Fotograma de la pel·lícula «Mortadelo y Filemón contra Jimmy el Cachondo». Foto: Zeta Audiovisual


L’àcid Manolo Vázquez resumia la personalitat de Francisco Ibáñez amb una anècdota que explicava sovint: “Ibáñez? És aquell pobre home que es passava tot el sant dia a Bruguera. Com que li agradaven els diners més que la vida, no donava l’abast. Producció industrial. Si les granges de pollastres van marcar la democratització de la proteïna, Ibáñez va democratitzar la tinta. Un dia estrany, d’aquells que jo em passava per l’editorial, vaig entrar i me’l vaig trobar, embogit i a quatre grapes, regirant racons buscant un duro. Li havia caigut de la butxaca, quan devia engrapar un paper per mocar-se, i, rodant rodant, va anar a parar sota un gran moble d’aquells que aguantaven tones de revistes i no es podien moure. De bades. La moneda es resistia i Ibáñez estava desesperat. Sota el moble, enorme, hi havia una foscor immensa i no es veia res. Me’n vaig compadir, em vaig traure un bitllet de mil pessetes de la butxaca, el vaig encendre amb un misto, li’l vaig donar i li vaig dir: Pren, Ibáñez, il·lumina’t i no defalleixis”.


Potser l’anècdota era falsa, com tantes altres amb què Manolo Vázquez Gallego il·luminava no els racons, sinó la vida dels altres. Suposem que fos certa i que el dibuixant que es retratava sempre com el rei dels trilers hagués estat capaç de sacrificar un bitllet dels grossos per humiliar l’etern pixatinters. Tant se val. En tot cas, la historieta il·lustrava un malestar. Un pesar acumulat per l’alumne superdotat però rebel que enganxa els xiclets en el seient del company més aplicat i repel·lent. Vázquez era un geni de debò. Maleït per la història, maldava per sobreviure fora de la banqueta dels galiots. Humiliant, amb els seus contes, Francisco Ibáñez constatava una enveja innecessària. Perquè, si bé el dibuixant de la família Trapinsonda i de totes les famílies de 13, Rue del Percebe es va convertir en el màxim fenomen de masses de la factoria Burguera, les famílies Cebolleta i Churumbel supuraven un humor infinitament més intel·ligent. L’humor de Manolo Vázquez.


El món del còmic espanyol de la postguerra, la història quotidiana de la historieta de resistència, encara per escriure, tan ben encarnada per l’editorial Bruguera, quedarien retratats amb eficàcia si algú, amb la formació necessària i la mala bava imprescindible, també amb un gran sentit de la humanitat, escrigués les dues trajectòries paral·leles, divergents i confluents, de Manolo Vázquez i de Francisco Ibáñez. El senyor Hyde i el doctor Jekyll. Li sobrava a l’un tot allò que li faltava a l’altre: paciència, obediència, mètode, sistema. Li faltava a l’altre tot el que li sobrava a l’un: rebel·lia, acràcia, finor, intel·ligència. Pinzells de traç fi i gros. Però, en tot cas, seria del tot injust no proclamar que les dues peces encaixen i que l’un i l’altre van omplir les pàgines més glorioses d’una factoria que desbordava talent. Abans que ells només hi havia predecessors. Després, imitadors.

Aquests dies és Francisco Ibáñez qui ha tornat a escena per l’estrena d’una nova pel·lícula de Javier Fesser inspirada en els seus dos personatges més celebrats. Fesser ja havia dirigit abans La gran aventura de Mortadelo i Filemón, amb actors reals, un film que recull bé l’esperit de l’humor d’Ibáñez, ric en efectes especials i curt en resultats. Potser perquè els agents de la TIA tampoc no donen per a gaire més. D’on n’hi ha poc en raja menys. El nou intent, Mortadelo y Filemón contra Jimmy el Cachondo, realitzada aquesta vegada en animació per ordinador i en tres dimensions no permet gaires esperances més. Això sí, com la primera rebentarà la taquilla. Com Francisco Ibáñez rebenta els quioscos i les llibreries. Actualment només ell i Juan Lopez Fernández, Jan, aguanten la producció autòctona de la línia de tebeo popular d’Ediciones B.

Jan i Ibáñez són els únics supervivents d’una cadena de muntatge d’historietes per a totes les edats que ara només és ranera. Una ranera molt lucrativa perquè cada novetat de Mortadel·lo i Filemó es justifica per les pròpies vendes: entre 10.000 i 15.000 exemplars. Unes xifres que ja voldrien escriptors de molta més anomenada i volada. Calculen els tècnics d’Ediciones B que només en l’etapa d’aquesta editorial i només en llengua espanyola Francisco Ibáñez ha venut cinc-cents milions de llibres. 500 milions, en número, per si algú no sap de lletra. El dibuixant i els seus dos detectius, tan recurrents com es vulgui i tan prims com es pretengui, no cansen mai una tropa de lectors d’edat avançada però d’entrega juvenil.

