Mònica Ramoneda
La Maia és una dona que durant la major part de la seva vida ha après a fingir que tot va bé i que ella està bé: té una bona feina, parella i tres fills. Malgrat això, viu governada per una malaltia que l’assetja i que pocs saben que pateix: la depressió. Quan ara la Maia mira cap al passat (un trastorn alimentari, els traumes d’adolescent, autolesions, les dificultats en les relacions), tot li semblen causes, indicis i manifestacions evidents que la portaven cap a una vida d’angoixa i solitud. I serà dins de la narració que també la veurem avançar, pas a pas, cap a una estabilitat potser incerta però plena d’esperança. A Internament (Angle Editorial), Mònica Ramoneda ens endinsa en els plecs i replecs d’una condició tan esquiva com la depressió, amb intents de superació, crisis i recaigudes, però sobretot ens ofereix una experiència profunda i sincera, i una mirada a la salut mental des d’angles molt diversos. Us n'oferim l'inici.
El primer cop que em van haver de lligar amb corretges de contenció en un llit a urgències psiquiàtriques de Sant Pau vaig pensar que havia tocat fons. Bé, ho vaig pensar l’endemà, quan em van donar l’alta. Que equivocada que estava. Arribar a casa i no poder dormir abraçada a en Magí m’hauria d’haver fet sospitar que la cosa no acabaria aquí. Després d’aquell dia vaig viure amb una mena de temor constant i amb una sensació de buit que a vegades se’m feia insuportable. Però la gent suporta coses.
Va ser la primavera del 2005. Aquell dia tenia sessió amb la doctora Izquierdo, la meva psicòloga, i vaig sortir escopetejada de la consulta, desobeint els seus precs de no marxis així, Maia, seu un moment i acabem de parlar. Però jo m’ofegava i només volia sortir. Havíem estat parlant de l’últim cap de setmana, jo em culpava d’haver provocat la discussió amb en Magí al recriminar-li que hagués convidat a sopar els amics que ens havíem trobat per casualitat a la platja i ella intentava fer-me veure que la meva frustració era comprensible. Que si una parella se’n va de cap de setmana a un hotelet de la costa per dedicar-se temps l’un a l’altre, és normal que un canvi de plans no consensuat generi malestar. Però jo no veia res, m’ofegava i només volia sortir. Recordo que em va sorprendre que ella tanqués la porta del despatx quan jo tot just premia el botó de l’ascensor. Suposo que en el fons em sentia tan desemparada que desitjava que m’agafés i m’abracés i m’impedís marxar d’aquella manera. Però les psicòlogues no les fan aquestes coses, les psicòlogues no t’abracen. Tot i que aquí menteixo una mica. La Marta potser no m’ha abraçat mai, però sí que m’ha posat la mà a l’espatlla i ha apropat el meu cap cap a ella perquè pogués plorar mentre em subjectava.
En tot cas, aquell dia, vaig sortir al carrer tremolant tota jo. Amb prou feines em podia sostenir dreta. Vaig començar a caminar, descobrint que si anava a pas ràpid les cames semblaven tenir més força. Així que vaig literalment volar fins a l’estació de Sants i em vaig deixar caure en un banc del vestíbul. Asseguda, la sensació d’ofec va reaparèixer i recordo veure-hi negre. Haver de tancar i obrir els ulls per enfocar al meu voltant. Em sentia incapaç de res. Se’n diu atac d’ansietat, d’això, i no vulgueu patir-ho mai. Aquesta sensació de no controlar cap dels teus músculs, de notar que es tensen tots alhora i que es contrauen tant que penses que t’aixafaran el cor i que deixarà de bategar. Suposo que, com que no era la primera vegada que em passava, vaig poder actuar d’inèrcia. La psicòloga m’havia comentat alguns trucs i els vaig repassar tots. Respirar dins d’una bossa, no en portava cap a sobre. Posar-me un Trankimazin sota la llengua, me’ls havia deixat a casa. Repetir alguna frase com un mantra, ho vaig fer: has de trucar, has de trucar, has de trucar.
