“El jo virtual que circula per les xarxes socials adopta totes les manies de l’adolescència: narcisisme, sobrerepresentació, bulímia comunicativa, caos mental, la necessitat ansiosa de ser vist, la por incontrolable de ser vist”. Ho escriu Ingrid Guardiola (Girona, 1980), doctora en humanitats, a L’ull i la navalla (Arcàdia). Mentre el llegeixo en vaig subratllant idees: “Ja no es tracta de veure, sinó de ser vist”. “Internet ens ha portat a la urgència d’opinar sobre absolutament tot”. I penso en com cal “passar del coneix-te a tu mateix a coneix el que fan amb tu mateix”. I que “al final, l’autèntica revolució serà callar a les xarxes”.
Vivim enganxats a un món que amb prou feines intuïm què fa de nosaltres: internet. Whatsapp, Instagram, Twitter, tant és: hi som, però de quina manera? Quin profit treuen de nosaltres? Aprofitant que el divendres 18 a les 20.00 participarà al Vilapensa, el festival del pensament que se celebra a Vilafranca del Penedès del 14 al 20 de setembre (aquí en teniu el programa), fent, amb Nemrod Carrasco, la conferència La “nova normalitat”, un concepte polític de poder o una nova manera de viure?, he quedat per parlar-hi.
Foto: Esther Roig
Què passa quan a Facebook o Instagram ens posen un m’agrada?
Que ens sentim satisfets. Hi ha explicacions neurològiques que diuen que, com que hi ha una recompensa acomplida, el cervell segrega dopamina. El like no és un m’agrada intern, no és una carta d’amor que va per camins privats, sinó que és un m’agrada públic: ho veu tothom. I en aquesta exhibició dels afectes, la persona que és reconeguda se sent doblement gratificada: no només a nivell personal, també pel lloc de l’esfera social on el situa aquell like.
Ens agrada que tothom vegi que els altres ens estimen?
Sí, això és tan antic com la història de la humanitat. Tots volem agradar i tenir algú que ens estimi. Però en una societat com la nostra, tan caníbal, salvatge i competitiva, l’amor és més difícil que mai. I també per les estructures familiars d’ara: normalment és un nucli molt menut, amb molt poc suport social, molt pocs germans, pares separats o treballant amb molta mobilitat, amb feines a curt termini: això genera un estrès que fa que a vegades la família no pugui ser el millor lloc per compartir els afectes. Aquest clima fa que estiguem més necessitats. Després hi ha la qüestió tecnològica: bona part dels afectes ja no els mostrem cara a cara sinó que els deleguem a l’espai mediàtic, que és una selva.
Si substituïm el cuidar algú cara a cara per posar-li un m’agrada, ho tindríem fet molt ràpid: repartim quatre m’agrades i representa que ja hem cultivat una relació. És una cosa molt buida i tramposa.
És gratificació a domicili i a pes. En Franco “Bifo” Berardi, que també ve al Vilapensa, diu que hem passat d’una societat conjuntiva, de relació entre els cossos, a una societat connectiva, de relació de connexió: d’on-off. A vegades penso: per què són tan populars alguns jocs en línia com els d’endevinar preguntes, les enquestes, el què series si visquessis al segle XVIII o a quin personatge històric t’assembles? Per què tots hi piquem si és tan insubstancial? Perquè no tenim gestió del nostre temps. La falta de temps fa que de vegades haguem de recórrer a mecanismes més puntuals, perquè busques la satisfacció immediata.
Ara que dius això de les relacions on-off, tenir el control de connectar i desconnectar d’una conversa ens ha canviat a l’hora de relacionar-nos? Perquè quan estic davant d’algú no puc ignorar-lo de cop, en canvi amb el Whatsapp, sí.
La clau és la paraula control: molts filòsofs diuen que hem passat d’una societat disciplinària, amb Foucault i companyia, a una societat del control: tens la sensació d’estar controlant alguna cosa quan en veritat ets controlat per un sistema major. El control al final és establir un sistema d’opressió difús, molt poc clar, eteri. Una espècie de burocràcia tecnològica que ens domina a través d’algoritmes que gestionen el que veiem i el que no, qui arriba a les nostres publicacions i qui no, quina persona veig a l’aplicació de lligar i quina no. El sistema de control ens controla a nosaltres i, donant-nos un comandament, ens fa creure que som nosaltres els qui ho controlem tot.
