Hoy puede ser un gran día, plantéatelo así, aprovecharlo o que pase de largo depende en parte de ti. No consientas que se esfume, asómate y consume la vida a granel. Tinc els cascos posats i ho escolto als peus del Tibidabo, on l’espero. Des d’aquí dalt es veu Barcelona sencera. Des d’aquí dalt parlaré amb Joan Manuel Serrat (Poble Sec, 1943) de tot el que es veu des de les altures dels anys, dels èxits, de la vida. Y escondido tras las cañas duerme mi primer amor, llevo tu luz y tu olor por donde quiera que vaya. A la una en punt para un cotxe davant meu, baixa, ens saludem (que amable, penso) i seiem, sols (just abans hi he entrat perquè ens reservin algun lloc apartat), en una sala del restaurant La Venta.
Aquesta secció està feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura del Vendrell.
Quan no hi havia mòbils i ens trucàvem per telèfons fixos, n’hi havia uns en què havies de posar-hi monedes.
Què era, un comptador de temps?
Sí, i durava tres minuts. Al jefe que tenia li preguntava: “Puc anar a trucar per telèfon?” “Sí, vagi”. I em donava una moneda: “Tot el que no es diu en tres minuts no val la pena que es digui”.
Com una cançó.
Sí. Tinc el temps que necessitis, no tinc cap pressa, ni vull fer res amb apuros.
Què és el que encara avui et fa estar orgullós del pare que vas tenir?
Tenia una mare que me l’estimava d’una manera reverencial, amb veneració. Era una dona que va fer uns esforços tremendos a la vida, que defensava el seu ramat amb contundència i sacrificis. Era tan forta que va deixar la figura del meu pare una mica petita. Amb el pas dels anys, la figura del meu pare m’ha crescut sense parar.
Cada vegada ha estat més important?
Sí. N’he anat veient comportaments: la seva generositat, com cedia l’espai, la posició que li pertocava li bastava. El meu pare era un home que feia una cosa que sempre he admirat: sabia fer anar les mans. Era lampista, però podia fer de fuster perfectament. De manyà, d’electricista, de pintor, de manobre. Podia fer qualsevol ofici i qualsevol ofici el feia molt bé. Vam tenir la primera nevera que hi va haver al carrer, i la va fer ell, amb fustes, amb mosaics i amb dipòsits per a l’evacuació de l’aigua que deixava anar el gel. Va haver de passar temps complicats amb els seus familiars, amb una guerra que el va marcar molt, trobar-se un fill orfe pel camí. Aquell tirar endavant del meu pare l’he anat recuperant sense parar.
Has imitat alguna cosa d’ell? A vegades queden alguns tics, que després de gran dius: “Ostres, estic actuant com mon pare a l’hora de fer alguna cosa”.
Els dos fills tenim moltes coses del pare, però probablement en té més el meu germà. M’assemblo més a la família aragonesa de la meva mare: tant de físic com de caràcter.
Pare, digueu-me què li han fet al riu que ja no canta. Si el tinguessis al davant, l’hi podries ensenyar.
Lamentablement, sí. Vaig escriure aquesta cançó estimulat pels catedràtics que tenia a la facultat de biologia. He tingut molta sort a la vida.
Que bé.
Em sap greu, perquè podria provocar enveja per la meva fortuna, però no puc deixar de reconèixer-la: he tingut uns mestres meravellosos, des dels pàrvuls fins a la universitat. Quan estudiava biologia, vaig coincidir amb persones tan extraordinàries i amb científics tan fantàstics com el doctor Margalef, el doctor Ponz: el que em van ensenyar no ho he oblidat mai.
Què et van ensenyar?
Coses concretes: científicament, per exemple, la regla de Cramer, mai he perdut la capacitat de recordar-ho exactament com ho explicava el doctor Ponz. L’amor a les plantes, la necessitat de viure en contacte amb elles i de saber que formes part de l’univers.
D’aquest interès per la biologia neix aquesta cançó?
Clar, vaig escriure aquesta cançó als anys setanta, quan ja acabava la relació amb la facultat. Però la visió d’un món maltractat, d’una aigua maltractada, d’un aire maltractat, d’una societat que caminava i segueix caminant amb un menyspreu absolut al que pot ser la seva pròpia supervivència com a espècie, això ja fa cinquanta anys que ho sabia. Vaig fer aquella cançó no perquè tingués una inspiració futurista: no era un món futur, era un món present. Passa que llavors el món el constituïen els 600, la televisió com a objecte, el petit progrés quotidià de la gent, la recerca de les llibertats individuals i col·lectives. I la gent no ha començat a veure realment el perill fins que el perill ens ha caigut al damunt. Més que un perill és una tremenda realitat: el territori que deixarem als nostres fills és i serà un territori absolutament deteriorat. Els nostres fills no tant, però els nostres nets estan lluitant terriblement pel seu dret a tenir un aire i una terra més neta.