Mortadel·lo i Filemó han anat evolucionant amb els anys. Els primers dibuixos dels dos agents, de l’any 1968, eren aspres i lletjos. Els guions, si se’n pot dir, imitaven l’estil Bruguera, però sense la gràcia i l’ocurrència dels grans dibuixants de la casa que superaven en edat Ibáñez. Les historietes eren autoconclusives, en una plana, com totes les de l’època dins el gènere “humorístic”. Filemó, rèplica poc reeixida de Sherlock Holmes, feia mala cara. Mortadel·lo, un Watson submís i voluntariós, ja practicava el camuflatge des de la primera vinyeta, però treia totes les disfresses d’un barret extravagant.

L’any 1960 tots dos s’havien descobert i lluïen la closca al sol. Filemó ja no pretenia imitar Sherlock i Mortadel·lo apareixia disfressat ara i adés sense necessitat de guarda-roba portàtil. La plantilla inicial, però, continuava sent la mateixa. Mai ha variat. La parella sempre s’ha repartit els mateixos papers. Filemó, superior jeràrquic, intenta resoldre un enigma criminal amb poca traça. Mortadel·lo l’ajuda amb tota la bona intenció del món i amb uns resultats catastròfics derivats del seu entusiasme inhàbil. Francisco Ibáñez ha repetit el mateix esquema, la parella del pallasso august i la del maldestre, amb alguns dels seus altres personatges –Pepe Gotera y Otilio, el Botones Sacarino…– que no han superat, però, en èxit ni en fama el tàndem de detectius.

Mortadel·lo i Filemó no haurien desbordat l’esquema habitual d’altres personatges de Bruguera si l’any 1969 el seu creador no hagués rebut l’encàrrec de prendre’s de manera més artesanal i delicada les seves historietes. Seguint instruccions de Rafael González, l’ànima blanca i també la negra de l’editorial, Francisco Ibáñez va prendre com a referència els àlbums de bande dessinée i va lligar una història perfecta que va significar el punt d’inflexió dels seus dos detectius. El sulfat atòmic instal·lava Mortadel·lo i Filemó en un nou món on la modesta Agència d’Informació que els havia aixoplugat deixava pas a la TIA. La història, molt més ambiciosa, es dividia en lliuraments setmanals, a la francesa, i el dibuix adquiria detall i categoria.

L’alegria va durar poc a la factoria. Aviat, en el segon àlbum de la col·lecció dita Ases del humor, l’editorial recuperava el to industrial que sempre l’havia caracteritzat i Francisco Ibáñez es veia de nou forçat a produir vinyetes com bunyols. El sulfat atòmic va ser la gran oportunitat perduda per a un il·lustrador que sempre va estirar molt més el braç que la màniga, submís a uns imperatius de producció que han fet malbé qualsevol possibilitat de donar transcendència al seu art amagat. Sempre va ser així fins a la desaparició de Bruguera. Encara ara és així, i Ibáñez, que a la vellesa ja no sap treballar d’una altra manera, produeix un parell d’àlbums a l’any. Amb un humor que sempre és el mateix i que s’ha fet encara més ravaler, més reaccionari també, amb la possibilitat d’incloure referències polítiques directes.

“Senyor Ibáñez –que li hauria dit el gran Vázquez–, prengui aquest bitllet encès i busqui, amb la llum de l’alegria, la seva ànima perduda en la fàbrica”.

Foto: Primera historieta de «Mortadelo y Filemón», publicada el 1958 a la revista «Pulgarcito».

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a novembre 23, 2014 | 23:03
    Anònim novembre 23, 2014 | 23:03
    D'unes quantes pel·lícules i d'una opinió personal no corroborada de Vázquez, blasmeu Ibáñez, com qui enfonsa Serrat a través de Llach, o viceversa, sense arguments ben fonamentats. Us cau malament Ibáñez. I què. Sou un ase de la crítica.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat
Comparteix

Qualsevol nit pot sortir el sol

Oh, benvinguts, passeu passeu,/ de les tristors en farem fum
Comparteix

My Way

I did what I had to do/ And saw it through without exemption
Comparteix

That’s Life

I've been a puppet, a pauper, a pirate, a poet, a pawn and a king

Passadís

Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants

Comparteix