Jostein Gaarder i el futur dels nostres fills

Jostein Gaarder (Oslo, 1952) és escriptor i filòsof. És l’autor del best-seller internacional El món de Sofia, que ha venut més de 50 milions d’exemplars a tot el món i s’ha traduït a més de 60 llengües. A Nosaltres som ara i aquí, que publica Amsterdam traduït per Mar Vidal, es pregunta: quin futur espera als nostres fills? La qüestió és a la vegada fruit de l’amor per la vida i el temor a un futur no tan llunyà, l’autor desembeina la ploma per tornar a sorprendre’ns amb un text càlid i clarivident que entrellaça natura i pensament, ciència i creença, auge i decadència, vida i mort.

Amb un to tendre i diàfan, en forma de carta als seus sis nets, Gaarder ens encoratja a enfrontar el repte més important dels nostres temps: com podem tenir cura de la civilització i del planeta alhora? Us n’oferim un fragment i en sortegem 2 exemplars. Podeu participar-hi fins al 30 d’octubre: només cal que ens envieu un mail amb el títol del llibre i el vostre nom i cognom a [email protected] *

La naturalesa humana es caracteritza per un sentit de l’orientació generalment horitzontal i a curt termini.

Sempre hem estat pendents de possibles perills o de possibles canvis. Tenim la capacitat natural de protegir-nos a nosaltres mateixos i als nostres, però, en canvi, no tenim el mateix instint per protegir els nostres descendents llunyans, i molt menys per protegir altres espècies.

Mentre que, com a éssers vius, tenim profundament arrelat l’instint d’afavorir els nostres gens, no tenim la mateixa capacitat natural per protegir aquests mateixos gens de quatre o vuit generacions més endavant. Però hem d’aprendre a fer-ho, de la mateixa manera que hem hagut d’aprendre tots els nostres drets humans. O, altrament dit, igual com hem hagut d’interioritzar aquestes normes i fer que tots les sentim com a pròpies.

Des que ens vam originar, a Àfrica, hem estat lliurant una batalla constant per impedir que la nostra branca fos escapçada de l’arbre evolutiu. I ha estat una lluita reeixida, perquè encara som aquí. Però la humanitat com a espècie ha estat tan pròspera que estem amenaçant el nostre mitjà de vida. De fet, tant hem reeixit que estem amenaçant els mitjans de vida de totes les espècies vives.

Per a l’ésser humà juganer, inventiu i vanitós pot ser fàcil oblidar que, al cap i a la fi, som natura. Però som tan juganers, inventius i vanitosos que la diversió i els jocs s’han imposat sobre la responsabilitat pel futur del planeta?

Ja no ens podem limitar a relacionar-nos simplement els uns amb els altres. També pertanyem al planeta on vivim. Aquesta també és una part essencial de la nostra identitat.

És això el que vaig experimentar enmig de la boira d’aquell matí de fa tant de temps, quan dormia a l’aire lliure. Si només fos jo, és a dir, un únic cos assegut escrivint davant de la pantalla d’un ordinador, seria una criatura sense esperança. Però tinc una identitat que va molt més enllà del meu cos i del meu breu moment a la Terra.

Estem molt condicionats per les pressuposicions culturals i històriques, per la mateixa civilització que ens ha alimentat. Diem que som responsables del nostre patrimoni cultural. Però també estem modelats per la història biològica d’aquest planeta. També som responsables del nostre patrimoni genètic. Som primats. Som vertebrats.

Es va trigar milers de milions d’anys a crear-nos. De fet, es necessiten milers de milions d’anys per crear un ésser humà! Però, sobreviurem al tercer mil·lenni?

Què és el temps? Primer hi ha l’horitzó de l’individu, després el de la família, la cultura i la cultura escrita, però després hi ha el que anomenem «temps geològic». Som els descendents dels quadrúpedes que van sortir del mar arrossegant-se fa uns 350 milions d’anys. En definitiva, estem parlant d’una cronologia còsmica. Vivim en un univers que té 13.800 milions d’anys.

Però en realitat no hi ha tant d’espai entre els períodes de temps esmentats com podria semblar inicialment. Tenim motius per sentir-nos com a casa a l’univers. Com s’ha esmentat, el món on vivim té gairebé una tercera part de l’edat de l’univers, i el grup d’animals al qual pertanyem, els vertebrats, ha existit durant un 10 % de la vida de la Terra i del nostre sistema solar. El nostre univers no és més infinit que això. I al contrari: les nostres arrels i la nostra relació amb el sòl de l’univers són enormement profunds.

Els humans potser som els únics éssers vius de tot l’univers que tenim consciència universal, és a dir, una sensació vertiginosa d’aquest cosmos immens i misteriós del qual som part essencial. Per tant, no tenim només una responsabilitat global de conservar la base de la vida a la Terra. En tenim una responsabilitat còsmica.

* Les dades que ens faciliten els participants seran incorporades a la base de dades de Catorze amb la finalitat d’enviar-los per correu electrònic el nostre butlletí setmanal.