L’altre dia vaig mirar un documental de Leonard Cohen en què explicava que, quan feia molts anys que cantava una mateixa cançó, se sentia com un lloro atrapat en una gàbia. Que desconnectava de l’emoció, perquè potser parlava d’una dona que havia estimat feia cinquanta anys. Com ho fas, quan cantes Paraules d’amor o Lucía, per mantenir viva la cançó? Dins la cançó hi poses altres persones, perquè segueixi viva?
Sí. El que dius és ben cert, i sobretot és més difícil de bellugar-te amb la cançó, el seu origen i la seva actualitat, si està molt referenciada amb el seu entorn. Cantar Lucía o Paraules d’amor és més senzill, perquè la relació que hi ha entre aquests personatges es manté, malgrat la roba que portin o l’entorn que tinguin: són relacions molt entre tu i jo, molt directes. En canvi, una cançó tan maca com Cançó de matinada parla de pastors, de carros, de velles que pel matí van a l’església, d’un pessebre rural habitual als anys seixanta. La tieta és una altra cançó molt difícil de fer funcionar, perquè avui en dia les tietes han canviat molt, és una altra tieta molt més avançada, que en lloc de quedar-se a casa resant el rosari se’n va a Cuba de vacances. Les cançons tenen una cosa a favor: les que han tingut sort formen part del món sentimental de les persones, i les estimen amb independència de totes aquestes carències que els hi puguin representar ara.
Ella em va estimar tant… penso: que trampós que és el passat, perquè sempre s’exagera.
Evidentment. Les experiències amoroses tenen una tendència a exagerar-se, quan les recordes sempre van per un costat o per un altre.
I, de tant recordar-les, hi aboques coses que potser ni van passar?
De vegades una cançó no està reflectint una situació exacta que viu l’autor, però sí que mostra un garbuix de circumstàncies, de situacions, de somnis, que formen part del món sentimental del qui ho està narrant i de la seva petita memòria d’aquell espai.
T’he sentit dir: “L’amor no mata, el que mata és l’amor dolent”.
Quan em refereixo a l’amor dolent em refereixo la gent que se sent en possessió d’altres persones, que fa servir l’amor com a excusa per defensar aquesta possessió, i que arriba a dur-lo fins a situacions absolutament terrorífiques, com el crim. En el que portem d’any a Catalunya ja hi ha quatre dones assassinades, és l’amor dolent el que les ha matat. L’amor està fet per produir-te unes sensacions inexplicables, exagerades, satisfactòries o tremendament colpidores. Però de tot se’n surt, fins i tot del que és bo.
I tot passa.
Afortunadament, sí. La memòria ens ajuda a sobreviure, a superar odis, a reconeixe’ns millor i a col·locar les coses en uns termes que, en lloc de deixar-nos un rictus de rancúnia, ens deixa un somriure de complicitat.
La teva cançó que més m’agrada és Saps.
La vaig fer pensant en les olors que se t’encomanen en una relació. Una de les coses que et deixa sempre una relació, i suposo que a tu t’haurà passat, és l’olor de la roba, de la pell.
De joves creiem que som immortals. En quin moment vas veure que no ho eres?
Em sap greu, però immortal potser sí que ho soc, immorible, no. Tinc un avantatge: l’únic que no se n’enterarà seré jo.
Sort, no?
Sí, què vols fer-hi. El camí només té una direcció, oi? Doncs ja està. L’important a la vida és que el tros de camí que et toqui et vagi satisfent, i no tenir la sensació de pèrdua, perquè el temps és tan escàs.
Però la vellesa a vegades s’associa amb la pèrdua.
Pèrdua de temps? O pèrdua de què? Tenim un temps limitat: com més aprofitem el temps que tenim, més rics acabarem sent. Soc avariciós de temps, però també sé que tinc el temps just. Que és el que hi ha. Aquest temps m’agradaria poder-lo fer servir de la millor manera. Quina és la millor manera? Això no ho sé: potser jugant a bales amb un nen. O potser fotent la millor cançó que he fet a la meva vida.
La teva millor cançó està per fer o ja l’has fet?
No ho sé. Però m’agradaria que estigués per fer, perquè això és un símptoma vital que m’ajudarà a despertar-me amb més il·lusió.
Superar tres càncers en quin Serrat t’ha convertit?
M’ha ensenyat que hi ha diverses coses que són molt importants per a un malalt a qui li anuncien una malaltia amb moltes possibilitats de ser terminal: tenir bons metges, una bona família i una bona gent que t’acompanya.
També deus veure la fragilitat de tot plegat.
