranta tones de combustible nuclear. En el nostre cas, la pèrdua d’energia als sistemes de refrigeració al reactor número u ha provocat un descens del nivell d’aigua dins el nucli. La temperatura interna ha augmentat. I també la pressió dins el recinte del reactor.
 
—I què estan fent per controlar els nivells de refrigeració?
 
—Doncs l’únic que podem fer, senyor. Per reduir la pressió ens cal alliberar gasos i vapor.
 
—Contaminats?
 
—Temo que sí, senyor.
 
—M’està dient que estem abocant radioactivitat a l’exterior?
 
—Malauradament, això és l’únic que podíem fer. —En Tanaka va mirar el director general, que continuava callat; el silenci del seu cap el posava cada vegada més nerviós—. Però només en petites dosis —va continuar—. No teníem cap més opció. Hem sol·licitat a les autoritats que ens enviïn per carretera generadors i bateries auxiliars per proporcionar energia als sistemes de control i poder recuperar així els nivells de refrigeració. Si no aturem el problema a temps una part de l’edifici extern de contenció podria explotar.
 
—I el nucli del reactor? —insistia en Sun.
 
—Bé, aquest és un dels aspectes més delicats. —En Tanaka dubtava sobre com respondre aquella pregunta. Era conscient de la gravetat de la situació. No volia mentir, però tampoc no volia quedar com un alarmista als ulls del seu cap, i dels de l’inversor—. És probable… Vaja, podria ser que…
 
—Que què? —inquiria l’inversor.
 
—Bé, que es produís una fusió parcial del nucli —va dir, finalment, l’enginyer, i ràpidament va afegir—: Tanmateix, hem classificat l’accident amb el nivell 4. No preveiem perill fora del recinte de la planta. Tot i que, per si de cas, hem demanat que s’evacuï la població en un radi de vint quilòmetres.
 
El mutisme del director general començava a empipar-lo. Hauria agraït una mica més de suport. Al cap i a la fi, aquella era una decisió del Consell de Direcció, no seva.
 
L’inversor va mirar fixament en Tanaka. Van ser només uns segons, però a l’enginyer li van semblar eterns. Finalment, el xinès va dir:
 
—És possible una síndrome de la Xina?
 
Aquesta pregunta va sorprendre en Tanaka, per la seva precisió.
 
—Vol dir si és possible que es fongui un dels reactors i que el material fos travessi la barrera de formigó? —va dir.
 
El xinès va assentir.
 
Aquest cop va ser en Tanaka qui es va prendre uns segons per pensar. Dubtava. Ja feia estona que s’havia adonat que aquell inversor no era cap ximple. Sabia molt bé de què parlava, i coneixia molt bé el funcionament de la central, i els riscos als quals s’enfrontaven. Va considerar que el millor era dir la veritat. Tot mirant el seu interlocutor als ulls, va dir:
 
—L’edifici extern és típicament de formigó i té com a missió retenir els gasos i vapors que s’hi puguin formar. Tanmateix, temo que no està dissenyat per contenir el nucli del reactor en cas d’accident.
 
El duel d’esguards va durar uns segons.
 
En Tanaka va notar llavors la mirada inquisidora del director general. A aquest no li havia agradat que l’enginyer dubtés de les possibilitats de la central, i encara menys el to tan directe de la seva resposta. El tècnic va voler suavitzar el que potser havia semblat una mostra massa explícita d’escepticisme. Dirigint-se cap al tauler de comandament, va afegir:
 
—No obstant això, el nucli està dins d’una urna molt complexa. En cas d’accident amb fusió total o parcial, el nucli fos vessaria a l’interior del vas. Les parets tenen fins a quinze centímetres de gruix, i són d’acer d’alta tecnologia. Si passés això que diu, crec que resistirien.
 
El xinès va mirar llavors el director general, que va confirmar les paraules d’en Tanaka amb un cop de cap, abans d’afegir:
 
—Senyor Daolin, pot estar tranquil. Tot està controlat. No ha de patir per la seva inversió. De fet, estava previst que el reactor número u fos desactivat a finals d’aquest mes de manera definitiva. L’únic problema, ara, és que caldrà desconnectar diverses plantes nuclears per poder fer les inspeccions de seguretat pertinents abans de reobrir-les. Això limitarà durant uns quants mesos la generació elèctrica del país, però no es preocupi, la sortida principal està garantida.
 
Aquella referència a una suposada «sortida principal» va sorprendre en Tanaka, però no va gosar preguntar.
 
El xinès va ajuntar les puntes dels dits i va abaixar la mirada. Pensava. Es va quedar gairebé un minut en aquella posició. Els altres dos l’observaven en silenci. Quan va aixecar el cap de nou, va mirar l’enginyer.
 
—Una última pregunta, doctor —va dir—. A banda de vostè, qui més coneix els codis d’accés a la xarxa de distribució externa de la central?
 
—Ningú més, senyor —va respondre, sorprès, l’enginyer—. Bé, a banda del director general, esclar. —El va assenyalar amb el cap. El director va assentir.
 
—Comprenc —va fer l’inversor, movent lleugerament el cap endavant i endarrere—. Moltes gràcies, senyor Tanaka, no tinc més preguntes.
 