És com estar dins d’una gàbia amb un comandament que controla el que hi ha dins la gàbia.
Sí. És una falsa llibertat, decidim dins d’un marc molt limitat de coordenades.
I el que et deia de la forma de relacionar-nos?
Hi ha gent que es dedica a analitzar el swipe, que a Tinder és quan amb un moviment de dit descartes la persona que tens davant sense saber-ne res. Natasha Dow Schüll, que estudia els processos d’addicció a les màquines d’escurabutxaques, diu que hi ha un moment en què has de rebre una recompensa, si no, deixaries de jugar. El mateix passa amb les aplicacions de lligar: de tant en tant s’ha de fer el match, o en les xarxes socials hi ha d’haver un reconeixement, perquè si no, al final et decebries tant que en sortiries. I això és el que ens té una mica enganxats. Evidentment que ha canviat la nostra manera de relacionar-nos, però imagina’t un món amb un marc laboral i amb unes estructures socioculturals com les d’ara però sense xarxes socials: i així i tot, la nostra concepció de l’amor també hauria canviat molt. Ara no hi ha entorns estables: ni a la família, ni a la feina, ni als espais lúdics, ni en les relacions. Tot es renova acceleradament.
Vivim en la velocitat i en la superficialitat.
Sí, la part visual prima més perquè ens dona informació immediata, i a partir d’aquí, ens anem relacionant.
Som esclaus del voler agradar?
Encara que no fem res especial a la vida, volem ser reconeguts. Per molt modest que siguis, és així. Fins i tot Kafka va escriure al pare i segur que volia ser reconegut per ell. Però la part del reconeixement públic i col·lectiu ha de ser un complement a un voler molt més profund.
Perquè si no, estàs fent la teva vida en funció de com la rebrà algú altre, quan per l’altre segurament tampoc ets gaire important.
Però no és tant un fer per l’altre: la persona que vol ser reconeguda, per arribar a tal reconeixement ha de fer una ostentació del jo, ha d’articular un narcisisme tan sofisticat, que l’altre l’única capacitat d’agència que té és la de validar aquest pavoneig o aquesta construcció del jo. Tu ets un pretext per al jo de l’altre, l’altre és un pretext per al desplegament del teu jo. Això també podria ser una forma de distància social. Hi ha una carrera permanent per saber qui és més afortunat.
Som a l’època dels narcisistes?
Sí. En el llibre menciono un article de Rosalind Krauss de la dècada dels 70, una època en què hi ha molts artistes que descobreixen el vídeo com a mitjà artístic, i es posen en escena i treballen el jo des de la imatge del vídeo. Krauss acabava apuntant que el vídeo era un pretext per a l’establiment d’un nou narcicisme. Ara vivim en un narcisisme normalitzat: allò de “sigues tu mateix” a les xarxes, a les sessions de coaching, als vídeos i fotos, a la universitat, quan escrius… El jo es fa hiperbòlic, paròdic.
És perillós, perquè fa que només et miris a tu mateix i que tot estigui al servei de tu mateix.
El narcisisme t’evoca a un individualisme extrem. Viure del desplegament del teu ego no em sembla una cosa dramàtica, el coneixement ha d’estar situat. A més a més, si a la cultura li treiéssim tot el que és resultat de la inflació del jo, descartaríem molts artistes, sobretot en la producció masculina. El problema és fer del teu jo la teva professió i voler especialitzar-te en la construcció d’una imatge pròpia, al marge del que després creïs.
Serien els influencers.
Sí. Com a mínim en la història de la cultura, els processos de construcció del jo anaven acompanyats de voler dir alguna cosa als altres, però els influencers no diuen res. Tot el que fan només contribueix a les emocions i consells o a l’entreteniment on-line i, sobretot, a l’enveja social i al missatge “podria ser un col·lega teu, però no ho soc, perquè a mi em paguen una bona pasta, i a tu, no”.
Al lloc on hi havia els savis ara hi ha els instagramers i influencers?
Ho resumeixen tot en la instantània, o en una cosa pitjor: en els discursos de la falsa empatia, que és una espècie de coaching permament. Han capitalitzat l’empatia.
Els discursos d’autosuperació?