El que passa és que, en cap d’aquests accidents, que n’he tingut uns quants de greus, mai he pensat que em moriria. Pensava que tot sortiria bé, i que seguiríem. M’ocupava més a veure la feina que quedava pendent, quina gent es quedaria penjada.
O sigui que la mort no t’espanta.
Home sí, m’espanta. No soc partidari de la mort, però no puc fer-hi res.
L’Espinàs deia que havia acceptat que era un moment de la vida i del món.
Penso que el millor que et pot passar quan arribi el moment de morir és estar ple de serenitat.
La tens?
Ara sí, amb tu. Quan m’arribi el moment, depèn de si me n’adono o no… No puc parlar d’una cosa tan definitiva com és el meu comiat. No sé com estaré, si em farà mal, si no em farà mal, si estaré divertit, que és el que m’agradaria, estar simpàtic i acomiadar-me de mi mateix [s’encaixa la mà dreta amb l’esquerra]: passi-ho bé, senyor.
Com és un dia teu? Què fas per tenir una vida normal?
Viure amb normalitat: anar a comprar el pa, els diaris.
Et despertes…
…obro els ulls i dic: “Un dia més!” Sempre he deixat alguna cosa compromesa per fer. O he de fer alguna cosa perquè no se m’endarrereixi massa.
Ets una persona molt responsable, oi? Quan em vas trucar vaig pensar: “Que fort!” Perquè sempre em truquen els representants.
Cadascú ho viu d’una manera. No passa res, és molt fàcil trucar, eh? I així va més ràpid.
Quan algú té èxit desperta enveges. En el teu cas deu ser multiplicat per mil. A més, l’enveja és una cosa molt curiosa perquè la gent projecta el que no té en l’altre. Te n’has pogut protegir?
No me’n puc protegir. O me’n protegeixo demanant perdó: “Perdoni, no vull provocar aquest sentiment que, al cap i a la fi, és molt fotut, perquè crea individus molt fotuts. I em sap greu, no voldria col·laborar a això, però no puc fer-hi res, no puc controlar el que genero en els altres, perquè és fruit del seu punt de vista.”
Millor fer les coses bé, oi?
Sí, prou feina tinc jo amb lo meu.
Uns dies abans que fessis el concert a Barcelona, l’Eva Piquer va dir a Twitter “Aniré al concert del Serrat i el Sabina”, i tothom va començar a dir-li: “Espanyolista!” S’hi va tirar un munt de gent a sobre. I vaig pensar: “Esteu tarats, o què?” Com et sents davant d’això?
Ens toca viure un temps molt radicalitzat en què es parla molt de diàleg i es dialoga molt poc, es parla molt de democràcia i s’és molt poc democràtic. Crec que a la vida ens toca passar tota mena de temps, i aquests, per a mi, són d’una extraordinària confusió.
Et sents maltractat?
Em passen coses com els hi passa a altra gent que fa i pensa coses semblants a les que faig i penso jo. El que sí que em sap greu és la simplificació amb què som capaços de conviure.
Pots escoltar el Serrat i pensar el que vulguis, oi?
Però no vull entrar a discutir això, perquè quan hi ha riades, passen pels puestos que la natura diu que han de passar, s’enduen cases que no s’havien d’haver construït mai en aquell lloc, de les quals l’home n’és responsable més que el riu, i, encabat, el riu torna a anar pel seu lloc. Sempre penso que on s’ha de fixar l’atenció és per on passa el riu: per què el riu passa per aquí i no per allà.
Què és la llibertat?
La llibertat és un dret pel que estic disposat a lluitar fins a les últimes conseqüències, ni que sigui per defensar la d’aquells que pensen diferent de mi.
Es confon qui té una altra opinió amb un enemic?
D’això se’n diu intolerància. Tot té noms, el que passa és que quan ho diuen els nostres és patriotisme, i quan ho diuen els altres, és lo altre. Després d’aquests últims anys no crec que ens hagin d’explicar gaires coses, perquè si hi ha algú sord és perquè no vol sentir.
Això t’ho volia preguntar perquè pensava que si et diuen coses, puguis dir el que penses.
Jo ja ho dic, per això a aquesta amiga teva li diuen que no vagi a veure el meu concert: li diuen que soc un espanyolista perquè dic el que penso. Però no tinc Twitter.
Ben fet.
És com donar llicència per dir qualsevol cosa a qualsevol desinformat.
Has passat els seixanta-cinc anys, en tens setanta-sis, t’has plantejat mai si et vols jubilar?
M’ho plantejo constantment, cada dia una estona. Quan passa alguna situació que m’obliga a plantejar-me coses. Ara amb el Sabina acabem una gira, i hi ha una proposta per seguir treballant a l’estiu. I aquí ja m’he plantejat si em retiro o segueixo.
