La història que la mare no em va explicar mai

Refugi antiaeri a Menorca, 1938. Foto: David “Chim” Seymour

Fa vint-i-dos anys, la mare em va dir que volia explicar-me la història de la seva família. A poc a poc. Perquè tu l’escriguis. En aquells moments, jo tenia vint-i-sis anys i només havia omplert una desena de fulls en blanc: una primera versió de «Flor de gessamí» (anys més tard, guanyaria el premi de narració Illa de Menorca) i el conte titulat «Anastàsia» (embrió de Com una nina russa ). Entendreu que, en aquestes circumstàncies, escoltàs aquelles paraules amb un lleuger somriure i sense fer-ne gaire cas: llavors, escriure una novel·la se’m feia molt, molt complicat, per no dir impossible, tot i que, des de sempre, era la meva il·lusió. Al cap de poques setmanes, ella va morir sense avisar i, per tant, pràcticament no em va poder explicar la seva història: amb el que va tenir temps de dir-me, ompliria, tot just dos o tres fulls. Des d’aquell moment, la història només començada a explicar em va quedar clavada. Com ja haureu deduït, es tracta de L’alè de les cendres (editorial Arrela), una novel·la feta de les paraules que ella no em va arribar a dir mai.

Des de fa vint-i-dos anys, escric aquesta novel·la. N’he fet tantes versions, que ja he perdut el compte. Versions fallides. Frustrants. Amb ella, però, he après a escriure. I, a ella, li dec tot el que he publicat fins ara. Cada frustració era una novel·la nova (I del somni, tot; Com una nina russa; Mar de boira i La mort de l’anima). Just abans de començar a escriure aquesta darrera, finalista del premi Sant Jordi 2006, fa uns deu anys, vaig prendre la decisió, dolorosa i difícil, d’arraconar –qui sabia si per sempre- la redacció d’aquell encàrrec que m’havien fet poc abans de morir. Volia deixar reposar la història i veure què passava. I va passar una cosa important. Som de les que creu que no hi ha res gratuït, en aquesta vida, i que tot passa per un motiu o altre. I, efectivament, el temps em va donar la raó. Fa dos anys, vaig quedar sense veu per una paràlisi de les cordes vocals. Muda. Vivia envoltada de silenci. Tot el meu món havia desaparegut de sobte. I, sense saber com, vaig sentir la necessitat de recuperar, tants anys després, aquella història que no sabia escriure. I m’hi vaig posar. I, en poc més d’un any, va sortir L’alè de les cendres. El seu primer títol, duia la paraula silenci, una paraula que es repeteix molt durant la novel·la. D’entrada, una repetició inconscient que he volgut, tanmateix, mantenir.

L’alè de les cendres és una història dura, de perdedors, de silenciats i d’humiliats. D’homes morts o tancats i de dones i criatures que queden totes soles, sense veu. La vaig escriure, vaig ser capaç d’escriure-la, com ja he dit, ara sí, des del meu silenci més absolut. La veu que jo no tenia va ser substituïda per la de tots els personatges, tants d’anys guardada vés a saber on. I em va sortir amb una força que no podia aturar. És una història de persones, de sentiments, d’emocions. He dit que era una història dura i és cert. Hi ha dolor, tristesa, por. Però també hi ha molta dignitat. I molt d’amor. Moltíssim. Aquesta capacitat humana –que sembla impossible- de transformar un patiment brutal en la felicitat de les persones que t’envolten. Aquesta capacitat humana de donar als altres el que t’han pres a tu: la tendresa, les cançons, les rialles, els llibres… Perquè, amb tot, la mare va ser feliç vetlant per la felicitat dels fills i crec que, avui, seria feliç si pogués tenir aquesta novel·la entre les mans. Una novel·la que jo no m’hauria atrevit mai a escriure si ella no me l’hagués demanada. Li hauria respectat el seu silenci més enllà de la mort. Sort, però, que un dia va sentir la necessitat d’alliberar-se del pes de la història i la va voler compartir. No sé si jo mai m’hauria atrevit a escriure, si ella no m’hi hagués empès.

Una novel·la és una alquímia d’elements reals i imaginats. Escrivim d’allò que coneixem, que hem vist, que ens han explicat, que hem llegit… I ho embolicam amb paraules que serveixen per construir mons literaris en els quals els lectors hi reconeixen la vida. L’alè de les cendres barreja les fronteres entre una història de ficció i una de real. I aquí, quan rallam de realitat, ha estat imprescindible la feina dels estudiosos d’aquest difícil període històric a les Illes: sense els estudis de Josep Massot, David Ginard o Margalida Capellà, entre molts altres, m’hauria estat impossible escriure, amb un mínim de rigor històric, uns fets molt allunyats en el temps i, tanmateix, m’atreviria a dir que més vius que mai. Gràcies a ells, he pogut reconstruir una part de la història familiar i col·lectiva, amagada davall feixugues capes de silenci.

Perquè tants anys després, encara hem de parlar de recuperar la memòria dels vençuts, de treure’ls de dins les fosses on encara els voldrien silenciats. Parlar de la seva por, del seu patiment, del seu dolor, és molt més que un deure: és una obligació perquè estam parlant, ni més ni manco, que de fer justícia. Les ferides no es poden reobrir si abans no s’han tancat. I no es tancaran mai si no deixam que els toqui l’aire, que es mostrin d’una manera nítida i clara. Encara que facin mal. No es pot construir damunt un silenci imposat. Primer, per quaranta anys de dictadura; i, després, per una democràcia que no ha estat capaç de tractar, d’una manera digna i valenta, els perdedors d’una guerra que, com totes, va ser cruel i injusta per a tothom. Però hi ha víctimes que han tingut anys de reconeixements i d’altres –els que no van anar a cercar aquesta guerra- a qui s’ha ignorat de forma inhumana. I hem de donar veu al seu silenci si volen que el futur sigui millor que el passat i que els errors no es tornin a repetir.

Si avui tenim L’alè de les cendres a les mans és perquè, un dia, fa anys, em van demanar que l’escrivís. I perquè pens que a qui me’l va encarregar li agradaria. Segurament, no és la història que ella m’hauria explicat. L’alè de les cendres és literatura. Una novel·la. Paraules. Paraules per dibuixar una història que vol ser un petit homenatge a tants éssers anònims que van perdre la vida de forma absolutament cruel i absurda. És una història que vol ser un petit homenatge a qui, amb el seu silenci, només va cercar de protegir a qui més estimava. Una veu intensa, que ressona, en forma de vibracions i que cerca lectors que, com el fosser de la novel·la, vulguin escoltar-la.

L’escriptora menorquina Maite Salord. Foto: Prats i Camps