Sí, en lloc de predicar la comprensió entre els uns i els altres, preservant el que ens fa diferents, l’autoajuda intenta fer-nos tots iguals. L’autoajuda és una fórmula que mou molts diners.
Hi ha nens que de grans volen ser influencers.
El capitalisme del segle XX, amb la seva gratifiacció diferida, deia que si treballes i et cultives i dediques temps a allò que t’agrada, acabaràs tenint la teva recompensa, i s’està veient que no és així. I posats a viure en un entorn que no et dona cap seguretat, opten pel pensament màgic i la figura de l’influencer com a gurus del segle XXI.
Fernando Simón va demanar als influencers que diguessin als seus seguidors que es posessin la mascareta. Tenen un poder.
Sí, sempre hi ha hagut influencers: la primera meitat del segle XX eren els actors de Hollywood, després, la gent de televisió, del cinema i els esportistes d’elit. I al segle XXI s’hi han sumat els influencers, que fan la mateixa funció, amb la diferència que ells et venen una falsa intimitat. És el mite de la proximitat acompanyat del tradicional culte a la personalitat.
Que està apamada amb un guió: em desperto a casa meva…
Això neix amb la tele dels 80: la idea que l’espectador té la sensació d’estar vivint allà dins i pot compartir una espècie d’intimitat o de relat confident amb l’estrella. La cultura de la telerrealitat, de l’infoxou.
Molts deien: aquest estiu desconnectaré del mòbil, i el primer dia necessitaven encendre’l per si es perdien alguna cosa. Hi ha una addicció molt bèstia.
Sí, vaig sortir del Facebook per això. Només em vaig quedar amb Twitter. Qui digui que no són addictives és que no té xarxes socials. Quantes vegades revisem el mòbil al dia com si fos un tic? El nostre cervell està entrenat per mirar el Whatsapp cada dos per tres. Per poder desconnectar és necessari que l’entorn pugui ser gratificant. La majoria de gent vivim en entorns urbans densos, contaminats, una espècie de matriu de soroll, d’infern tolerat.
El soroll de fora t’aboca al soroll del mòbil.
Sí, el soroll de fora fa que et refugiïs en un lloc aparentment més silenciós, a nivell acústic-sonor, però igual de sorollós a nivell visual i neurològic.
Un dia que estava a Irlanda va venir una parella que s’estava barallant, va sortir del cotxe, van fer una foto al riu i van marxar. Vaig pensar: no han vist res. I per altra banda, fa unes setmanes a Farrera, passejant, vaig veure una flor molt maca i vaig pensar: “En faig la foto”, i llavors em vaig dir: “No, no la facis”. I en no fer-la ara la recordo més que no pas si l’hagués feta. La foto compulsiva mata l’experiència?
Sí, la foto repetida treu el pes de l’experiència. Durant el confinament, quan no es podien fer enterraments, el Jordi Borràs va anar a Collserola a fer fotos de com es vivia el dol i l’enterrament durant el confinament i la foto que va fer va ser no fer-ne cap, perquè no n’hi havia cap que pogués testimoniar la raresa i el dolor del moment.
Les fotos són les noves medalles?
Algunes sí, sembla que si no ensenyes allò que has viscut, no existeixi. Però les joves generacions ho usen de forma diferent, fan fotos que no estan pensades per perdurar, sinó per desaparèixer, com les stories. Són més un signe momentani de comunicació, que un espai de contemplació.
Quin és el perill de tot plegat?
Que a qualsevol pàgina d’internet hi ha molts esquers (dark patterns) perquè no en surtis i així, mentrestant, l’aplicatiu va fent diners amb tu, fins que t’oblides de què feies allà, perds el fil del que volies i hi quedes absorbit. El que és perillós no és que deixem el cos per anar al que és virtual, sinó que el que és virtual, pel seu propi disseny, ens desvincula de la nostra experiència.
Al llibre dius que Justin Rosenstein, creador del botó del like a Facebook, ha comparat les xarxes socials amb l’heroïna dient que fomenten la distracció i rebaixen el coeficient intel·lectual. Els aparells intel·ligents ens fan més estúpids?
