Foto: ACN
1. Cada cop em cal explicar menys què és Catalunya. Fa temps, per explicar què era la literatura catalana t’havies de remuntar a Adam i Eva. En canvi avui tant a Europa com a Amèrica ja donen per entès què és Catalunya i la literatura catalana. La referència a Barcelona sempre és pràctica, però ara ja saben que Barcelona és la capital de Catalunya. Parlo de gent amb cert nivell cultural, amb la qual em relaciono professionalment. Sí que em continuen demanant per la situació de la llengua catalana, que els desperta molta curiositat.
2. No he tingut l’experiència d’escriure en cap altra llengua. En abstracte puc pensar que sí, que ser català i escriure en català ha estat un handicap, però per a mi l’autèntic handicap hauria estat escriure en castellà, perquè segurament les novel·les no m’haurien sortit com em surten en català, no haurien interessat a ningú i no les haurien traduït. Però estem parlant d’un supòsit que no s’ha donat.
3. Costa que ens coneguin perquè som d’un país petit, però sobretot perquè escrivim en la llengua d’un país sense estat. Aquesta ja és una gran raó per la independència. Amb un estat propi no se’ns acabarien tots els problemes, però segur que seríem més feliços i viuríem més tranquils des d’un punt de vista de la dignitat personal i col·lectiva. A Albània o a Hongria o a Eslovènia tenen problemes per sentir-se algú a Europa i al món, essent com són països independents, però tenen una gran tranquil·litat interior. Saben que si una cosa no és enguany serà l’any que ve, i si no l’altre, i tal dia farà un any, perquè no tenen una urgència com la que tenim nosaltres.
4. Sí, crec que el futur del poble català passa per la independència. Si no, malament rai.
5. La nostra independència no ens vindrà mai donada des de fora i no s’entén ni s’entendrà. Per tant, val més que fem un cop de porta.
6. Un escriptor s’ha de comprometre públicament o no, cada persona ha de fer el que cregui. Jo no puc demanar a ningú que es defineixi, si no és que es troba en una situació en què o es defineix o el defineixen. Tanta responsabilitat té l’escriptor com l’advocat o el polític o l’economista. Potser més que l’escriptor, hauríem de parlar dels pensadors o intel·lectuals, un terme que engloba més individus. L’intel·lectual sí que té l’obligació moral de dir la seva, aquí i a tot arreu.
7. Tu has d’anar fent el teu camí, el que no pots fer és esperar que algú et marqui per on has d’anar, perquè aquest algú canviarà d’opinió o et vindrà algú altre dient que has de seguir un altre camí. Tu has de fer el teu camí, i si no saps quin és ja anirà sortint. És una cosa que vaig aprendre o intuir de bastant jove: no pots ser servent de la moda, perquè la moda varia. Francesc de Borja va dir: “No serviré mai un senyor que es morirà”. Tu no pots servir un senyor que es morirà, has de fer allò que creus que has de fer en cada moment.
8. Resisteixo la temptació de precipitar-me, perquè no porta enlloc. La precipitació només et porta a penedir-te’n, a malbaratar esforços. Si una velocitat és creativa per a mi, ja està, no la toco. I si l’he de defensar amb les dents, ho faig. Ets limitat i saps que en cada moment has de dedicar el temps i les energies a allò que consideres més important, i has de ser conseqüent.
9. Fer una novel·la costa moltíssim, tant si acaba sent bona, mitjana o dolenta. Jo sé el que costa escriure’n una, i tinc molt respecte per la gent que s’anima a fer novel·les. Quan veig una persona jove que ha escrit un parell de contes i vol continuar escrivint, li dic: “Chapeau, però no saps on et fiques”. Perquè és complicat. Arriba un moment que o t’hi va la vida o no val la pena.
10. Si no penses que t’hi va la vida amb cada llibre, no te la jugues prou. I sempre tens l’escapatòria de pensar: “Ja en faré un altre que estarà millor”. Si has posat maons, posa-hi ciments entremig perquè s’aguanti la paret.
11. Una mala crítica et pot destrossar els ànims, però has de saber guardar les distàncies respecte a les crítiques, tant les funestes com les entusiastes.
12. La literatura pot canviar la manera de veure el món per part de les persones, i tant. Des d’un punt de vista romàntic i idealista et diria que la literatura sí que pot canviar el món, perquè la història ve marcada per la política i l’escriuen els vencedors, però la literatura es fa des de la llibertat. Aquest és un avantatge que té la literatura, i la filosofia, i les arts en general, per damunt de la història. La història que coneixem està massa marcada pel procés polític.
13. El món s’ha de transformar sempre. Hi ha mil coses que s’han de canviar. Des del paper de la dona a la societat fins al plantejament de rural i urbà, d’Orient i Occident, del repartiment de la cultura, del repartiment dels beneficis, de la tolerància en els aspectes econòmics, ideològics, religiosos, de pensament… El món ha d’evolucionar en tantes coses! Estic convençut que qualsevol temps passat va ser pitjor. Però de tant en tant hi ha qui ho vol desmentir, el mateix segle XX ha estat un segle de guerres bèsties i de crueltats inimaginables que et fan malpensar de la persona humana.»
14. Una cosa que aprenc en fer-me gran és a ser tolerant amb l’entorn, amb la vida, perquè veus que tu prens una altra velocitat vital, i que gent més gran o més jove que tu tenen un altre ritme, i has de saber negociar. D’una banda em torno més tolerant, però de l’altra tinc pressa, tinc una altra mena de pressa, perquè el temps se m’acaba. Abans era incapaç de deixar un llibre a mig llegir per respecte a l’autor, i ara sí que ho faig. El millor de fer-se gran és que hi has arribat.
(Declaracions extretes de l’entrevista feta per Eva Piquer i publicada en el llibre Catorze de cara al 2014)
L’escriptor Jaume Cabré conversa amb Stefania Ciminelli, la seva traductora a l’italià, a la secció Entre línies de Catorze:
1
0