Vaig agafar el mòbil. Vaig passejar el dit pels contactes descartant-los tots i vaig tornar a començar per la A. Vaig acabar prement sobre el nom d’Abril. Era una opció. O ho hauria estat, però només vaig esperar tres tons i vaig penjar. Què li hauria dit? Torna’m a ajudar? Altra vegada? Odio les relacions desiguals, odio quan es desequilibren. I l’Abril portava massa temps estant pendent de mi, cuidant-me malgrat que jo li posava ben difícil.
Recordo estar mirant fixament el mòbil sense poder pensar quan havia començat a vibrar. A la pantalla, el nom del meu psiquiatre: Francesc Ortiz. Vaig contestar sense contestar, només despenjant el telèfon. La veu ferma i suau del doctor Ortiz em deia que havia parlat amb la psicòloga, que estaven tots dos molt preocupats i que rescataven la idea que jo mateixa havia proposat de fer un ingrés. Era cert, jo havia cridat a la consulta de la doctora Izquierdo tanca’m en algun lloc, Marta, tanqueu-me en algun lloc.
Només vaig ser capaç de dir que sí un parell de cops, al telèfon. Saps on ets? Sí. Saps arribar a Sant Pau? Sí. Ves a urgències, demana pel psiquiatre de guàrdia i digues que hi vas de part meva. Jo ara truco perquè t’esperin.
Vaig penjar el telèfon. Em quedava només un vint per cent de bateria. Aquella xifra se’m va quedar clavada, ves a saber per què, però el cas és que la vaig fer servir de nou mantra. Vint per cent, vint per cent, vint per cent. M’ho anava repetint i anava fent el que calia fer per arribar a Sant Pau. Anar cap al metro, buscar la targeta, vint per cent, pujar al vagó, vint per cent, baixar a l’estació, vint per cent, sortir al carrer. I un cop fora no vaig saber on era. En absolut. El pànic es va apoderar de mi altra vegada. Ni mantres ni hòsties. Però el telèfon va tornar a vibrar: era en Magí. Esquivant els meus plors es va fer entendre: envia’m la ubicació i queda’t on ets que vinc a buscar-te.
Va arribar en taxi. Quan em va veure va fer parar el cotxe, en va sortir deixant la porta oberta i va venir cap a mi. Vaig amagar la meva cara a la seva espatlla i el vaig deixar fer. El taxista ja sabia on havíem d’anar perquè en Magí només li va dir ja està, anem. Jo no entenia res, no entenia perquè estàvem dins d’un taxi. En Magí em va dir que havia baixat del metro una parada abans, jo gairebé no podia processar el que m’explicava. Recordo sentir tots els sons com esmorteïts, com quan tens el cap sota l’aigua. Vam baixar del taxi, vam entrar a l’hospital i en algun moment, no sé per què, em vaig desplomar. La següent imatge que tinc és estar estirada en una d’aquelles lliteres d’hospital amb rodes.
A la doctora Izquierdo, en aquella època, li havia començat a parlar del Personatge. És l’única manera que he trobat per descriure el que noto a vegades. He llegit molt, buscant definicions més encertades, explicacions més clares, però no he trobat res que em convenci. El Personatge és quan faig alguna cosa i a la vegada em veig a mi mateixa fent-la. Com des de fora, però des de dins. Són sempre coses contra mi mateixa; boicots, en diu la psicòloga. Encara ara no sé explicar-ho bé. Quan m’he tallat, per exemple. Els metges sempre ho han descrit com a impulsos autolesius, però no són impulsos. O no sempre. Alguna cosa dins meu planifica amb tota la calma del món com ho faré, quan ho faré i què faré després. I, un cop planificat, és impossible desdir-me’n. Tot el contrari: el Personatge es deleix per dur-ho a terme. Encara que tota jo vulgui no fer-ho... ho faig.
Això em passava molt, en aquella època. Podríem dir que el Personatge era l’amo i senyor de la meva vida. A aquesta incapacitat de controlar-me se li sumava un pànic paralitzant: pànic a sentir veus. No sé per què sempre he marcat la línia que separa la bogeria del seny en el fet de sentir veus. Si algun dia sento veus, adeu Maia. I és així d’irònic, però el fet d’estar tan pendent de si sento o no sento veus, és el que crec que m’ha acabat embogint sempre. O sovint.