Mark Fisher parla de l’autòmat cognitiu: que utilitzis la llengua o que et comuniquis no vol dir que estiguis fent un treball cognitiu. Com a exemple posa els qui fan trucades per vendre’t productes: són autòmates. Pel que fa a la dispersió: l’excés d’informació fa que ni tan sols puguis aturar-te en el moment de la troballa, en el fet de reconèixer que allò té un valor i que és interessant per a tu. Quan ho has reconegut, ja estàs en un altre lloc. A més a més, deleguem la nostra capacitat de fer taxonomia i distingir les coses a les màquines, als algoritmes. Són elles les que ens recomanen amics, productes, llocs… això sí que ens fa més estúpids.
I puc estar tres hores al mòbil i pensar: què he vist? No ho sé.
A Internet vas marcant preferits i acumulant troballes que miraràs quan tinguis temps. Vivim en un món de llistes pendents. Aquests espais funcionen molt des del presentisme, que ens fa estar pendents de les novetats. Sense la renovació constant de les mercaderies, el capitalisme desapareixeria. Però actualitzant la pantalla constantment, quin és el coneixement que assoleixes? El titular i la polèmica, això és el que sedimenta.
No pots aprofundir en res.
Això genera una angoixa: a la síndrome de quedar-te desfasat, de quedar-te al marge del que passa, n’hi diuen FOMO. Però la pregunta és: què és el que passa? Què és el que t’estàs perdent?
A més, que tampoc saps quins interessos hi ha darrere del que llegeixes a internet.
A la tele encara pots diferenciar l’espai de notícies de l’espai publicitari. Però a internet és més difícil: no saps què és un espai promocional del que no ho és. De la mateixa manera que s’ha normalitzat que a la premsa algunes notícies siguin promocions de grans grups editorials o de grans empreses, a internet s’utilitzen els influencers per fer passar per comunicació sincera una promoció d’un producte. Tot el que era comunicació ara és persuassió. La línia entre promoció i informació és molt difusa. Això ha fet que siguin possibles figures com Donald Trump, que ha fet de les fake news i de la postveritat la seva arma principal: per a ell internet és un espai idoni per fer política.
Ha fet cinc anys que l’Aylan Kurdi va morir ofegat amb només cinc anys i que la foto del seu cos en una costa es va fer viral. A les xarxes socials cada dia diem que tot és molt injust, però què més fem a part d’enrabiar-nos? Tot i viure en una queixa constant, ens hem fet més passius?
El MeToo o el Black Lives Matter o l’Extinction Rebellion han begut molt d’internet per després poder fer denúncies o reclamar modificacions legals o penals. Això passa en exemples d’interès molt general, que són tan obvis que ni tan sols necessitarien les xarxes, encara que els és molt útil. Però, sí: la queixa on-line és un espai d’inhibició de l’acció directa.
Hi ha una cosa que sempre m’ha sorprès molt de Twitter, que és quan algú diu: “He vist com algú tractava malament a algú i vinc aquí a explicar-ho”. Tothom fa retuits i ho comenta. I penso: “Per què no feies alguna cosa en comptes d’explicar-ho?”.
Sí, hauríem d’anar cas a cas. A vegades es grava i es puja a la xarxa com un acte de denúncia, es fa viral i potser allò sí que té conseqüències sobre la persona que agredeix. Però s’ha delegat la responsabilitat ciutadana a la queixa on-line, i en un món post-Covid encara és pitjor, perquè la protesta de cos present està mal vista: “Ostres, pots contagiar els altres!”. Estem en un estadi de penalització de la protesta.
Penso en aquella foto que surt al teu llibre de l’home que ha caigut a la via, ve el metro i un periodista li fa la foto en comptes d’ajudar-lo a sortir-ne.
Allò sí que funciona com a substitutiu. Les xarxes socials ens haurien de servir com a primer pas per canviar els marcs legals: ens queixem que Barcelona és una ciutat absolutament gentrificada, abocada al turisme, però després no hi ha qui aprovi una llei de limitació dels lloguers. Bé, de fet, acaben d’aprovar la proposta de llei, però perquè existeix el Sindicat de llogateres i llogaters, la mobilització política. El que cal, com deia Alexander Kluger, són grans legisladors i grans poetes. Part de la inacció passa per un cert desconcert: costa molt fer-se un relat de les coses que passen, perquè les xarxes són espais de desinformació, de fake news, o a vegades ens limitem a buscar informació tant adequada al que ja sabem que no sabem res més que el que ja sabíem.
Dius que s’han canviat els opinadors professionals pels odiadors professionals. A vegades m’imagino que Twitter és com una plaça en què hi ha qui diu: “Va, avui posarem aquest al mig i entre tots el destrossarem”.