Llavors es va aixecar de la cadira, amb un gest sec i enèrgic, i es va dirigir cap a la porta.
 
El director general es va quedar assegut.
 
Mirava el japonès amb aquell posat seriós que tant neguitejava l’enginyer. Era evident que estava preocupat, però la seva mirada deia moltes coses més que en Tanaka no va saber interpretar. Finalment es va aixecar i va seguir l’altre home.
 
L’enginyer continuava dret davant les pantalles, sense dir res. Se’ls mirava desconcertat. Llavors l’inversor, ja des de la porta, es va girar i va dir:
 
—Li agraïm molt tots els esforços que fan per mantenir la instal·lació sota control. Els recompensarem per això. Però és molt important que la central no deixi de funcionar. Per cap motiu han de deixar de subministrar energia. Confiem en vostè, senyor Tanaka.
 
L’enginyer es va inclinar, de manera afirmativa. Tot seguit, el director general va introduir el passi magnètic pel detector i la porta de seguretat es va obrir, silenciosa.
 
Els dos visitants van sortir sense mirar enrere.
 
En Tanaka estava novament sol. Va mirar la foto de la seva filla i va somriure. Estava nerviós. Li va enviar un petó volador a la panxa.
 
—Ens en sortirem, Masaki, ja ho veuràs —va dir en veu alta.
 
Però, per primera vegada des que havia començat aquella crisi, dubtava. Un mal pressentiment el consumia per dins.
 
Va girar la mirada cap al panell principal. Els indicadors de radiació de la cambra de control de la planta s’havien actualitzat. Estaven mil vegades per sobre dels nivells normals!
 
El risc que es produís una fusió del nucli augmentava a una velocitat alarmant. Què coi havia passat?
 
Llavors va recordar les prediccions que parlaven d’una tempesta geomagnètica que havia de tenir lloc al cap de dues setmanes. I si s’hagués avançat? Si fos això, seria el desastre absolut.
 
Un accident a la central, un terratrèmol, un tsunami i ara una tempesta geomagnètica? Allò ja era massa. Ni tan sols aquella central, una de les considerades més segures del món, estava dissenyada per respondre a tantes incidències si es donaven totes de cop.
 
En Tanaka es va abraonar sobre els sensors que controlaven el forat a la capa d’ozó de la magnetosfera. Temia el pitjor. Quan va llegir els resultats es va quedar sense alè: el forat sobre Onagawa s’havia triplicat en qüestió d’hores!
 
A més, els sensors indicaven una desviació sobtada d’energia sortint cap a un punt que ell no tenia controlat.
 
Després de tant de temps de treballar-hi, i malgrat el cansament que acumulava, era capaç de repetir gairebé de memòria tots els sistemes numèrics del mecanisme de control.
 
Era evident que algú havia manipulat aquells codis.
 
Però qui? Com? I, sobretot, per què?
 
Ningú, a part d’ell i del director general, haurien sabut com fer-ho. I ell feia més de dos dies que no sortia d’allà.
 
Es va asseure davant l’ordinador i va teclejar buscant d’on podia sortir aquella modificació.
 
Central nuclear, Onagawa, Japó

Passava pantalla rere pantalla processant amb la mirada tensa cada nova dada que trobava, fins que va arribar a la secció de connexions.
 
El cor se li accelerava per moments.
 
Va revisar, una per una, totes les connexions externes fins que va detectar un codi que no reconeixia. El va desxifrar. Era un sistema binari que donava accés a un altre sistema que no havia dissenyat ell.
 
Va seguir a través de l’ordinador el camí que li indicava el nou sistema, i va descobrir que algú havia connectat la central amb una xarxa de proveïment extern a la qual anaven a parar altres centrals del món.
 
Va reconèixer les referències numèriques de diverses plantes generadores de França, l’Iran, la Xina, Alemanya, Espanya, el Brasil, els Estats Units… Totes formaven part del grup Wei.
 
La xarxa abastia una planta processadora, aparentment molt complexa i sofisticada, ubicada a Dubai, als Emirats Àrabs Units.
 
Però allò que el va desconcertar més va ser reconèixer la clau d’accés al sistema des d’on s’havia fet aquella operació: era la del director general!
 
—Però, què caram és tot això? —es va preguntar en veu alta—. Què està passant aquí?
 
Va alçar la mirada i va constatar, a través del vidre de seguretat, que a la sala annexa no hi havia ningú.
 
Llavors va allargar la mà per agafar el telèfon intern.
 
Calia avisar el subdirector general responsable de la seguretat, tal com establia el protocol d’actuacions davant de variacions substancials de determinats indicadors, però just quan estava a punt de fer-ho va dubtar: i si el subdirector també estava al cas de les operacions del seu cap? Les idees se li enterbolien. Què podia fer?
 
Mentre reflexionava, el sistema es va col·lapsar i les pantalles es van quedar a les fosques.
 
En qüestió de segons la central es va desintegrar.
 
En Tanaka i tots els altres treballadors no van tenir ni temps d’adonar-se’n.
 
El núvol de fum radioactiu es podia veure a milers de quilòmetres de distància, i el forat que va deixar l’explosió ocupava diverses hectàrees.
 
Onagawa s’havia convertit en el pitjor accident nuclear de la història. Si més no, de la història moderna.

Nou comentari