Ian McEwan: «Un fetus és un heroi existencial»

L'escriptor diu que la seva rebel·lió adolescent va consistir a conèixer els llibres i la música clàssica

Arxivat a: Literatura, Biblioteca

Un fetus és testimoni des de l’úter dels plans que té la seva mare d’assassinar el seu pare. I ens ho explica. Vet aquí el punt de partida de la nova novel·la del britànic Ian McEwan, Closca de nou (Anagrama). McEwan ha vingut a Barcelona, en el marc –com a preàmbul– del festival Kosmopolis del CCCB, i ha tingut una conversa amb Antonio Lozano que revivim sencera en vídeo i resumim en 14 punts.

En la versió original en anglès:



1. La ment té una ment pròpia, mai sabem què pensarem. Em trobava a la conferència més avorrida del planeta, no us diré on. No tenia cap novel·la en marxa, però em vaig posar a pensar en la feina. I del no-res em va sorgir una frase que a l’acte vaig escriure i que és la primera de la novel·la: “I aquí em teniu, cap per avall dins d’una dona”. No sabia amb precisió qui parlava ni quines eren les seves circumstàncies, però estava clar que era la veu d’un fetus. Qui més podia estar cap per avall dins d’una dona?
 
2. En aquell moment estava rellegint Hamlet. Em va semblar que la impotència i la incapacitat d’actuar de Hamlet tenien alguna relació amb la impotència i la incapacitat d’actuar d’un fetus. Hamlet és el primer personatge modern, ple de dubtes. I així la veu del meu fetus va esdevenir una mica com la de Hamlet: potser era Shakespeare que esperava tornar a néixer. La idea era tan estúpida i tan arriscada i tan agafada amb pinces que em va atreure molt. I a París, vaig llogar un apartament amb la meva dona i vaig començar a escriure la novel·la. Lluny de casa, de les factures i de les obligacions domèstiques, vaig començar a veure-hi clar.
 
3. Mentre escrivia, vaig descobrir que tenir un narrador que és un fetus és un gran alliberament. Un fetus és un heroi existencial, no té amics, ni adreça, ni roba, ni agenda, ni religió, ni filosofies. Només és una veu en la foscor. I sempre pots refiar-te d’un fetus. Quan un fetus et diu una cosa, és veritat. Una altra qualitat dels fetus és que pot sentir converses molt íntimes. Un fetus té una perspectiva interessant sobre una parella que fa l’amor. En un moment donat, el meu narrador diu que no tothom sap què és tenir el penis del rival del teu pare enfront del nas. Tenir un fetus narrador m’obria un ventall d’oportunitats. Com sap el meu fetus les coses que sap? Gràcies als podcasts, a les notícies de la BBC que escolta la seva mare. Necessitava que el fetus estigués molt ben informat. Volia que sabés literatura, i per sort la seva mare escolta audiollibres. 
 
4. Si el lector no pot acceptar la primera frase, té l’opció d’abandonar la novel·la i llegir una altra cosa. Hi ha una línia que s’ha de creuar per poder llegir aquesta novel·la. El meu model era La metamorfosi de Kafka. “Un matí que en Gregor Samsa es va despertar d’uns somnis agitats, es va trobar al llit transformat en un insecte monstruós”. És una arrencada del tot impossible. Però de seguida el protagonista es preocupa perquè arribarà tard a la feina. Aquesta fusió de l’impossible amb la realitat banal és el meu far.
 
5. El dubte és al centre de qualsevol artista. Sempre hi ha una figura que em diu a mi mateix vinga, sigues realista, qui vols que compri això? Aquesta veu escèptica m’és útil, és com tenir al costat algú que m’esperona.
 
6. Cada cop que assumeixes un risc, perds lectors. Vivim a l’era postpostpostmoderna. Està bé que hi hagi lectors que no estiguin preparats per llegir una novel·la escrita per un fetus. Almenys en aquest cas poden aparcar-la aviat, ja a la primera frase. Si convenço el lector que el llibre serà divertit de llegir, estic salvat.
 
7. Al llarg de 45 anys com a novel·lista, he rebut només dues cartes plenes d’odi. No em queixo. No soc una estrella del rock ni un presentador de la tele, ningú em vol estirar la camisa. Pel carrer m’aturen amb molt respecte, em diuen “ets Ian McEwan?” o bé “ets qui em penso que ets?”, em fan saber que els ha agradat molt una novel·la meva i desapareixen. Les persones que llegeixen llibres són éssers humans de primera classe. 
 
8. Si les novel·les no han mort és perquè poden mostrar el fluir de la consciència. Fins i tot les novel·les realistes són irreals, perquè a la vida real no podem entrar dins les ments de les persones. I el meu narrador, que està efectivament dins d’algú, diu que és molt dur estar dins de la gent fins i tot quan hi ets.
 
9. A mesura que em faig gran, miro xous còmics a la tele i no em fan riure. Em fa patir haver perdut el sentit de l’humor, abans reia molt més, reia per qualsevol cosa. Ara soc més tolerant i perdono amb més facilitat, em sento més a prop dels fracassos i de les febleses humanes. 
 
10. Vaig començar sent un escriptor convencional, perquè vaig ser un infant convencional. No vaig tenir una adolescència rebel. M’interessaven molt els professors. Vinc d’una casa on no hi havia llibres ni música clàssica, la meva rebel·lió va ser conèixer tot això. Els meus amics que venien de cases bohèmies plenes de volums de Shakespeare només volien emborratxar-se. Jo vaig tenir sort, podia sorprendre els meus pares escoltant Bach. Va ser la meva manera d’explotar.
 
11. Crec que el Brexit és una catàstrofe absoluta, un error que lamentarem per sempre més. Penso que la Unió Europea, amb tots els seus defectes i deficiències democràtiques, és el projecte polític, econòmic i cultural més heroic i noble que s’ha intentat mai. Em fa molta vergonya que n’estiguem marxant. Em sap greu, he vingut aquí a demanar perdó.
 
12. No sé si la meva és una generació especial. Sé que hem tingut molta sort. A la meva època un escriptor per pagar el lloguer només havia d’escriure un article per a una revista cada dos o tres mesos. Ara els lloguers estan pels núvols i per dedicar-te a escriure has de tenir pares rics o molta sort d’entrada, tenint un gran èxit amb una primera novel·la. Els escriptors necessiten temps per plantar llavors i arribar a tenir lectors.
 
13. Aconsello als joves escriptors que no comencin amb una novel·la de 800 pàgines. Que comencin amb una narració breu, per veure si són prou bons. El conte és un gènere molt exigent, és molt fàcil fracassar a l’hora d’escriure’n un, però fracasses al cap de tres setmanes, no pas al cap de sis anys. A part, quan comences t’has de treure del damunt les veus d’altres escriptors, estem farcits amb les veus d’altres escriptors, i això ho hem de superar. És molt difícil treure’t Hemingway del damunt. Jo em vaig haver de treure Kafka del damunt. Kafka m’aclaparava amb la seva imaginació extraordinària.

14. La gent s’habitua a la teva presència i se’n cansa una mica. Quan esmento John Updike, els meus amics americans em diuen que n’estan farts, que necessiten una cosa nova i fresca. No em col·loco al nivell d’Updike en absolut, és un dels grans escriptors de la nostra època, però sento que aquest procés s’està produint també amb mi. Com que ja he estat massa temps present, la gent comença a buscar els escriptors de 24 anys, l’escriptor de 24 anys que arribarà i farà esclatar el món literari. I segur que algú ho farà. 

La mateixa conversa, en la traducció simultània al català:


 

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...