La política del linxament és perillosa. Hem canviat la reparació històrica, que és abordar la justícia social de cara a tots aquells que mai s’han tingut en compte per a res, pel linxament personal. En comptes de treballar la responsabilitat social, col·lectiva i de la classe política, s’aborda la purga i el que s’aconsegueix és desviar el conflicte real cap al conflicte simbòlic de les xarxes.
Ara potser miraria el mòbil i sortiria alguna de les coses que hem estat parlant.
Sí, la informació que reben els smartwatches, els assistents de veu, Alexa, Siri, la processen les empreses. Cada vegada que ens descarreguem una aplicació i n’acceptem les condicions, estem cedint a les empreses l’accés a les nostres dades privades, a la càmera i al micròfon del mòbil, al correu electrònic. Algunes webs també et rastregen la navegació.
Quina por.
Sí. Has d’anar una mica amb compte: tens una sèrie de psicòpates que miren què fas tota l’estona per treure alguna cosa de tu. Has d’anar a poc a poc i desmarcar totes les condicions de privacitat i seguretat de tot el que utilitzis perquè sigui el mínim d’intrusiva possible. Però les interfícies no ho posen fàcil. Hi ha un rang molt diferent d’opcions: pots tenir que et vigilin una mica, o que et vigilin molt. Però el problema és que et vigilen.
Hi ha aplicacions que t’ho fan acceptar tot, oi?
Algunes sí, perquè si no, no pots tenir accés a una sèrie de funcions, però per exemple a Twitter i Facebook pots desactivar el que es queda l’empresa i el que no, però és complicat.
On anirem a parar?
A nivell tecnològic hi ha dos focus d’interès molt grans: per una banda, la fugida de la Terra, els projectes de conquesta de l’espai dels dos grans emprenedors per excel·lència: Elon Musk i Jeff Bezos. M’estic llegint un llibre de Srecko Horvat, Poesia del futur, en què diu que molts megamilionaris s’estan construint búnquers i estan demanant la nacionalitat neozelandesa perquè entenen que el planeta Terra ha arribat al seu col·lapse, i saben que el que els protegirà no seran els diners sinó l’autosuficiència alimentària. És per això que s’estan guardant llavors, comprant terres: una paranoia increïble. I l’altre focus són els experiments d’ampliació de les relacions ésser humà-màquina, el neurolink: Elon Musk ha fet un experiment d’un xip intracranial que cura l’insomni, la depressió, l’esquizofrènia, les addiccions, que optimitza la memòria. Va sortir la setmana passada. Musk parla com si la depressió fos un tema només cerebral, quan és un assumpte d’un gran calatge social i cultural: ens deprimim no només perquè falta serotonina al nostre cervell, sinó perquè les condicions de vida són penoses.
Seria una manera d’acceptar i no posar en dubte el que passa al teu voltant.
Sí. Un xip com aquest redueix tot el que et passa per dins a una qüestió de va, interferim un circuit nerviós i problema resolt. I al marge d’aquests dos àmbits del futur immediat de la tecnologia, seguim ampliant la bretxa entre rics i pobres i fent com si tot el que sabem de nosaltres i del planeta no tingués conseqüències immediates. Els polítics s’han especialitzat en l’art del dissimul.
Què seria ara fer un acte revolucionari?
Srecko Horvat, a Poesia del futur, diu que hem d’entendre que vivim en un món global, i que els petits canvis estan bé però són una anècdota. Les zones comunes que són autosostenibles només són un pegat a un mal major, perquè davant d’un conflicte climàtic, què faràs si tens la teva parcel·la autosuficient? Tard o d’hora, per activa o per passiva, t’arribarà el problema. Es tracta que la gent pugui ser una eina de negociació respecte els problemes. Si hi ha un problema real d’habitatge a Barcelona, que el sindicat sigui un dels actors en aquestes negociacions. Cal capacitat de negociació, eines polítiques col·lectives i consciència individual.
A vegades tot es posa a les mans de la consciència individual.
Sí, però això és com el tema del reciclatge, fa quinze anys que ens diuen: “Recicla, recicla!”, quan el problema no és nostre sinó, fonamentalment, de la indústria. Camuflen el problema real i te’l deleguen a tu.
1
3