Definitivament?
No, perquè ja em conec.
Després t’hi animes?
Sempre m’hi animo. I tinc moltes ganes de concloure un treball discogràfic que porta uns quants anys. M’agrada molt donar pedals i sortir a la carretera i anar de gira i tornar a llocs on hi tinc gent.
Et fa sentir viu, això?
Sí, és extraordinari. Per un artista el directe és molt important, però no és obligatori. Quan un artista decideix deixar l’escenari és perquè té altres raons de pes. Com que no les tinc, mentre em trobi bé, la gent gaudeixi i jo també, mentre cantar sigui un estímul de vida, continuaré.
Quan representa que ho tens tot fet, quin és el motiu per sortir a l’escenari?
L’altre dia vaig veure una llista dels premis Goya, i hi havia una dona (Benedicta Sánchez) de vuitanta-quatre anys a qui li havien donat el premi actriu revelació. Això és el que a mi m’agradaria. Vull ser el cantant revelació als vuitanta-cinc anys.
De tot aquest camí, què t’ha decebut?
No ho sé, és difícil. Tot el que podria entrar en decepcions té més a veure amb el singular que amb el plural. Què em pot haver decebut? La indústria? Ja sabia com era. Els col·legues que he anat trobant? He trobat gent meravellosa dels qui segueixo sent un germà i gent absolutament despreciable. No puc dir que la part desagradable i la part que m’ha decebut inesperadament sigui un eix de decepció. També m’han sorprès al revés: igual que hi ha hagut gent de qui n’esperava una cosa i n’ha sortit una altra, també hi ha hagut els qui al principi en veia una cara fosca i al llarg de la vida m’han donat motius de gratitud.
De què et sents orgullós?
Si passes llista el que et queda són els amics que has conreat, on incloc també la meva família.
Una persona tan admirada a qui admira?
Partint de la base que quan sento afalacs em fan somriure, però em provoquen una certa angúnia, entendràs que al voltant meu n’he conegut de millors i de pitjors, però no he esperat mai l’aparició d’un àngel a la Terra.
Quan t’idealitzen et confonen amb un àngel?
Quan t’idealitzen et confonen amb un altre. Però és normal, la mitificació és producte de la desinformació.
Als vint anys deies que no tenies l’ànima morta, com la tens als setanta-sis?
Deteriorada, però viva.
Quines són les petites coses que dius: “Oh, que bé que hi siguin”?
A mesura que el temps passa, el descobriment de les petites coses creix. Sempre han existit, sempre ho has sabut, que estan allà, però a mesura que el temps va avançant, estàs més disposat a entregar-te als braços de les petites coses, perquè les grans són tan inconcretes: no saps exactament què amaguen ni cap a on tiraran. En canvi les coses petites són més controlables, i, per tant, les pots gaudir més.
T’he sentit dir que a la vida tot és relatiu, aproximat i provisional.
Ho faig servir molt però és una frase de Pere Quart.
Però és ben bé així: tothom es fa una imatge de tu, però mai és la que és.
Tot tot tot a la vida és relatiu, aproximat i provisional.
Això et fa estar tranquil?
Tranquil ho estàs com pots, perquè sempre hi ha un altre tu en tu mateix que de vegades no és capaç de baixar totes les coses que cal baixar.
Com ho fas per tenir l’ego a terra?
Tots tenim ego, jo també en tinc, i em preocupo per coses que després em pregunto per què m’estic preocupant per això si no té el mínim sentit.
Et penedeixes d’alguna cosa?
Sí.
De quina?
No, no ho contesto. Forma part de mi: a dins de nosaltres hi ha vint, mil persones, i tenim moltes coses pendents. L’important no és penedir-se de les coses que has fet, que quan te’n penedeixes és perquè tu les has fet malament, sinó aprendre a fer-ne menys o a rebaixar el to.
No hay nada más bello que lo que nunca he tenido. Encara avui ho diries?
Completament. La vida està feta de buscar aquelles coses meravelloses que mai has tingut i que, pel simple fet de no saber com són, les tens potenciades a nivells astronòmics.
Digue’m una petita cosa que t’agradi molt fer.
Una petita cosa…
…pot ser menjar un préssec.
Sí sí, tinc dues fruites: el préssec i la figa, aquestes són les meves fruites preferides. Però bé, petites coses que m’agradin fer: esperar el dijous.
Què passa el dijous?
Juga el Barça amb el Leganés. I mira que és una cosa petita: juguem amb un equip petit, des d’un equip petit, que som ara, i ni tan sols aniré al camp, sinó que em quedaré una estona veient-los jugar. Però això serà el dijous, encara tinc el dimecres.
Aquesta conversa ha estat feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura.
2
1