Aquell dia a l’hospital va passar això mateix, de fet. Estava estirada en aquella llitera i la confusió de no saber ben bé com havia arribat allà, ni on era en Magí, em va envair la ment. Els pensaments m’anaven a mil per hora. Eren pensaments o eren veus? Em vaig descontrolar i vaig començar a donar-me cops. Cops de puny al cap, cops de cap contra el llit. Vaig caure a terra i vaig seguir donant-me cops. Dos infermers van córrer cap a mi i em van subjectar fort de mans i peus. Una infermera m’agafava la cara i em deia mira’m, Maia, mira’m. Però jo no la veia i maldava per deslliurar-me. Em van pujar al llit i entre els tres em van subjectar amb unes corretges que anaven lligades a les barres. Ara et posarem una injecció que et farà dormir i podràs descansar. Jo seguia lluitant i ells seguien parlant. Per què tarda tant, va ser l’últim que vaig poder escoltar i processar. I llavors va arribar allò que tardava tant: antipsicòtic intravenós, vaig saber després que m’havien xutat. Era un dijous, devien ser vora les vuit del vespre, i fins divendres cap a les quatre de la tarda no em vaig despertar. La infermera em va explicar que al matí m’havia visitat una doctora, que m’havien preguntat si volia esmorzar i que jo els hi havia dit que no. No ho recordo.
2
Crec que cal tirar una mica enrere per acabar d’entendre com s’acaba un mal dia lligada en una llitera d’hospital. Podria retrocedir fins al moment en què la meva relació amb en Magí es comença a tòrcer. Primer només subtilment: una mala mirada un dia, una crítica punyent abans d’anar a dormir; després de manera més evident, amb discussions, retrets i crítiques destructives contínues. D’ell cap a mi i de mi cap a ell.
Però me n’aniré encara una mica més enllà. Fins on devia néixer la llavor que em convertiria en una dona capaç de viure al límit de la bogeria.
Me’n vaig als meus 15 anys. Em planto en un migdia de quan feia primer o segon de BUP. Havia arribat a casa al sortir de l’institut i ja eren quarts de quatre. Tothom ja havia dinat i, com sempre, em vaig escalfar el menjar, me’l vaig posar en una safata i me’n vaig anar al menjador a dinar davant de la telenovel·la. Recordo que de segon hi havia hamburguesa i que m’hi vaig posar quètxup, però que llavors em va venir al cap una conversa d’unes companyes d’institut (no parlaven amb mi, jo només escoltava) en què deien que el quètxup engreixava tant. Recordo haver mirat a ma mare, que estava estirada al sofà, i al veure que no es fixava en mi, haver anat a la cuina i haver tirat a les escombraries l’hamburguesa, tallada a trossets petits perquè no es veiés.
Aquell va ser el primer cop.
Un dia que no devia haver amagat prou el menjar al tirar-lo a la paperera, el meu pare em va descobrir. Ho vaig negar tossudament, malgrat que es veia i era evident que el bistec de les escombraries era el meu. El pare va dir deixem-ho estar i no recordo que se’n parlés mai més. Ni quan em va deixar de baixar la regla, que devia ser cap a 2n o 3r de carrera. Em van portar a diferents metges i tots em feien analítiques. Quina obsessió amb les analítiques! Vaig arribar a anar al pediatre que ens visitava quan érem petits. Va ser humiliant haver-me de treure la roba davant d’aquell home i em vaig cabrejar com mai quan em va dir a la cara que el que em passava era senzillament que no menjava. Jo ho negava i aquell home em mirava amb una expressió de no em facis perdre el temps. No va dir res més i es va acomiadar de nosaltres demanant-me l’enèsima anàlisi de sang.
I així va ser sempre des de llavors. Si dinava, no sopava. Si no havia dinat, podia permetre’m sopar una mica. Era millor no dinar, perquè així notava la sensació d’estómac buit durant tot el dia. I això, diuen els llibres de psicologia, em devia fer sentir que tenia el control.
No era un trastorn alimentari típic. No va durar només l’adolescència ni va anar excessivament lligat a l’aparença física. Tampoc va traspassar mai una línia molt concreta. Però va ser-hi sempre, el puta hi ha estat sempre.
© Mònica Ramoneda Rueda
© 9 Grup Editorial SL, per l'edició
Angle Editorial
Pots comprar Internament a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
